Enric I. Canela
Quina notícia! Diu que la universitat perdrà fins el 15% de docents per les limitacions per contractar. La Vanguardia fa un article bastant dur contra la política universitària: preus, beques i impossibilitat de contractar personal. En alguna coses culpa del Govern, en altres, la majoria, del govern de l’Estat espanyol.
L’envelliment del professorat i la manca de recanvi és un greu problema. Igual tenen una idea i allarguen la nostra jubilació fins els 75 o els 80, serà divertit. Una idea que llenço, igual des del ministeri estan amatents i ho capten, desitgen grans idees. Idea: que per ser degà calguin 12 triennis i per ser rector 15. Amb petites reformes legals tindrem candidats de sobres, bufetades per ocupar els càrrecs, la cooperativa es faria d’or venent bastons. Segon l’estadística més recent del Ministeri d’Educació, en el curs 2012-2013 el 45% dels professors de les universitats públiques ja superava els 50 anys.
Cada dia ho penso. La universitat d’ara és molt pitjor que la que teníem fa deu anys i la d’avui probablement és millor que la que hi haurà d’aquí quatre o cinc anys. Una pena, una tristor. Tot molt pobre. Pobre país. Anem endarrere, sembla que la intel·ligència ha abandonat els legisladors, els parlaments, els governs, la pròpia universitat. Potser la intel·ligència individual es conserva en alguns punts, tinc la gran sort de relacionar-me amb gent que considero molt ben dotada. Tanmateix la intel·ligència col·lectiva ha desaparegut completament. Disculpeu-me si us sentiu ofesos, però ho penso així. No veig decisions dels òrgans col·lectius, formals o informals que vagin en el bé del conjunt.
Ell llibre que em ve al cap en aquests moments és El elogio del imbecil: el imparable ascenso de la estupidez. Diu l’anunci: Per què hi ha tants imbècils al món? A què es deu que el primer a ascendir sigui, invariablement, el més idiota de l’oficina? Per què quan ens abandonen és sempre per un perfecte / a descerebrat / a?
Reflexiona Juan García Luján: Les intel·ligència ens va fer forts i ja ho érem molt, per la qual cosa vam esdevenir un perill per a la natura. A més l’home com a animal social ha construït un món basat en regles, en normes i hàbits que cal respectar. Ascendir socialment dins d’aquest sistema (el que avui anomenem enfilar) és molt fàcil si un respecta aquestes normes. Per això la intel·ligència no és necessària per arribar a ocupar els llocs claus en aquesta societat. De la mateixa manera que l’homo sapiens va anar perdent el pèl que tenia els micos perquè no ho necessitava per a la seva protecció, la intel·ligència es converteix en innecessària i, segons Pino Aprile, això provoca que cada vegada hi hagi menys éssers humans intel·ligents. Ja no necessitem la intel·ligència per sobreviure, igual que no necessitem la cua, els pèls o els queixals del seny.
D’aquest llibre ja hi havia parlat (veure Fumigueu als que poden fer alguna cosa per l’economia).