Les universitats ens mantenim malgrat les lleis i la manca de diners

Enric I. Canela

La notícia de l’aparició del rànquing ARWU és de fa dos dies (veure La UB torna a situar-se entre les 200 millors universitats al rànquing ARWU – Xangai), però les repercussions continuen. A mi em fascina veure com tant periodista critica la situació de la universitat de l’Estat i després fan unes anàlisis de pena, però és així.

Han hagut moltes cites més de les que vaig donar al meu anterior article:

• La Universitat de Barcelona un referent al món
• La UB, entre les 200 millors universitats
• El ranking mundial de universidades incluye la UB entre las 200 mejores
  
• La Universitat de Barcelona és una de les 200 millors del món
• Un rànquing situa la Universitat de Barcelona entre les 200 millors
• La Universitat de Barcelona, entre les 200 millors del món
• La Universitat de Granada guanya a la Pompeu Fabra
• Ninguna universidad de España logra estar entre las 100 mejores

Alguna anàlisi sobre la situació. La meva darrera cita, la del diari El Mundo (Ninguna universidad de España logra estar entre las 100 mejores) és una bona crítica però molt centrada en per què Madrid no. I té raó. Critiquen a Wert, però la llista és llarga. Per què no s’ha reformat la universitat en els darrers anys (oblido l’absurda reforma de l’any 2007 que no va servir per a res)? Senzillament perquè els governants són uns covards que tenen por d’alguns aldarulls que faran els conservadors que presumeixen de progressistes.

Amb el pressupost que tenim i el mal tracte que patim, un excel·lent resultat.

Sempre interessant la valoració i anàlisi que fa Tomás Gómez (Ranking de Shanghai 2014). És bo, molt bo, i objectiu. M’agrada la seva indicació dels punts febles del rànquing:

• Té en compte principalment paràmetres relacionats amb la investigació, amb menys valor per a la docència.
• La qualitat en la docència es mesura de forma indirecta i, des del meu punt de vista, discutible. Així mateix, em sembla més que qüestionable el pes donat al criteri de publicar en revistes com Nature i Science, o els criteris de “qualitat del professorat”.
• De tots els indicadors, l’únic que NO té en compte la mida de la institució és el de rendiment per càpita. Tots els altres mesuren producció absoluta, de manera que es pot afirmar que, en general, les universitats grans tindran valors més alts. D’altra banda, aquelles universitats que destaquin en ciència i medicina, tindran valors més alts per als indicadors relatius a la qualitat del professorat i la productivitat científica.

Hi estic d’acord en què té aquest biaix, que ala UB li va bé. Si assenyalar que una universitat gran sempre tindrà més impacte que una petita, és així. També és un dèficit no ser la nineta dels ulls del governant.