Enric I. Canela
Us enllaço un reflexió llarga i depressiva, i no menys real, del futur de la universitat si algú no hi posa remei. ¿Quo vadis universidad? d’Enrique López González, Catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat de León.
Acaba l’autor: Em pregunten, gairebé de continu, si la Universitat Espanyola té solució i la meva resposta, tot i que mica escèptica, ja la saben: la universitat espanyola, per descomptat, té solució. El que no té esmena, però, són els necis. Què fer llavors? Per començar, rescatar la funció primigènia, crear i propagar coneixement banyat en experiència, reconèixer la ubiqüitat com a context (mai com a competència destructiva) i dotar-nos d’estatuts, procediments i estructures d’acord amb l’objectiu. Els problemes de la Universitat espanyola estan al nostre còrtex. Hi ha qui diu que emanen dels Pressupostos Generals de l’Estat. Fals. Les partides pressupostàries són l’anècdota i el so, el ball sobre la coberta del Titànic, l’al·legoria.
Què hi puc afegir? Mentre estiguem en un sistema de partits on per situar-se no cal ser intel·ligent, només retre culte a algú, a vegades corrupte, no interessarà altra cosa que perpetuar l’estupidesa. La mediocritat no perjudica els que cada dia guanyen exprimint els més desafavorits. No és un problema d’esquerres o dretes. Tan malament ho va fer el PSOE com ho fa el PP. Algú creu, escoltant Pedro Sánchez, que pot millorar Rajoy? Jo no. Per sort ja no hi serem i espero que haguem estat capaços de crear un món millor.