Enric I. Canela
Llegia que a Espanya, només quatre dels rectors de les universitats estan considerats com notables científics i que el nivell mitjà com a investigadors dels rectors cientificotècnics és baix.
Per dir-ho es fixen en l’índex h que serveix per mesurar l’impacte científics dels investigadors. Diu que la majoria dels electors d’un rector a Espanya té poc en compte aquest barem.
Diu que prenen totes les decisions relacionades amb l’excel·lència dels campus que dirigeixen, des de l’àmbit docent a l’investigador i, no obstant això, el seu nivell com a científics està per sota de la mitjana.
És que els rectors no destaquen com a investigadors. De fet molts dels bons investigadors fugen de la gestió. Jo crec que un bon investigador que sigui un bon gestor públic, amb visió estratègica, pot ser un gran rector, però dubto que per principi per ser bon rector s’hagi de ser un gran investigador.
Mirava els currículums d’alguns dels dirigents de les més prestigioses universitats i no destaquen per ser grans científics. El que si és cert és que, en general, tenen més currículum científic que els de l’Estat espanyol. També es fruit de l’evolució de la ciència a l’estat. D’aquí uns anys serà diferent.
També, per comparar, els que menen en la sanitat i els hospitals de casa nostra no són unes figures en el camp de la Medicina. No cal confondre, algú que conegui bé la universitat i la recerca, amb altres qualitats, pot ser un gran rector.