Una altra opinió sobre els MOOC’s

Enric I. Canela

Fa uns dies, el 9, vaig publicar a Tecnonews un article en espanyol (Otra opinión sobre los MOOC’s). Ara us poso a l’abast la versió catalana:

Els cursos oberts en línia i massius (MOOC – massive open online courses) són un fenomen modern i curiós, que mostra els pros i contres de les TIC en la formació. Aquests cursos, oferts a la xarxa, gratuïts i oberts a tothom van aparèixer com una eina que permetria l’accés de tothom a l’educació superior. Jo sempre em vaig mostrar molt escèptic. Em recordaven els programes de Discovery Channel o similars.

Jo no podia imaginar una formació superior, seriosa, a la xarxa sense el suport d’un professorat i una avaluació dels aprenentatges, seguit d’una acreditació. Si aquesta supervisió i suport existia, quanta gent la rebia? Qui retribuïa la feina que això comportava?

Tot això sense comptar el cost d’un bon curs d’aquestes característiques que les bones universitats situen en imports que superen els 100.000 euros.

Podem preguntar a la Universitat Oberta de Catalunya o a l’Open University britànica si poden fer tot això de forma gratuïta i sense una curosa organització. Naturalment, diran que no, que gratis no, que cal la compensació econòmica. Amb voluntaris no es farà.

Una universitat ha d’oferir aquest cursos? Evidentment una universitat elabora i ha d’elaborar materials per posar en xarxa, en obert o no, que serveixen de suport a l’aprenentatge. Als estudiants matriculats en el curs oficial, sempre pocs, dins de la formació ordinària, els podrà oferir suport. Si el material està obert, segur que aquest suport no hi serà per als que no estiguin oficialment matriculats.

Per què s’han ja bastants cursos d’aquest tipus? Què han fet universitats com Harvard o l’MIT?

Fins allà on conec, els cursos que tenen suport impliquen un pagament, baix, en algunes plataformes, però també ofereixen poc. Els que he vist, no són res d’especial, amb escàs suport docent. Harvard i l’MIT, per citar les mateixes que abans, ja tenen alguns productes en obert, però per fer el seguiment cobren i no és barat.

Què passarà amb cursos oberts en línia i massius? Evidentment no ho sé, però crec que oberts i gratuïts només seran eines de màrqueting, molt bones si es fan bé, evidentment limitades. Pot ser que s’acabi fent una formació per als que tenen pocs recursos en països amb poques possibilitats mitjançant convenis amb entitats locals. En quina llengua? Quines universitats seran les desitjades? Quin professorat? Totes i tothom?

M’atreveixo a predir que seran les universitats millors situades en els rànquings que vulguin fer negoci. També que la llengua serà l’anglès. No descarto que Xina aposti per algun acord amb el xinès vehicular. Potser l’espanyol, creuen alguns. No ho sé. Actualment veig els països centreamericans com a economies emergents apostant per tenir al seu territori bons centres. Dubto molt que l’espanyol se situï bé.

Quin professorat? Òbviament els més reconeguts, estrelles, acompanyats de professionals dels mitjans.

Gent de bona fe es va llençar a fer coses a les que no els veig més futur que un suport a les seves classes i una ratlla al currículum. Està molt bé, si són bons productes i són útils a la seva feina. Possibilitats d’anar més enllà? Cap.

Què han de fer les universitats? Suposo que el que faria qualsevol empresari que volgués treure un nou producte al mercat. Fer un estudi de mercat, veure que fan altres dels que ja han mogut peça, i un pla de negoci, dels que aproven accionistes i consells d’administració que s’hi juguen els diners i no consells de govern de la universitat. Potser cadascú ha de preguntar-se si invertiria els seus diners en el negoci.

Què és el que fan les bones universitats que han de retre comptes dels diners que reben dels seus patrocinadors? Doncs això.