Enric I. Canela
El diari ARA parla de la reforma que vol fer el ministre Wert al sistema universitari (Wert també revoluciona les universitats). Es preveu que s’aprovi un reial decret en un consell de ministres del gener ja que només queda un tràmit: que el Consell d’Estat enviï l’informe preceptiu sobre el reial decret al govern espanyol.
El govern espanyol vol retallar un any a les carreres i passar del model 4+1 al 3+2 (3 anys de grau i 2 de màster). El principal argument que esgrimeix Wert és que això ajudarà a la internacionalització de les universitats espanyoles, ja que la majoria d’estats europeus tenen el model 3+2. Efectivament, té raó Wert. Això del 4+1 va ser una idea creativa del PSOE que no va tenir el valor de fer el que li demanava la majoria assenyada i es va plegar a interessos comercials.
El ministeri argumenta que no hi ha joves estrangers que vulguin venir a estudiar a l’Estat perquè tenen molts problemes per homologar-se els crèdits. El diari ARA diu que obvien que Espanya és el país que va rebre més estudiants Erasmus el curs 2012-2013 (40.202) i també va ser el que més en va enviar a l’estranger. Això que diu el diari és una bajanada perquè res a veure si dura més o menys la carrera quant a fer uns crèdits fora.
Hi ha oposició al canvi però jo diria que més aviat hi ha resignació. Anar tan ràpid ho rebutgen (públicament) la majoria de rectors i diu que el professorat, els estudiants i els sindicats. Molts ho fan perquè canviar sempre fa mandra, tant si es per bé com per mal. No diuen que no, diuen que millor no córrer.
La sectorial acadèmica de les universitats espanyoles (CASUE) es pregunta com argumentarem que un estudiant de grau de 3 anys té la mateixa formació bàsica que un de 4?. Jo crec que de cap manera no s’ha de justificar. Un de tres anys no té la mateixa que un de quatre i un de quatre no té la mateixa que un de cinc. Podríem seguir. No és tracta d’això, es tracta de canviar el model, de fer el que no es va fer fa set anys. Aquí no es va entendre que un grau de quatre o de tres no era l’antiga llicenciatura, era menys. Es va voler enganyar tothom. La meva carrera, de cinc anys, donava una formació molt més àmplia que els actuals graus. No entendre això incapacita.
La CASUE diu que la reforma és precipitada i exigeix a Educació més informació per poder avaluar la implantació del pla de Bolonya, que ha provocat un immens desgast normatiu, de recursos i esforç de personal en un context de retallades. La reforma serà precipitada i caldrà avaluar coses, cap problema. Per això em sembla excel·lent que cada universitat apliqui el model si vol i sinó que no ho faci. Hi ha qui diu que això afavoreix les universitats privades. No, en absolut, afavoreix les universitats àgils. Afavoreix els que s’avancen i tenen les estructures preparades per moure’s amb agilitat. A la galàxia universitària hi ha que han fet comissions per pensar que dolent és el canvi i altres que l’han preparat. Una farem feina, altres es lamentaran.
L’únic argument que jo veig en contra és el del preu. De cap manera es pot fer un canvi que impliqui que els estudiants paguin ara un any més al preu del màster. Això perjudicaria la formació dels estudiants amb menys recursos econòmics. Jo, com és conegut, crec que el que s’està fent amb la matrícula universitària és un error de magnitud galàctica. Europa va per un altre camí: la formació per a tothom i no només per les elits. A més, els preus més elevats del continents perjudiquen la competitivitat del país.
A l’octubre de 2006 el periòdic Món Empresarial em va publicar l’article UNIVERSITAT I CONVERGÈNCIA EUROPEA que reprodueixo:
Des de la signatura de la Declaració de Bolonya s’ha treballat per reformar el sistema universitari i potenciar l’economia del coneixement a Europa. Fer-la més competitiva davant d’altres països, especialment els EUA. L’objectiu és aconseguir uns sistemes universitaris europeus, semblants a l’anglosaxó, més homogenis, flexibles, que proporcionin titulats amb perfils professionals similars. La reforma també hauria d’ajudar a reduir el fracàs universitari espanyol. Hi ha molt abandó i repetició. Cal aprofitar-la per transformar un model de classes magistrals, amb poca interacció entre professorat i estudiants, en un altre amb menys classes magistrals i més relació professor – estudiants, amb grups de discussió i de treball reduïts, com en els països amb bons resultats acadèmics. Aquest canvi té un cost que depèn de la durada de les carreres.
Els acords signats pels estats adherits al procés de Bolonya defineixen una estructura amb 3 nivells de titulació progressiva. El grau que habilita professionalment, el postgrau que complementa la formació i el doctorat. La tendència és un grau de 180 crèdits (3 anys) i un postgrau oficial de 120 (2 anys). Per pressions corporatives de col·legis professionals i grups de professors, el Ministeri d’Educació i Ciència ha triat graus de 240 crèdits (4 anys). Ho ha justificat amb 4 raons: 1) 240 crèdits permetran accedir al mercat de treball sense formació complementària; 2) a altres països europeus entren a la universitat amb 19 anys i aquí amb 18; s’allarga 1 any la universitat per què acabin a la mateixa edat, 3) es cursaran al 1r curs del grau les matèries comunes per facilitar l’intercanvi entre titulacions similars i evitar així el fracàs per una tria errònia; i 4) permetrà l’homologació amb altres grans espais d’Educació Superior com l’Iberoamericà.
Hagués estat lògic no discutir durant mesos sobre l’obligatorietat de la classe de religió i abordar una reforma seriosa de l’educació primària i secundària amb la inclusió d’un curs que realment preparés per a la universitat: preuniversitari o COU. Avui un gran nombre d’estudiants arriben a la universitat amb grans dificultats en l’aritmètica i són incapaços d’assimilar un text. La universitat no ha de ser el lloc per corregir aquests dèficits. La reforma hauria d’evitar que els estudiants passin massa anys a la universitat fent coses poc útils per al seu futur professional. Pretén que els titulats de grau, amb 3 anys d’estudi, surtin al mercat i tornin després a la universitat per fer un postgrau enfocat a les seves noves necessitats. La tria feta ens allunya d’Europa i ens acosta a Amèrica Llatina. Aquests sistemes el que van fer va ser copiar el sistema espanyol per poder homologar els títols fàcilment. Els països del Magrib copien el sistema francès i no és França la que copia al Magrib.
Si no es posa remei, la reforma haurà causat una gran despesa en energies per maquillar el sistema universitari sense cap millora real i ens allunyarà dels millors sistemes universitaris europeus. Això no ajudarà gens a la nostra incorporació a la Societat del Coneixement. Una altra oportunitat perduda gairebé impossible de recuperar. Els rectors catalans han demanat flexibilitat. No troben assenyada una reforma que porta a què totes les actuals titulacions tinguin 240 crèdits. Esperem esdeveniments.
One thought on “L’any del 3+2 i el que vaig escriure el 2006”