Enric I. Canela
La mala vida del científic és una vacuna contra el cofoisme en recerca a Catalunya. El percentatge de treballadors temporals arriba al 61% de la plantilla, de mitjana, en sis dels centres d’investigació més grans de la Generalitat.
Efectivament, dir que la precarietat estimula la creativitat no és la millor filosofia per posar un país al capdavant de la R+D. Cert que cal que la carrera científica sigui competitiva, però no cal esperar que tots els joves que s’incorporen siguin aspirants a premi Nobel.
Josep Maria Martorell diu que el percentatge de temporalitat calculat sobre el total dels treballadors dels centres li sembla raonable i que és normal que un doctorat i un postdoctoral tinguin un contracte d’obra i servei, per la naturalesa de la seva feina.
L’afirmació la comparteixo. Jo això no ho trobaria malament si existís una carrera científica darrere. El que tenim al país és l’abisme. Dir que això ho solucionem amb contractes ICREA fa riure. Les universitats només recollim les escorrialles i sostenim el sistema. La recerca a Catalunya se sosté, en gran part, pels becaris.
Gràcies, però no només això. Podem fer alguna cosa per ajudar?