Enric I. Canela
Llegia l’article “La universitat pública escull una Enginyeria per assaltar l’excel·lència” (i 2)en el que destaquen que experts dels mons de la universitat i de l’empresa dissenyen un títol d’elit en Industrials, una nova carrera, inspirada en les escoles de negocis d’èxit, serà íntegrament en anglès.
Indica que tindrà una estructura de 3+2 -tres anys de grau i dos de màster. Dóna unes raons sobre coneixements i formació que no m’omplen. El que fan és adaptar-se a altres sistemes per captar estudiants.
Tot això és música celestial. La gràcia és que aquesta primera titulació que diuen d’excel·lència (paraula que em produeix rebuig), s’inspira en el model d’Esade, IESE i de la Barcelona Graduate School of Economics, la impulsa l’organització Barcelona Global, un think tank que durant el mes de juliol va portar a terme tres sessions de debat amb reconeguts especialistes per analitzar per què les universitats barcelonines no aconsegueixen situar-se en els rànquings entre les 100 millors (o fins i tot entre les 60 millors, com els correspondria pel seu pes econòmic).
Això darrer em fa riure molt. Si necessitem reunir experts per saber això és que hem perdut l’oremus. Ho sabem perfectament. Només es tracta de comparar les legislacions i pressupostos.
És ben curiós que es parli de rànquings i de titulacions, quan les titulacions no tenen gaire a veure amb la posició als rànquings.
Anava a escriure que m’indigna tanta pèrdua de temps i de diners, però diré que tothom té dret a guanyar-se la vida.
En tot cas res a dir sobre la titulació. Només que em sobra l’intervencionisme regulador del Consell Interuniversitari de Catalunya – Govern. Més autonomia i les coses anirien millor. Ens passem la vida fent allò que a vegades passa quan dos es troben davant una porta: Passi, no vostè primer, no passi si us plau… Un quart d’hora.
Potser si la Universitat de Barcelona estigués implicada no hauria escrit això, però no perquè no ho pensés.