Comparació Internacional del sistema universitari espanyol

Enric I. Canela

La notícia del dia és que Crue Universidades Españolas ha organitzat el seminari “El sistema universitari espanyol i la seva comparació amb els sistemes europeus. Primers resultats entre Espanya i Itàlia “dirigit per Francisco Michavila, director de Càtedra UNESCO.

La base és la monografia Comparación Internacional del sistema universitario español de Francisco Michavila, Jorge M. Martínez i Richard Merhi.

La premsa s’ha entusiasmat. Que si vénen a fer Erasmus i no es queden a les universitats de l’Estat, que si tenim una proporció menor que Gràcies, Itàlia i Portugal… Dels estudiants francesos un 11,8% dels estudiants són de fora, de l’Estat espanyol només un 2,8% del total. Sorpresa, més llatinoamericans a França que a l’Estat espanyol.

El president de la CRUE es preguntava que calia reformar, que estem en una situació que no ens correspon, etc. Han mirat el preu de les matrícules? I les proves d’accés? I les traves posades als estrangers?

No té massa sentit ser estranger i voler fer un grau l’Estat espanyol.

Les conclusions són:

• Sobre la població amb estudis superiors s’observa, a Espanya, l’efecte de l’obertura i democratització de l’educació promoguda per la Llei de reforma universitària de 1983, que ha produït un dels majors percentatges de població amb estudis superiors a la franja d’edats entre els 35 i 54 anys, per sobre de la mitjana de l’OCDE i de la UE-21.
  
• També, íntegrament, aquest indicador situa Espanya per sobre de la mitjana UE-21. Supera, a més, a països com França, Alemanya i, amb gran diferència, Itàlia.
  
• En analitzar la demanda d’estudis universitaris a Espanya, el perfil dels estudiants de nou ingrés no presenta diferències significatives respecte a la matrícula total d’estudiants.
  

En una perspectiva internacional els sistemes també mostren grans similituds:

• Un predomini de les dones en la demanda d’estudis, que es matisa segons sigui el camp educatiu o de coneixements. Excepte Alemanya, tots els països de la mostra tenen una major proporció de nous estudiants i estudiants totals del sexe femení. Entre els graduats del nivell 5A, la proporció de dones és encara més gran que la registrada a la matrícula total. A Espanya, el 58% són graduades.
  
• La distribució per camps educatius a Espanya és, també, molt similar a la distribució mitjana de l’OCDE i de la UE-21. Gairebé una tercera part de la demanda opta per estudis de Ciències socials, educació comercial i dret.
  
• A Espanya, un de cada quatre estudiants de nova matriculació en estudis 5A, opten per estudis d’Enginyeria o Ciències. Proporció que s’eleva al 38% en el cas dels homes i baixa fins al 7% per part de les dones. Aquesta última dada és el pitjor registrat i el que major diferència té entre sexes, en els països seleccionats.
  
• En el nivell educatiu 6, d’estudis avançats, es redueix la demanda en Ciències socials i s’amplia en Ciències i Enginyeria, a Espanya i a les mitjanes de europees de la Unió dels 18 i dels 28. Quatre de cada deu estudiants de nivell 6 a Espanya estan matriculats en programes de Ciències i d’Enginyeria. A Alemanya aquest proporció s’eleva a un de cada dos.
  
• Una major participació dels estudis de nivell 5A sobre el total defineix un perfil del sistema d’educació superior amb un tret més marcat pel grau i el màster o equivalents. És el cas d’Espanya i França, per exemple, que tenen una ràtio de 23 estudiants del nivell 5A per cada estudiant del nivell 6. Mentre que Alemanya i Suïssa presenten una ràtio de 10 i 9, respectivament.
  

Les diferències, que per la seva magnitud destaquen entre els sistemes analitzats, se centren és aspectes lligats a la internacionalització i el finançament, en específic pel que fa als ajuts a l’estudi i la despesa en R + D.

• Malgrat que la llengua espanyola és parlada per gairebé 400 milions de persones, el Sistema Universitari Espanyol no aconsegueix captar estudiants internacionals d’una manera significativa. La internacionalització és un dels aspectes en què la distància entre el sistema espanyol i altres sistemes europeus és sensiblement més gran. Tan sols el 2,8% dels estudiants del SUE són considerats internacionals. Aquesta dada contrasta amb el 4% d’Itàlia o el 4,7% de Portugal.
  
• No obstant això, el SUE és el principal emissor i receptor d’estudiants en mobilitat dins el programa Erasmus. D’acord amb el camp educatiu, el flux d’estudiants que entren al SUE i que surten d’aquest a través del programa, en positiu en Humanitats i arts i Ciències socials. A la resta de camps, és major el nombre d’estudiants espanyols que surten.
  
• En l’apartat de les ajudes a l’estudi destaca la baixa proporció del PIB que a Espanya es dedica a aquest concepte. Tan sols el 0,11% del PIB. Molt per sota de la mitjana de l’OCDE (0,31%) i d’altres països amb preus públics més baixos, com Alemanya (0,31%) o Suècia (0,49%).
  
• Quant als recursos dedicats a l’activitat investigadora, la proporció d’investigadors a temps complet respecte del total del personal de recerca en l’educació superior a la Unió Europea se situa al voltant del 49%. Destaca Països Baixos amb el 86%.
  
• És en despesa de R + D en el que el SUE presenta majors diferències amb els països analitzats. Del total de despesa en R + D, el SUE concentra el 27,8%, un valor molt proper al de la resta de països, i 4,6 punts per sobre de la mitjana de la UE-15. No obstant això, quan es mesura com l’esforç que fa el país en termes de PIB, tan sols supera el percentatge que Grècia destina a aquest fi. La mitjana de la UE-15 és 1,4 vegades el valor que Espanya dedica del seu PIB a l’R + D a les universitats.
  
• Pel que fa als recursos que cada país dedica a l’educació superior, públics i privats, com a proporció del PIB, l’indicador espanyol (1,3%) és lleugerament inferior a la mitjana UE-21 (1,4%) i a països del seu entorn com Portugal (1,4%) i França (1,5%).
  
• Aquesta despesa, normalitzat per estudiant, situa Espanya en gairebé catorze mil euros per estudiant l’any, tan sols per sobre d’Itàlia i Portugal. De la selecció de països, Suïssa presenta la major despesa anual per estudiant: 1,7 vegades el d’Espanya.
  
• Segons el tipus de despesa, el corresponent al personal arriba al 77% de la despesa corrent a Espanya, deu punts per sobre de les mitjanes de la UE-21 i de l’OCDE.
  
• L’indicador d’estudiants d’educació superior per professor a Espanya és un dels més baixos entre la mostra de països. Dotze estudiants per professor, davant dels 11 de Suècia i Alemanya. La mitjana europea se situa en quinze.
  
• En termes d’edat, i comparativament amb el grup de països, el professorat espanyol no està especialment envellit, si la comparació es duu a terme amb Itàlia, Suècia o França. No obstant això, la major proporció de professors es troba en el rang que correspon als majors de 50 anys (39%).
  
• Finalment, pel que fa al posicionament del SUE en els principals rànquings internacionals s’observa que en termes relatius aquest és congruent amb les principals magnituds del sistema. El rendiment de les universitats espanyoles és significatiu en el rang de les cinc-centes millors universitats del món; millora considerablement quan es valora tenint en compte els anys de creació de les institucions, i també quan el rànquing es va tornant més i més específic segons els camps de coneixement i les matèries.
  
• La posició en producció científica del SUE és millor que la que li correspondria per la grandària de l’economia, més encara si es considera el baix nivell de despesa en R + D que es realitza en comparació amb altres sistemes d’educació superior.