Enric I. Canela
Llegia en a presentació d’una entrevista a Daniel Zajfman, president del Weizmann Institute of Science de Israel: Enfront de la tendència generalitzada a tot el món a basar el finançament de la ciència en les seves potencials aplicacions tecnològiques, Zajfman està convençut que el camí ideal per assolir els majors avanços científics -i també el màxim benefici econòmic- és que els científics « explorar sense que tinguin la menor idea de per a què serviran els seus descobriments en el futur ». Les xifres li donen la raó: les troballes aconseguits pels 250 grups de recerca de l’Institut Weizmann han generat gairebé 30.000 milions d’euros de beneficis.
Quanta raó. Aquí tenim un conjunt de persones que es passen la vida demanant ciència aplicada, transferència. Efectivament ens cal, però, em pregunto, a banda de demanar, algú ha fet alguna cosa positiva per aconseguir aquesta creació de riquesa? Doncs no, no s’ha aconseguit arribar a “la freqüència llindar”.
L’economia del coneixement vindrà de la recerca bàsica.
Enric,
Com tu dius, ens cal (i molts ho hem demanat fins a l’extenuació) un bon nivell de recerca aplicada i de transferència. Però crec que no és un tema de definir i predeterminar quin tipus de recerca han d’impulsar els països (més o menys “bàsica” o “aplicada”), sino d’instrumentar polítiques d’impuls a la bona recerca (recerca d’excel.lència) i, al mateix temps, desenvolupar polítiques de demanda (d’absorció del coneixement per part de les empreses, especialment PIMEs). Aquest darrer concepte ha estat el gran oblidat al nostre país.
En la meva opinió, un sistema compensat és aquell que té bones polítiques d’oferta (generacio de coneixement excel.lent), i bones polítiques de demanda (absorció ràpida del mateix per part de l’entorn). Si això es dóna, el debat de “recerca bàsica”, “recerca aplicada” o “transferència” queda superat…
Una abraçada!