Enric I. Canela
El periodisme tendeix a fer abusar d’un error filosòfic: fer del cas particular una norma general. Tot i que la lectura de l’article no porta a aquesta conclusió, una ullada podria ser que sí. Diu: En el món laboral hi ha un mantra que es repeteixen amb certa freqüència: les universitats no estan ensenyant el que les empreses necessiten. Apareix al començament de l’article: Una ‘Universitat Facebook’ perquè les de sempre no ensenyen el que es necessita saber.
L’article de Carlos Otto és correcte i ens situa perfectament. En un punt el cap de recursos humans de Google diu: El nombre d’empleats de Google que no té títol universitari cada vegada és més gran, hi ha grups en què el 14% de la gent mai ha trepitjat la universitat.
Ara sembla que alguns descobreixen que una cosa és la formació i altra la formació universitària. Abans era evident la diferència entre un arquitecte i un metge o entre un químic i un enginyer. Més encara entre les formacions que impartien les universitats tècniques. També la formació professional. Ara hem aconseguit equiparar els estudis de filòleg i metge, ficar-los, juntament amb els d’artistes i mestres, tot en un mateix sistema amb les mateixes normes i rigideses.
Ja se sap que d’això no pot sortir res de bo.
O la universitat fa coses diferents, sota normes diferents o es creen altres estudis fora de la universitat. No hi ha volta de full. Finalment els títols oficials només serveixen per a coses oficials, no necessàriament per treballar, guanyar-se la vida i ser creatiu.
Passa que un escolta coses dels que fan les normes que val més no repetir per no desacreditar persones concretes.
Tornem a parlar d’universitats corporatives. No parlem d’universitats, no cal. Si un diu i demostra que s’ha format en tecnologies a Google i ho demostra, li sobra allò d’universitat corporativa.