Enric I. Canela
Avui llegia un article titulat Los sacrificios de estudiar un doble grado. Diu que tenen una nota de tall més elevada, que duren cinc anys i que requereixen més esforç. Afegeix que els experts alerten sobre una possible bombolla. Que tenen una nota de tall més elevada no és cap sorpresa: si el nombre de places és baix, per poc atractiu que sigui tindrà una nota de tall elevada. Si s’oferissin 2.000 places la nota de tall seria un cinc.
La reflexió sobre els doble grau és interessant. Fer dues carreres en poc més del temps que es requereix per fer una és un esforç molt gran i es requereix una alta capacitat i molta dedicació. La qüestió és si està justificat l’esforç i no es tracta d’un engany.
Les universitats inventen coses per destacar-se entre les altres, una mena de màrqueting, però les coses no estan sempre ben justificades. Un doble grau ha d’oferir coses complementàries i que aportin un valor afegit a l’estudiant. Fer Física i Matemàtiques, reservat als superdotats, és bo, segur. Moltes mescles que apareixen en el catàleg ho dubto.
El model espanyol, rígid, impedeix combinar coses adequadament i anem a parar a l’absurditat. M’agradaria que els estudiants, ben aconsellats, poguessin construir-se currículums personalitzats ben adaptats.
Malauradament jo ja no ho veure.
Quan faig orientació universitària a estudiants de batxillerat els demano que reflexionin si és millor un dolble grau (cinc anys i més feina anual) o un grau i un màster (cinc anys, una mica menys de feina i temps per estudiar idiomes o altres coses.
Com diu l’autor, amb qui estic molt d’acord, molts dobles graus són operacions de màrqueting per assegurar alumnes amb nota de tall elevada, com passa també amb certes titulacions de grau de nom imaginatiu.
Claudi,
No puc estar més d’acord amb el que dius. Formació complementària i deixar-se de muntatges.