Els SGR de les universitats

Enric I. Canela

Un cert esperit calvinista em fa creure que el treball reivindica l’ésser humà i que és la nostra obligació fer coses que tinguin un impacte positiu per als ciutadans. Quan faig feina em pregunto al moment o poc després la utilitat del que he fet. Sovint, amb una certa amargor, he hagut de respondre que poca. Quan la resposta és negativa em faig una altra pregunta: a més de fer feina inútil, és perjudicial? No és fàcil respondre la pregunta perquè, objectivament, quan els que cobrem dels impostos dels ciutadans no fem una feina útil per a la societat sempre la perjudiquem perquè els diners podrien estar millor emprats.

Jo crec que la gran majoria de les persones si ens trobem en algun moment fent una feina inútil no és perquè ho vulguem. La mala organització, l’encàrrec que ens han fet, la incapacitat del sistema per separar el petit nombre d’individus moralment nocius, un fals sentit d’igualtat i altres coses alienes a un individu en particular fan que aquella persona que voldria ser útil es frustri o s’acomodi. El sistema envia el talent a l’abocador.

Una altra cosa que acostuma a ser altament nociva és aquell esperit de reforma, a vegades positiu i altres negatiu i interessat, que habitualment impregna als que entren, després d’unes eleccions o canvi polític, al govern d’una institució. Sovint tot el que hi havia, bo o dolent, passa als arxius, les coses ben fetes passen a ser un record o, en el millor dels casos, apareix una genial creativitat que esgarra alguna cosa que funcionava. Molts diners invertits en hores de feina, pagades per tota la societat, van a l’abocador per la il·luminació periòdica de dirigents mediocres o egòlatres. No és tan complicat acceptar que l’antecessor en el lloc pot haver fet coses ben fetes.

Segurament, en una nova etapa, en succeir algú, cal preguntar-se pel que funciona i, tret de situacions extremes, fer modificacions petites que permetin la millora o el canvi de sentit polític d’allò que modifiquem sense que hi hagi grans sotracs. Els controls sobre la realitat són sempre necessaris. Han d’haver de dues classes: els indicadors objectius i la percepció dels afectats. La sabia combinació ajudarà a encertar. Freqüentment no es trien bé els indicadors i no s’analitza la percepció de l’afectat.

Llegia ja fa molt, devia ser l’any 1995 o 1996, interessat per la gestió, un capítol sobre l’impacte electoral de les actuacions municipals i atenció a les demandes ciutadanes (Servir al ciudadano : gestión de la calidad en la administración pública (1995) López Camps, Jordi i Gadea Carrera, Albert. Gestión 2000. ISBN: 84-8088-079-1).

Hi apareix una taula que explica l’efecte d’una actuació determinada

La conclusió és que fer alguna cosa malament sempre genera insatisfacció. Si no es fa res no es pot aspirar a més que a la indiferència. La satisfacció només es genera quan es resol correctament un problema que els ciutadans han detectat que és problema, però que no hi ha una demanda explícita de solució. Quan s’intenta solucionar un problema que la gent encara no té clar que sigui un problema, o la solució és brillant i es comunica bé o hi ha risc de sortir escaldat. El sistema és sempre conservador. Ho són fins i tot aquells que s’omplen la boca de progressisme.

No faré ara cap anàlisi sobre gestió pública, poc en sé, però tot això m’ha vingut al cap arran de la indignació de molts investigadors de la universitat i que també ha estat explicitat pels diferents rectorats. M’estic referint la recent publicació de la concessió dels ajuts per donar suport a les activitats dels grups de recerca, els SGR.

Aquesta introducció no està dirigida contra els actuals gestors que s’han trobat en una situació que no la desitjo a ningú. El respecte que em mereixen l’equip de la SUR m’obliga a assenyalar que prou fan resistint sense govern, en un desgavell polític, incapacitats per moure el pressupost i amb recursos escassos, amb fet el que han pogut i el millor que han cregut. Alguna cosa es podia haver fet d’un altra forma i no m’ha agradat, però la responsabilitat d’aquest fangar és el resultat d’una gestió de l’aigua de fa bastants anys. Sense beneir actuacions anteriors, poso el punt d’inflexió al 2005 i la manca d’atenció a la recerca universitària feta els tres anys de relativa bonança pressupostària.

Convé recordar la finalitat amb la que amb molt pocs recursos, molts menys dels que es rebien de l’Estat, es va fer la primera convocatòria formal l’any 1996 per l’aleshores comissionat per a Universitats i Recerca, Joan Albaigés, i com ha anat evolucionat al llarg dels anys. Aquella convocatòria del 1996, dins del II Pla de Recerca de Catalunya, era continuïtat d’ajuts que s’havien donat durant els anys 1993-1996, dins del I Pla de Recerca de Catalunya.

És significatiu llegir que en les cinc convocatòries anteriors, es van reconèixer 427 grups (SGR 1996-2000), 478 (SGR 2001-2002), 932 (SGR 2005), 1.298 (SGR 2009) i 1.652 (SGR 2014). Pel que fa al finançament, en van obtenir 427 grups (SGR 1996-2000, 14,5 M€), 478 (SGR 2001-2002, 15,4 M€), 587 (SGR 2005, 23,5 M€), 820 (SGR 2009, 37,6 M€) i 641 (SGR 2014, 21,2 M€).

La resolució provisional de la convocatòria 2017-2019 reconeix 1.744 grups, dels quals 1.410 són consolidats (80,9 %), 192 preconsolidats (11 %) i 142 emergents (8,1 %). D’altra banda, 645 són grups reconeguts i finançats (22,84 M€ en total) i 1.099 són grups reconeguts.

La comparació entre l’any 1996 i el 2017 implica una lleugera millora quant a recursos per grup i any.

• 1996: 427 grups amb 14,5 M€ per 5 anys: 6.791 €/grup/any en euros 2017 10.702 €/grup/any (segons càlcul de l’INE que difereixen de les de l’AGAUR)
• 2017: 645 grups amb 22,84 M€ per 3 anys: 11.803 €/grup/any.

Una diferència que s’ha de fer notar és que la recerca a Catalunya ha crescut exponencialment entre l’any 1996 i 2017 i el nombre d’investigadors és molt superior. A més, l’any 1996 no existia la xarxa de centres CERCA que va ser creada per la Generalitat al 2005.

Aquests petits ajuts tenien com a objectiu cobrir despeses que no són elegibles segons les normes d’altres projectes. De fet recordo haver demanat a l’aleshores comissionat per a Universitats i Recerca, Josep Laporte, allà l’any 1993 o 1994 la necessitat d’ajudar als grups de recerca amb algun tipus de suport per poder atendre les necessitats menors. Fins i tot vaig proposar-li que, atès els pocs recursos que podien destinar, no fessin cap avaluació específica i fessin servir algun polinomi basat en finançament competitiu obtingut en convocatòries estatals i, poques, internacionals. No tenia cap sentit fer una despesa en avaluacions per repartir tan pocs recursos.

Crec que va ser un error, com ho continua sent, actuar en una convocatòria menor com si es tractés d’una gran convocatòria. Valia més actuar com es fa amb els trams de recerca, els sexennis, qui ha estat avaluat ja no cal que torni a ser avaluat.

Ara la recerca catalana és més potent i els recursos que disposa la convocatòria de Suport al Grups de Recerca és completament insuficient per atendre els grups de recerca d’un cert nivell de qualitat de Catalunya amb els recursos per a grups “competents” de fa uns anys. Com que els grups bons han crescut molt més que els recursos, literalment: el suport que fa l’Administració de Catalunya als seus grups de recerca ha disminuït substancialment.

A més, com ja s’ha fet notar, una cosa que ha encès els ànims dels investigadors és que s’ha constatat que a Catalunya hi ha dues classes d’investigadors, els que a la universitat fem formació i recerca, i els que només fan recerca. Naturalment els segons gaudeixen d’una situació privilegiada alhora de competir.

Aquests investigadors que només investiguen competeixen per beques i per aquest petits ajuts amb els investigadors de les universitats. En el repartiment dels ajuts de Formació d’Investigadors de la Direcció General de Recerca, les beques, ja es va patir fa uns anys, i continua, l’efecte de l’entrada dels centres de recerca a competir amb les universitats sense nous recursos. La UB va ser la principal perjudicada per allò de: “la més gran”. Sense cap augment significatiu de pressupost es vesteix un sant per desvestir un altre.

Les universitats més grans s’han vist més perjudicades. Per primer cop les universitats no hem aconseguit en l’última convocatòria ni el 50% de les ajudes ofertes quan aportem el 70% de les publicacions. Els diners destinats als seus grups s’han reduït en l’última convocatòria el 19% a la UPC, el 24% a la UAB i el 26% a la UB, a la qual cosa se sumen els descensos acumulats en les promocions anteriors (2009 i 2014). La UPF ha gaudit d’una situació privilegiada ja que fins el 2015 es va veure beneficiada en la concessió d’investigadors ICREA (La UPF líder en investigadors ICREA) en comparació amb el d’altres universitats i això té impacte. Aquests desviació ja va ser denunciada, però el rector que aquells anys, com a vocal, formava part del Patronat ICREA tot i reconèixer el greuge fora callava a les sessions del Patronat, tothom ho sabia però no es feia res per solucionar-ho.

La distribució comparativa de recursos segons un informe del diari El Periòdico és:

Organisme	Peticions totals	Peticions finançades	Percentatge d’èxit
Centres Cerca	445	245	55,06%
CSIC	80	41	51,25%
Universitats	1.095	328	29,95%
Privades	102	21	20,59%
Públiques	993	307	30,92%
UB	286	83	29,02%
UPC	169	46	27,22%
UAB	206	63	30,58%
UPF	75	50	66,67%

 

Si tenim en compte el que la mateixa font diu, “El pes de les tres grans universitats per nombre d’alumnes queda patent en la Web of Science. La UB va ser responsable de 14.000 papers; la UAB de més de 8.000, i la UPC d’unes 3.000. Els centres Cerca, la xarxa de 40 instituts d’excel·lència creada per la Generalitat, en van produir uns 12.000, i la resta d’institucions, 17.000. Si la xifra total d’articles supera els 50.000, i no els esperables 35.000, és perquè una mateixa publicació pot tenir diversos autors i un autor pot tenir diverses filiacions” es veu el greuge que fan notar les universitats.

El gravíssim problema que pot destruir el sistema català és que s’està creant un sistema de tres velocitats. Els grups de primera línia, que crec que han de seguir gaudint d’un tracte preferent mentre s’ho guanyin. Defenso la meritocràcia. Els grups amb bons resultats que aconsegueixen més recursos perquè estan en situació de privilegi i han estat durant anys afavorits pel sistema català. La resta de grups amb bons resultats però que es veuen perjudicats per situacions de contorn i entorn. Potser, contundentment, cal preguntar si el camí emprés és el de deixar que les universitats siguin entitats de formació i que facin recerca residual. Els indicadors fora de context no indiquen res. Comparar universitat i centres de recerca per segons quins indicadors és erroni. És com comparar la gent que pren llimonada i fuma amb la que no fa ni una cosa ni l’altra i treure la conclusió que la llimonada mata.

A tot això hem de sumar un informe d’avaluació dels grups de recerca que és impresentable (al menys els que conec). S’ha tramés tard i a més està configurat amb un talla i enganxa de dos avaluadors sense cap mena de puntuació ordenada. Amb aquest informe d’avaluació és impracticable fer un recurs ben fet. Quedi clar que parlo de la construcció dels informes i no del contingut. Els avaluadors, fins on conec, ho han fet bé.

No entraré a valorar gaire aspectes més dels resultats i l’avaluació, altres ho han fet i jo comparteixo el que diuen.

Pel fa al nostre grup de recerca, afectat, només diré que els nostres resultats són iguals o millors que al 2014. Com altres companys, alguns millor que nosaltres, no hem rebut finançament. No diré que els comentaris fets pels avaluadors siguin incorrectes, més aviat elogiosos, només que no hem gaudit de les condicions d’altres que vull suposar que ho han fet millor. Si diré que nosaltres, com altres grups estem ofesos, no perquè els grups “agraciats” no es mereixin l’ajut concedit sinó pel sentit menysteniment. No discutiré que tinguin millors indicadors. No és aquest el problema. El clima de manca de reposició de personal, d’esgotament, d’envelliment, etc. que viu el professorat universitari ha rebut un cop de gràcia.

Retorno a les reflexions inicials. Fa bastants anys es va cometre l’error de voler fer una gran política amb recursos que farien riure a països de menys nivell científic que nosaltres. No es va corregir. Ara es volen repartir els pocs recursos entre molta més gent i això només pot portar a la crítica.

Crec que les decisions que s’han pres han tingut la millor de les intencions, però això és política científica. L’errada actual neix de la pregunta: Hi ha hagut una gran demanda per modificar el sistema? Quan això no hi és val més no fer gaire canvis. No hagués estat molt més fàcil i barat avaluar els resultats dels grups ja consolidats i prorrogar concessions? Hores de preparació de sol·licituds, hores d’avaluadors, reunions, recursos… Quan costa respecte als diners repartits.

És normal que grups que tenien aquest ajut SGR i han millorat resultats ara el perdin amb la justificació que han aparegut de nous? Seria bo intentar refer la situació. Ben bé no sé on són els recursos, però el dany fet demana reparació.

Fa anys vaig estudiar l’efecte fotoelèctric. Com sabeu, per a què la llum incident alliberi electrons del metall ha de tenir una energia mínima, una freqüència llindar, si és més baixa no produeix senyal. M’agrada sempre aplicar-ho a la gestió: quan s’està per sota d’un determinat nivell d’inversió no és genera benefici, només hi ha despesa.