Enric I. Canela
El meu missatge als polítics és que no empastifin la universitat com han empastifat la política amb la seva incapacitat per treure del mig tot el que està podrit. Pocs són corruptes, però molts són culpables per no actuar. El seu comportament contamina tot el que hi ha al voltant.
Els polítics al llarg de la història han evolucionat molt. Hem refereixo als polítics escollits democràticament, en cap cas als dictadors ni als que estan en la política per herència, que no cal que evolucionin, són autoritat per la gràcia de Déu (i inviolables).
El pas dels anys ha fet la política socialment menys elitista i més professional. Els polítics de fa un segle provenien de classes benestants i en general tenien una bona educació. Referint-nos als polítics catalans i espanyols, els polítics de la transició eren diversos quant a orígens, ja hi accedien aquells que no formaven part de la classe alta o mitjana – alta. Trobàvem de tots els orígens, però no eren polítics professionals i hi havia diversitat. Els currículums acadèmics tenien relativament poca importància, jo diria que cap. Jo, per la meva professió, tenia una tendència a mirar que havien estudiat, a veure si trobava químics. Els màsters encara no hi havia arribat, més enllà dels selectes màsters elitistes de sempre. Hi havia doctors, no molts però hi eren.
El pas dels anys va fer que els polítics fossin persones que pràcticament no havien fet altra cosa a la vida que romandre dins d’un partit i “progressar” sent assessors d’algú de més alt rang. No coneixien gaire cosa més que el que observaven a l’exterior del partit o del grup parlamentari. Mala cosa si el que has de fer és decidir sobre el que mai no has tocat.
Avui aquests polítics, els que no han sortit al carrer, són majoria. Com que normalment no han fet res més que romandre al partit, no tenen res més que posar al currículum que la carrera que han fet i la llista de cadires sobre les que s’han assegut en el món polític.
Apareixen els màsters en el sistema universitari espanyol. En el món no polític els graduats creuen que si no fan un màster no progressaran, les empreses s’han acostumat a mirar si tenen un màster encara que no tingui la més mínima utilitat per la feina per la que busquen la persona, etc. Hem arribat a la sobre-formació. Es demana més del que és necessari per la feina. Els graduats haurien d’esperar per fer el màster que els interessi segons necessitats professionals i no gastar temps i diners en coses mig inútils. Les coses van ara així, què hi farem.
Els polítics fan coses similars i fan cursos, alguns menors, i màsters. De vegades, aprofiten la confusió en la nomenclatura de les titulacions i l’absurda normativa espanyola per dir que tenen un màster quan és un títol propi de menor contingut. Crec que Pablo Casado va convertir un curs de 4 dies a Madrid en un postgrau a Harvard.
En algunes universitats creades de forma “curiosa” van aparèixer personatges que van voler ingressar diners fàcils aprofitant connexions polítiques. En diríem, col·loquialment i en català incorrecte, “xiringuitos”. Normalment, si cal acusar a una universitat és per manca de control dels seus dirigents i no és normal que un “xiringuito” o una mala pràctica impliqui el mateix en la resta de la universitat encara que les sospites puguin ser inevitables.
La Universitat Rey Juan Carlos (URJC) ha estat escollida paradigma del xiringuito. Estava creada a prop del poder i per ser contrapoder d’altres, quan es fa política amb les universitats, passa això. Tenim universitats “rares”.
El professorat, en general, té la dignitat mateixa que els seus companys d’altres universitats, però sempre hi ha alguns aprofitats que viuen del “xiringuito”. Caldria mecanismes de control per eliminar aquetes situacions. El problema és que el rector fa massa pactes per ser rector i normalment no fa la feina que li pertoca. Quan és una persona digna, la gran majoria, té por. No deixa de ser “primus inter pares”, el rector no és més que jo. Avui fa aquesta feina, però demà no la farà. És el model.
La llei ens ha portat a això perquè els que han fet les lleis segueixen depenen de vots i tenen por. Fer les coses bé et pot costar el càrrec, deixem-ho córrer.
Aquest és un problema. Jo tinc dubtes seriosos dels màsters i postgraus de la URJC, entre ells el de Pablo Casado. Jo crec que és un frau.
Aprofitant aquesta situació i la ignorància generalitzada, el piròman oficial del regne, el que voldria crear un ku-kux-klan a Catalunya, Albert Rivera, insulta Pedro Sánchez, sabent que diu una mentida, creant confusió al voltant de la seva tesi doctoral.
No insistiré sobre això. Avui dia saber si una tesi en espanyol ha plagiat coses en espanyol costa minuts. No hi ha cap plagi. El problema és que la ignorància de Pedro Sánchez, la mateixa que la majoria de doctorands, no és seva feina, li va fer dir que estava en una base de dades (TESEO). No, TESEO són fitxes. Qui va obrar malament va ser la Universitat Camilo José Cela que, malgrat que la tesi correspon al programa del Reial Decret del 20076, li era d’aplicació el Reial Decret del 2011 pel que fa a la publicació de la tesi en un format electrònic en obert.
El desconeixement del procediment és tan gran que avui aquest divendres, el mateix secretari general d’Universitats, José Manuel Pingarrón, ha dit que és potestat del doctorand publicar la tesi en obert. Li recomano al secretari general que és miri l’article 14 del Reial Decret 99/2011. Si més no, jo interpreto aquest text d’aquesta manera:
Un cop aprovada la tesi doctoral, la universitat s’ha d’ocupar del seu arxiu en format electrònic obert en un repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar de la mateixa així com tota la informació complementària que sigui necessària al Ministeri d’Educació als efectes oportuns.
Sobre el plagi, les ximpleries que he sentit són enormes, però ja està desmentit. Cal distingir, però, entre errades quant a les cites bibliogràfiques i plagi. Cert que una frase no citada adequadament pot ser literalment plagi, però si no influeix en res quan a discussió i conclusions de la tesi doctoral, jo diria que és mala praxi i prou. De totes formes, el sistemes de detecció de plagi sembla que han descartat el plagi.
Total res de res. A la vista d’això, en comptes de demanar disculpes, apareixen missatges dient que la tesi doctoral és dolenta. Una sèrie de persones jutgen la feina del tribunal que va jutjar la tesi doctoral. Perfecte. No acusen a Pedro Sánchez, declaren inepte el tribunal. Fins i tot s’atreveixen a dir que és un tribunal sense categoria. No seré tan agosarat com ho són aquests experts periodistes, però en cap cas es pot fer comparèixer al president del govern de l’Estat al Congrés per discutir si la seva tesi és bona o no.
La universitat s’ha d’aixecar, tots a una, contra els polítics que s’atreveixen a ficar-se en un territori que no és el seu. Si volen, que facin la legislació millor. Molta feina tenen mirant la seva pròpia incompetència,
Si volen entretenir-se, que vagin a veure “les variants evolutives” del currículum acadèmic de frau d’Albert Rivera, que ha mentit en el seu currículum, com fa la majoria de les vegades amb afirmacions que en un sistema judicial “diferent” haurien d’acabar al jutjat i seguir amb la seva dimissió. Fins i tot la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona ha hagut de desmentir que fos doctorand.
És hora que expulsin de la política aquest personatge nefast que només busca l’enfrontament entre veïns.
No puc deixar de dir, per acabar, que a la universitat només li han faltat les declaracions idiotes de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, quan va explicar que quan va entrar en política una alta executiva d’una multinacional li van oferir “acabar la universitat fàcilment”, i que ho va refusar.
Resposta: a mi el rectorat de la Universitat de Barcelona m’ha ofert jugar de mig centre en el primer equip de futbol en el proper “clàssic” contra el Real Madrid.