Enric I. Canela
He llegit que “les primeres anàlisis realitzades amb plasma de persones que han estat exposades al SARS-CoV-2 i han generat anticossos neutralitzants contra el virus suggereixen que un 44% de les persones que han patit la infecció de manera lleu o asimptomàtica tenen un nivell molt baix d’anticossos neutralitzants, i la meitat d’aquests no presenten cap activitat neutralitzant, la qual cosa indica que podrien no estar protegides davant d’una segona infecció. Aquesta tendència es reverteix en les persones que han patit la infecció de manera greu, que presenten fins a 10 cops més d’anticossos que els individus amb infecció lleu.” Tenim, doncs, que segons entenc, que un 56% de les persones analitzades tenia anticossos suficients per garantir immunitat, un 22% pocs anticossos i manca d’immunitat i un 22% no tenia anticossos i per tant tampoc immunitat.
D’aquest estudi preliminar, una conclusió és clara: la presència d’anticossos en un test no garanteix la immunitat davant del virus SARS-CoV-2. Una altra conclusió és que no tots els que han patit infecció generen anticossos detectables en aquests assaigs.
Per a mi no és cap sorpresa. Els que heu llegit articles anteriors meus haureu conegut els arguments que hi he anat exposant. De forma telegràfica: 1) Hi ha persones que el sistema immune innat elimina el virus i no arriben a produir-se anticossos, 2) Hi ha persones en les que el sistema immune innat no és suficient i el sistema adaptatiu col·labora i conjuntament eliminen el virus en pocs dies i amb pocs anticossos, 3) Hi ha persones en les que el sistema immune innat queda sobrepassat i l’adaptatiu respon més lentament i generen més anticossos, de vegades l’evolució és a greu, i 4) Hi ha persones en les que el sistema immune innat no respon i l’adaptatiu respon més lentament i generen més anticossos i amb coagulopaties i embòlies pulmonars i extrema gravetat. Òbviament, hi ha més situacions intermèdies i patologies diverses. L’edat, per se, no és la causa de la vulnerabilitat. La vulnerabilitat la confereix la mala salut o tenir un entorn de treball en el que estàs exposat a altes concentracions víriques. Tampoc no s’ha de confondre l’edat avançada amb la vida en residències geriàtriques, moltes de dubtosa qualitat. Sembla que s’està confonent tot massa.
Un altre aspecte que volia comentar arran d’aquesta notícia és l’escassa seroprevalença. Diu el recent estudi de l’Institut de Salut Carlos III que la prevalença estimada d’anticossos IgG davant del SARS-CoV-2 a Espanya és del 5% i estable entre els diferents grups d’edat. Molt més alta en els llocs on hi ha hagut més incidència. Un 5,9% a Catalunya i un 7,1% a Barcelona, mentre que a Tarragona només un 1,6%.
Poc contagi o que una gran part de la població no ha produït cap resposta? Si dels que han estat infectats, segons l’estudi que he comentat al començament, un 22% no ha produït anticossos, què no haurà passat entre els que no es reconeixen contagiats? Possiblement que el virus no els haurà afectat gens o molt poc.
Un informe del 30 de març de l’Imperial College of London (Estimating the number of infections and the impact of non-pharmaceutical interventions on COVID-19 in 11 European countries) estimava que el 28 de març el 15% de la població d’Espanya estava infectada. Són resultats basats en un model matemàtic que considera que la mortalitat no pot ser excessivament diferent en models sanitaris relativament similars. No té en compte diferències en micronutrició. No sembla raonable pensar que a Bèlgica morin 801 persones per milió d’habitants, a Espanya 596 i als Països Baixos 333. Cal pensar en un nivell d’infecció real superior per milió d’habitants i una taxa de mortalitat similar.
A l’estat espanyol uns 7 milions de persones segons aquest model haurien estat infectades en aquella data. Ara ja deuen ser bastants més. Són persones que han tingut el virus al seu cos. Una part haurà desenvolupat anticossos i serà immune i altres amb anticossos no ho seran. Una part tindrà anticossos malgrat haver estat en contacte amb el virus. Els resultats de contagiats diaris depèn, naturalment, de les determinacions que es facin. La gent sense símptomes rares vegades va a què li facin un test. Per a què em toqui la loteria, hi haig de jugar.
Els responsables polítics haurien d’assumir que en un període no massa llarg tothom haurà estat infectat, pràcticament el 100% de la població, grans i joves. Algunes persones més d’una vegada ja que malgrat haver-la patit, no són immunes. També que això seguirà passant any darrere any. Esperar la immunitat de ramat en un període d’1 any és il·lusori. Els virus no desapareixerà perquè ja és prevalent entre nosaltres. Encara que el virus pugui no ser estacional, atès que una de les vies de contagi són les gotes de saliva, quan més temperatura ambient menys virus perquè menys vida tindran les gotes a l’aire, s’evaporen. Calor, vent i aïllament social redueixen el contagi. Si cadascú de nosaltres es tanca en una habitació sense contacte exterior, eliminem els contagis. Només durant una temporada, perquè això no ho farà el món sencer i ja hi tornarem a ser. El virus no entén de fronteres, però si de mobilitat.
Reduir la mobilitat és bo quan el pic és molt alt i el pendent fort i ascendent, el contrari pot ser negatiu perquè el rebrot podria ser molt brusc. Aturar la vida quan els contagis són baixos i el sistema respon un error. És va fer bé en reduir els contactes entre persones al març, es va fer tard, aquest va ser l’error. Sense oblidar la catàstrofe amb el personal sanitari i les residències. Per evitar molts contagis en aquests sectors no calia confinar Madrid.
El segon error el fanatisme. A veure qui era el líder europeu confinant. Comparant amb altres estats, política espanyola absurda. Veig els catalans en el mateix sac d’absurditats. Tampoc calia el control central ni els militars. El fanatisme en confinar continua i és perillós. Per a la salut mental de les persones i per a l’economia. Les protestes i mobilitzacions aniran creixent i no seran el “pijos” de Madrid. Aïllar les persones grans, una barbaritat. El contagi arribarà igual. Millor mantenir un nivell de contagi controlable i fer una bona gestió, fins i tot quan arribi la vacuna.
Els objectius més realistes serien:
- Tenir un grau de control de les possibles infeccions molt elevat
- Evitar que es produeixin pics de contagi
- Tenir el millor arsenal de medicaments
- Tenir la població amb capacitat de respondre, que no vol dir immunitzada, aquests ja sabem que seran pocs
- Tenir el sistema de salut en les millors condicions possibles.
- Fer una normativa que garanteixi la qualitat de les residències geriàtriques i el seu encaix amb el sistema de salut.
- Especial atenció en els llocs on el virus podria estar en concentracions elevades
A banda, determinades normes d’higiene i urbanitat evitarien no només aquests contagi, també d’altres. Les mascaretes sota la tramuntana són una imbecil·litat ho digui qui ho digui. Les mesures amb criteri.