Els restauradors tenen raó

Enric I. Canela

L’altre dia el vicepresident del Govern amb funcions de president, Pere Aragonès, admetia que a la desesacalada de la primera onada del maig i juny “potser es va anar massa ràpid” i afegia que ara s’hauran d’anar flexibilitzant les restriccions de manera més progressiva. Això no és cert o, si més no, no és totalment cert. Cito al vicepresident com a màxima autoritat catalana. Ho podria fer extensiu a altres que insisteixen en els mateixos missatges.

Un vici que ens hauríem de treure de sobre i queda vegada arrela més a la societat és que “per repetir moltes vegades una cosa no es converteix en certa”. Si que provoca que cada vegada més gent se la cregui i, segons com, cada vegada el dany que pot provocar una falsa creença sigui més gran, ja que es prenen decisions amb fonaments erronis.

Vejam! Van sorgir moltes crítiques sobre la gestió sanitària espanyola i hi incloc la catalana. Crítiques internes, però també d’altres països. Nosaltres també vam criticar la comunitat veïna per fer les coses molt malament. Avui tenen molt millor resultats. Oriol Mitjà té alguna cosa a dir.

Han passat unes setmanes d’aquestes ferotges crítiques. Veiem que els països veïns estan en situació similar o pitjor de la que estàvem. Fins i tot alguns estats modèlics que considerem, com Alemanya, tenen estats i ciutats en situació crítica, per no parlar de França. Podeu llegir els informes BIOCOMSC per tenir una visió més completa.

Quina diferència hi trobem? Els ritmes. Podria ser que una desescalada més ràpida hagués provocat un avançament dels contagis, però no anar més lent en eliminar restriccions a la llibertat no sembla que els hagi evitat.

Ara comentaré una gràfica que he agafat, de data 11 de novembre del departament de Salut (Dades Covid).

La gràfica mostra en ordenades l’EPG, que es tradueix com a risc de rebrot, cada dia ens en parlen. A les abscisses tenim les dates. Els valors d’EPG de la primera i segona onades no tenen massa a veure perquè al començament es feien poques proves i els valors són menors. El que si que ens serveix són les tendències. Si ens fixem, uns dies després del confinament de març (abans ja s’havien acordat algunes restriccions) veiem que la corba baixa i continua baixant fins primer de maig. En aquell moment comencem a gaudir d’una certa llibertat de moviment, però poca. La corba segueix baixa, per sota de la línia verda. Continua així fins el 4 de juliol. El dia 23 de juny vam tornar a la llibertat. La gent es mou i hi ha un ritme d’activitat més gran. S’estabilitza el 20 de juliol. Es manté relativament alta però estable. Es diuen coses, que si mascaretes, que si fum, etc. Hi ha mobilitat i coses mal fetes, però com que no hi ha canvis, tot es manté estable. Hem assolit un cert equilibri, precari, però equilibri. Això continua així fins final de setembre. Aleshores comença a pujar. Ho fa fins que limitem la mobilitat. Seguirà baixant mentre la mobilitat sigui baixa, però no arribarà als nivells de maig. No serà possible perquè, malgrat les limitacions, la major part dels contactes socials no s’han eliminat.

Cada canvi en la tendència de la corba està relacionat amb alguna cosa que havia passat uns dies abans. Tant en el cas de les pujades com en el de les baixades. Les baixades són la suma de diverses restriccions. Les pujades es deuen als contagis per diverses causes. Tant increments com decrements són el resultat de diversos factors. Quants més factors modifiqui, més es modificarà la corba.

Què va trencar el fràgil equilibri que havia a començaments de setembre? Mirem que va passar a mig setembre que va provocar el canvi de tendència uns dies després. Fàcil: va començar l’activitat escolar i acadèmica.

Avui ho reconeix tothom, però amb la boca petita. Alguns ho dèiem des del començament. Les restriccions adoptades pràcticament arreu afecten la universitat. En molts llocs l’educació secundària.

Seguim amb el mantra: “l’escola és un lloc segur”. Jo també ho crec, com ho és la universitat. Totes les mesures estan preses en els recintes. El professorat fa la seva feina. Més o menys es respecten les normes que eviten contagis. Tanmateix, aquest no és problema. Posaré l’exemple de la universitat i els sonats brots en festes de col·legis majors.

Hi ha sistemes oberts i sistemes tancats. No es pot entendre l’escola com l’edifici. L’escola és un procés, que comença quan el nen o nena surt de casa i acaba quan hi torna. Cal anar a l’entrada i la sortida de les escoles i observar. Veureu els “contactes socials”. Pares i mares tocant nens, canalla jugant i alliberant energia. La majoria de contagis que conec, no serà significatiu, però és la meva experiència, provenen de nens o nenes.

La meva conclusió, ja l’he comentat abans, és que els confinaments actuals amb escoles obertes no permetran arribar a un EPG de 300.

Els restauradors tenen raó quan es queixen. Ells no tenen la culpa dels contagis produïts en altres entorns. No negaré que una part del conjunt dels bars puguin contribuir al contagi. No tindria sentit. Tanmateix no és pot matar tot el sector. En aquests sis mesos algú no ha tingut alguna idea relativa a normes de prevenció que no sigui posar grillons a la gent i tancar locals. Normes d’homologació, per exemple. Segur que molts auditors ambientals es fregarien les mans si els contractessin.

De les coses que s’han fet bé, destacaria la campanya de mantenir-se en silenci en els trens. Quan van fer allò de no fumar pel carrer, vaig dir que millor diguessin no xiular.

Avui he sentit parlar a la consellera de derrotar el virus. Ens ha fet una arenga militar. M’ha recordat a Pedro Sánchez envoltat de generals i amb llenguatge militar. Que vagi tranquil·la, no derrotarem cap virus. Com no hem derrotat el de la grip. Serà allà, és manifestarà més o menys en funció del sistema immune de la població de la capacitat de les vacunes de generar immunitat.

Bo seria que d’un per totes abordessin els punts de contacte social més sensibles. Anar a dinar a un restaurant no ho és, com no ho és anar a la Sagrada Família mig buida. Això sí, mentre no cantin tots alhora “donam la fe dels meus pares” o el Virolai. Una celebració religiosa en silenci no és perillosa. I parlant del dret de culte que no poden restringir, el meu culte és un sopar al vespre en un restaurant. Entenc que és un dret fonamental que no haurien de conculcar-me.