Enric I. Canela
Confesso que tinc una certa debilitat per l’aspirina. Estic més predisposat a prendre-la que no pas qualsevol altre analgèsic. Avui voldria fer alguns comentaris sobre aquest singular medicament que fa més de 110 anys que és al mercat. D’entrada dir que deu ser el medicament que més s’ha fet servir mai.
Les seves funcions clàssiques són fer baixar la febre (antipirètic), calmar el dolor (analgèsic) i reduir la inflamació (antiinflamatori). També fa molts anys que es recepta, en dosis baixes, per evitar accidents cardiovasculars per les seves singulars característiques d’antiagregant plaquetari.
És molt interessant veure com avui dia la recerca farmacèutica busca en els fàrmacs propietats sobre la fisiologia humana diferents de les que van propiciar la seva síntesi i comercialització. D’aquesta forma es redueixen molt els costos de la recerca ja que les proves de tolerància i efectes secundaris ja estan fetes i documentades. L’aspirina, medicament més que assajat sobre l’organisme humà, no és una excepció. Avui sabem que pot prevenir alguns càncers. També que pot ajudar a la salut òssia i a algunes malalties neurològiques. Tanmateix, per raons òbvies, m’han cridat l’atenció les seves propietat antivíriques.
L’aspirina pertany a un grup de medicaments que es denominen Nonsteroidal anti-inflammatory drugs (NSAIDs) i en català els coneixem amb les sigles AINE (antiinflamatoris no esteroidals). Entre els més coneguts d’aquests medicament es troben l’aspirina (àcid acetilsalicílic), l’ibuprofen i el diclofenac (el voltaren, entre d’altres en conté). L’aminocetofen (paracetamol) no és un AINE perquè no és un fàrmac antiinflamatori. A vegades, erròniament, l’inclouen en aquest grup. El paracetamol és un medicament que en dosi alta pot fer mal al fetge. Si es pren seguit, es aconsellable prendre també actetilcisteïna, precursora del glutatió, que serveix per eliminar els metabòlits del paracetamol de l’organisme.
La major part dels efectes d’aquests medicaments es deuen a què inhibeixen uns enzims que es diuen ciclooxigenasa. En tenim 3. La COX-1 que està distribuïda per tot l’organisme i és constitutiva, és a dir en tenim sempre; la COX-2 que es produeix en alguns teixits, no arreu, quan hi ha una alteració patològica (entrada d’endotoxines i alliberament de citocines), en diem induïble, és a dir no és constitutiva; i la COX-3 que és constitutiva, com la COX-1, però només la tenim al sistema nerviós central. Al sistema nerviós central tenim poca COX-1 i sembla que es produeix molt poca COX-2.
Aquests enzims transformen els àcids grassos poliinsaturats de cadena molt llarga (de les sèries omega-3 i omega-6) en unes molècules conegudes com a prostaglandines i tromboxans. D’aquests àcids grassos, el més abundant, conegut i estudiat és l’àcid araquidònic (de la sèrie omega-6). La funció de les prostaglandines produïdes normalment per la COX-1 és fisiològica, és a dir formen part del metabolisme normal. Regulen, entre altres coses, la formació de la mucosa del sistema gastrointestinal. L’agregació de les plaquetes també depèn de la COX-1. La COX-2 no és constitutiva, només apareix en estats patològics i està clarament relacionada amb la inflamació i el dolor. La COX-3 regularia la temperatura corporal, que depèn de l’hipotàlem, i per tant la febre.
La capacitat d’inhibir l’agregació plaquetària, el comportament com a anticoagulant, depèn de la inhibició de la COX-1, seria un efecte secundari que aprofitem en alguns casos. La causa és la inhibició de la formació dels tromboxans. Els inhibidors de la COX-1 com l’ibuprofen, els salicilats i el diclofenac s’uneixen de forma reversible i per tant són antiagregants plaquetaris febles. L’aspirina també inhibeix la COX-1, però de forma irreversible i el seu efecte antiagregant és més fort i persistent.
Els efectes secundaris es deuen a la inhibició de la COX-1 i els efectes característics dels antipirètics, analgèsics i antiinflamatoris a la inhibició de la COX-2. El paracetamol, que no és antiinflamatori, inhibiria la COX-3. L’aspirina és singular. No inhibeix la COX-2, modifica la seva activitat. La reacció de la COX-2 amb l’aspirina, una acetilació, dona un enzim nou que el que fa és produir unes substàncies amb un efecte beneficiós, són les epi-lipoxines que serveixen per rebaixar la inflamació. La inhibició de la COX-2 fa que no hi hagi més inflamació, però les epi-lipoxines ajuden a eliminar-la. Una característica única de l’aspirina entre altres antiiflamatoris.
Per altra banda, com que la inhibició de la COX-1 afecta la formació de la mucosa gastrointestinal, la majoria dels AINE poden, en excés o en persones delicades, ocasionar sagnat agut o lesió de la mucosa gàstrica. Cal tenir present que el seu efecte no es deu a la presència del fàrmac a l’estómac, es deu a la seva circulació per l’organisme. Sovint, quan es prenen AINE, amb paracetamol no caldria, és recepta omeprazole. Cal tenir present els efectes secundaris de l’omeprazole, entre ells l’osteoporosi.
Vaig ara al tema que m’ha portat a escriure aquest article. L’activitat antivírica de l’aspirina, concretament dels virus RNA. Sense ser exhaustiu, entre ells hi trobem el virus de l’hepatitis C (VHC), de la malaltia de l’Ebola, els SARS-CoV, els MERS-CoV, els de la grip, els rinovirus, el virus del xarampió, el virus de poliomielitis i també els retrovirus, incloent-hi el virus de la immunodeficiència humana (VIH).
Quan estem refredats i ens prenem un analgèsic com el paracetamol, no fem gaire més enllà de treure’ns el dolor, si en tenim. Si prenem una aspirina activarem el nostre organisme per lluitar contra el virus.
Què es creu que fa realment l’aspirina contra els virus? Els investigadors tenen moltes proves, acumulades de molts anys, de la capacitat de l’aspirina per reduir la replicació, la propagació i la infectivitat de diversos RNA alhora que regula positivament la producció d’interferó tipus I. L’efecte està demostrat, el mecanisme no està del tot demostrat i seria molt complicat d’explicar.
Quins són els tractaments contra els principals problemes causats a l’organisme pel SARS-CoV-2? Agents antivirals, immunomoduladors, antiinflamatoris i antitrombòtics, a banda d’altres productes en experimentació. Aquestes característiques les té totes l’aspirina.
No m’invento res si dic que l’aspirina pot ser una eina per lluitar contra la COVID-19. Actualment al Regne Unit s’està assajant donar a malalts de COVID-19 diàriament una dosi baixa continuada d’aspirina (aproximadament 1/3 d’aspirina). En aquest cas ho fan per evitar l’agregació plaquetària, un risc per a aquests malalts. Els resultats no sistemàtics a EUA han demostrat que l’aspirina redueix les complicacions en els pacients.
De moment no hi ha cap estudi sistemàtic, que jo conegui, per fer servir l’aspirina també com a antivíric contra la COV-19, si que hi ha estudis però no en fase clínica. Jo espero que en poc temps això ja no ho pugui dir. Tinc fe en la capacitat preventiva i curativa de l’aspirina. A vegades coses molt senzilles ens solucionen grans problemes. Clar que l’aspirina és barata i hi ha poc negoci.