Enric I. Canela
Probablement aquests darrers mesos s’ha parlat més de les vacunes o vaccins que en tota la història. Trobar la vacuna contra el SARS-CoV-2 i evitar la COVID-19 ha estat una competició amb molts guanyadors i resultats diversos. S’ha escrit molt sobre les vacunes i també s’han dit moltes ximpleries.
El concepte modern de vacuna va néixer l’any 1796, quan Edward Jenner va inocular a un nen de vuit anys una mica de matèria infectada que va obtenir de les pústules de les mans d’una munyidora de vaques que patia la verola bovina. Amb tot, la variolació sembla que ja formava part de les cultures índia i xinesa al segle XI. El protocol era diferent, però, aleshores posaven en contacte matèria infectada amb un drap i respiraven a través del drap i, naturalment, el sistema menys era menys efectiu.
El que fan les vacunes és emular la infecció. Quan entren al sistema circulatori provoquen una resposta immune innata, que al seu torn activa una resposta immune adaptativa específica de l’antigen. La immunitat innata és inespecífica, ràpida i no té memòria. La immunitat adaptativa produeix limfòcits i anticossos específics per a cada agent patogen, virus o bacteri i així evita que caiguem malalts.
Les vacunes han evolucionat molt en aquests més de dos segles i n’hi ha de diferents tipus.
Un classe és la de les vacunes de microorganismes vius atenuats. Es basen en aconseguir, mitjançant diferents tractaments, que el microorganisme perdi virulència. Un cop el microorganisme està “apaivagat” es pot injectar, teòricament, sense risc. En general provocarà resposta immunitària a través d’una infecció lleu. El principal risc d’aquests vacunes és que el microorganisme es pugui tornar agressiu altre cop. S’ha fet servir per la poliomielitis, el xarampió, les galteres, la rubèola, la varicel·la, la febre groga, els rotavirus, l’herpes zòster, i la grip.
Una altra classe és la de les vacunes de microorganismes inactivats amb radiació, agents químics o calor. Quan els microorganismes s’inactiven, conserven els elements que donen lloc a la reacció immunitària però ja no causen la malaltia. Aquestes vacunes requereixen, normalment, diverses inoculacions i afegir adjuvants. S’han fet vacunes d’aquesta classe contra el catarro o tos ferina, el còlera, l’hepatitis A, la ràbia, l’encefalitis japonesa, i l’encefalitis vírica per paparres.
Els adjuvants són ingredients utilitzats en algunes vacunes que ajuda a crear una resposta immune més forta en les persones que reben la vacuna, a ser més efectives. Les vacunes amb adjuvants poden causar més reaccions locals (com enrogiment, inflor i dolor al lloc de la injecció) i reaccions més sistèmiques (com febre, calfreds i dolors corporals) que les vacunes sense. Un adjuvant típic és l’alumini i això ha provocat moltes reaccions en contra de les vacunes.
Després tenim les vacunes de subunitats proteiques que s’obtenen fraccionant un virus o un bacteri amb tècniques fisicoquímiques. Sense l’àcid nucleic víric no poden causar la malaltia. Aquestes vacunes acostumen a produir menys immunitat que el microorganisme sencer i sovint requereixen adjuvants. S’han fet vacunes d’aquest tipus contra l’hepatitis B, la grip, el catarro o tos ferina, l’herpes zòster, el virus del papil·loma humà, la meningitis B, i la malària.
Per lluitar contra les malalties provocades per bacteris hi ha les vacunes toxoide. Es fan servir per a aquelles malalties ocasionades per substàncies patògenes secretades per bacteris. La vacuna (toxoide) s’obté destoxicant o inactivant la toxina per mitjà de calor o algun agent químic com ara el formaldehid. Com que actuen contra la substància tòxica i no contra el bacteri, no poden impedir la infecció, si la malaltia, ni provocar protecció comunitària. S’han fet vacunes d’aquesta classe contra el tètanus i la diftèria.
Una altra família és la de les vacunes VLP (virus-like particles). Són partícules que es formen per autoacoblament de les proteïnes víriques, sense els àcids nucleic i per tant sense capacitat d’infectar. Quan té lloc aquest autoacoblament, la vacuna resultant té una bona immunogeneïcitat. Hi ha diverses, però la més coneguda és la vacuna contra el virus del papil·loma humà (HPV). Aquesta vacuna protegeix del càncer de coll uterí. També se n’han fet contra l’hepatitis B i la malària.
Molts dels bacteris que causen malalties potencialment mortals en humans tenen càpsules de polisacàrids. Les vacunes basades en polisacàrids com a antígens provoquen una baixa immunitat i per tant no són massa útils. Se n’ha fet contra la pneumònia (pneumococ).
Les vacunes de polisacàrids conjugats són un altre tipus de vacuna, una millora de les anteriors. Quan els polisacàrids els unim a una proteïna transportadora (conjugació) augmenta molt la seva capacitat antigènica. De totes formes, per obtenir una bona immunització calen diverses inoculacions. Se’n produeixen contra diferents tipus de meningitis, contra el pneumococ i contra l’Haemophilus influenzae tipus b.
Totes les vacunes citades anteriorment conten els antígens. Els antígens, d’una forma o altra, s’introdueixen en el sistema circulatori i a partir d’ells el sistema immune generarà la immunitat adaptativa i fabricarà els anticossos.
Hi ha una altra sèrie de vacunes que fan que l’organisme receptor, és a dir nosaltres, fabriquem l’antigen, i a partir de l’antigen sintetitzem mitjançant les nostres cèl·lules, el sistema immune produeixi anticossos contra aquest antigen. Són vacunes basades en àcids nucleics. D’aquesta sèrie n’hi ha de dos tipus: les que es basen en ADN i les que es basen el ARN.
Les de tipus ADN són les vacunes basades en vectors vírics. Per prepara-les, es manipula un virus que no pugui infectar-nos (el vector) i se l’introdueix el codi genètic de l’antigen del virus contra el que volem actuar (l’ADN). El virus que s’utilitza habitualment com a vector és un adenovirus. Els adenovirus tenen una elevada capacitat per induir respostes immunes tant innates com adaptatives. Els adenovirus emprats o han estat modificats per no infectar humans o són d’altres espècie si no poden infectar-nos. També es fan servir els baculovirus d’insectes, que no poden infectar humans. Un exemple de vacuna d’aquest tipus és la vacuna contra l’Ebola.
Actualment ja es fer-la servir contra la COVID-19. L’antigen que s’introdueix en el vector és la proteïna d’espiga COVID-19, que es troba a la superfície del virus SARS-CoV-2. En infectar les cèl·lules, l’ADN del virus (vector) fa que produeixin grans quantitats d’antigen, que després desencadenaran una resposta immune. La vacuna imita el que passa durant la infecció natural. Això té l’avantatge de provocar una forta resposta immune cel·lular per part de les cèl·lules T, així com la producció d’anticossos per part de les cèl·lules B.
Les vacunes en ús contra el SARS-CoV-2 d’aquesta classe són la d’AstraZeneca, la de Johnson ¬ Johnson, i Sputnik V. S’estan investigant de noves per altres empreses farmacèutiques.
Un altre tipus de vacuna d’àcids nucleics que no introdueix l’antigen sinó que fa que el fabriquen nosaltres són les vacunes basades en l’ARN missatger (ARNm). Igual que les anteriors, donen instruccions a les cèl·lules humanes per tal que produeixen una proteïna vírica, que el cos reconeixerà com a estranya. Destacar que no entra al nucli cel·lular i per tant no modifiquen de cap manera el nostre ADN. L’ARNm no pot modificar el genoma.
Les vacunes d’ARNm estan encapsulades en una capa lipídica, una nanopartícula lipídica, i això permet que l’ARNm travessi fàcilment les membranes cel·lulars. Un cop dins de les cèl·lules, l’ARNm se separa de la capa lipídica i s’allibera al citoplasma on la maquinària cel·lular del cos fa còpies de l’antigen de la glicoproteïna d’espiga SARS-CoV-2. L’ARNm es descompon ràpidament i és eliminat per les nostres cèl·lules.
L’antigen sintetitzat per les cèl·lules, la proteïna d’espiga del SARS-CoV-2, es mostra temporalment a la superfície de les nostres cèl·lules, on es reconeix com un element estrany i activa les cèl·lules B i T del sistema immune.
La tecnologia de vacunes ARNm ofereix diversos avantatges respecte a les plataformes de vacunes clàssiques. La fabricació ràpida i escalable en comparació amb les vacunes convencionals permet una producció més ràpida de vacunes en resposta a nous agents patògens i a mutacions dels existent.
Les vacunes d’aquesta classe contra la COV-19 actuals són la de Pzifer i la de Moderna. La capa lipídica que embolcalla l’ARNm té una certa capacitat adjuvant.
Una de les polèmiques, diria que ara ja menor, és sobre els efectes secundaris d’aquestes vacunes. Tots els medicaments i, també, les vacunes poden tenir efectes secundaris. Qualsevol substància injectada intramuscularment provocarà alguna mínima reacció. Sempre s’ha de valorar els efectes secundaris respecte als beneficis. En un petit nombre de persones, el tomàquet provoca al·lèrgies i no per això aquesta fantàstica hortalissa s’ha posat en qüestió.
Tant la vacuna basada en ADN com la basada en ARN produeixen alguna molèstia, lleu, en un 10% dels vacunats, normalment més en la primera dosi que en la segona. La vacuna basada en ADN produeix més freqüentment molèsties en la persones grans, mentre que les basades en ARN en les persones joves.
En tot cas, els efectes secundaris d’aquestes vacunes que no tenen adjuvants són inferiors als d’altres tipus de vacunes.
Hi ha més vacunes en estudi que fan servir altres mètodes de producció, convencionals com la xinesa de les Infantes, no basats en àcids nucleics. Em sembla que s’estan estudiant més de 50. Quan tinguem més informació podrem parlar.
Una opinió molt personal i subjectiva. Si em donen a triar: vacunes d’ARNm.