Enric I. Canela
Moltes persones, en molts casos diverses vegades a la vida, són tractades amb corticoides. Sovint sents que algú diu: “m’han donat cortisona”. Hauran pres per via oral, tòpica, injectada o per inhalació hidrocortisona o algun altre corticoide sintètic. Parlant amb propietat hauríem de dir d’algun glucocorticoide, que podria ser natural o sintètic. L’administració d’aquestes substàncies buscarà bé potenciar, probablement de forma intensa, un procés natural del nostre organisme, o bé pal·liar llur dèficit.
El funcionament organitzat i coordinat de l’organisme és la conseqüència d’una sèrie de senyals que viatgen a més o menys distància per transmetre instruccions als diferents òrgans. Alguns d’aquests senyals són molècules que es desplacen per la sang a llarga distància, és la comunicació endocrina deguda a les hormones. Els corticoides natural són hormones.
El cortisol és el principal glucocorticoide de l’organisme. En farmacologia se l’acostuma a denominar hidrocortisona. Quan algú pren hidrocortisona el que està prenent és cortisol, una substància que ja fabrica l’organisme. Els glucocorticoides són les hormones esteroides produïdes per la zona fascicular de les glàndules adrenals o suprarenals, situades sobre els ronyons. El nom glucocorticoide indica que són corticoides que mobilitzen glucosa.
Les hormones esteroides són diverses i totes deriven del colesterol. La majoria les produeixen les glàndules suprarenals, en regions diferents, la placenta, l’úter i les gònades, tot i que també la pell i el sistema nerviós central en produeixen. En tenim cinc classes: glucocorticoides, mineralcorticoides, andrògens, estrògens, i progestàgens, a les que hem d’afegir la vitamina D3, que també és una hormona. A més, del colesterol també deriven els àcids biliars.
La secreció de glucocorticoides està finament regulada. El cervell, en una regió que es denomina hipotàlem, secreta una petita proteïna que es coneix com a hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta hormona estimula, a poca distància, una altra zona del cervell, la glàndula pituïtària o hipòfisi. Aquest estímul fa que s’alliberi una altra petita proteïna que es coneix com a corticotropina o hormona adrenocorticòtropa (ACTH). Aquesta hormona, ja a molta distància, estimula les glàndules suprarenals.
Aquest estímul origina la secreció dels glucocorticoides. En són tres: el cortisol, la corticosterona i l’11-desoxicortisol. L’únic que està en concentració significativa és el cortisol. Avui hi ha molts glucocorticoides sintètics fabricats per la indústria farmacèutica. La cortisona és un producte de la degradació del cortisol a l’organisme, que el fetge torna a transformar en cortisol. Si prenguéssim cortisona el fetge la transformaria lentament en cortisol.
També tenim unes hormones que són mineralcorticoides. Aquest nom té a veure amb què controlen la concentració de l’ió sodi i potassi a la sang i amb ell la tensió arterial. El que fan és evitar que el ronyó elimini aigua i sodi i afavorir l’eliminació de potassi. El més important és l’aldosterona. Convé saber que els glucocorticoides tenen una certa activitat mineralcorticoides i viceversa.
Moltes hormones no circulen durant tot el dia a concentració constant. Normalment les hormones han d’enviar senyals en determinats moments i situacions. En general haurem de considerar un ritme oscil·latori natural, els ritmes circadiaris. Els nivells sèrics de glucocorticoides presenten oscil·lacions diürnes, amb un pic a primera hora del matí i un nadir a la nit en animals diürns com els humans, però el contrari en animals nocturns com els rosegadors. A més, s’alliberen en determinats moments en què per qualsevol circumstància el bon funcionament de l’organisme ho demana.
Els glucocorticoides, com moltes altres hormones, tenen la propietat de la retroinhibició, és a dir, inhibeixen llur pròpia producció. Significa que el producte circulant, el cortisol, actua sobre el cervell i fa que es deixi d’estimular la seva producció. Això s’ha de tenir molt present quan es prenen com a medicament. En aquest cas, normalment la substància està circulant durant tot el dia a concentració elevada, a diferència de quan ho fa de manera natural, que té pic i vall. Això fa que es vagi reprimint la capacitat del cervell d’estimular la producció dels glucocorticoides. Si els deixem de prendre de cop, ens podem trobar amb que el cos ja no els produeix, s’ha “desacostumat” i tindrem un problema greu ocasionat pel dèficit. Normalment s’haurien de deixar de prendre lentament per tal que l’organisme recuperi les seves funcions. Normalment s’acostuma a considerar que després de tres setmanes de prendre’n el cos ja nio en produeix.
En el cas del cortisol la causa de l’alliberament fora del cicle horari és l’estrès. De fet se’l coneix com a hormona de l’estrès. L’estrès és pot considerar com l’estat de desequilibri fisiològic derivat de la percepció d’amenaces externes o internes, reals o imaginàries, que l’organisme intenta compensar per mantenir l’equilibri fisiològic òptim. En el sistema de l’estrès, a més del cortisol, estan implicades l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH), l’hormona antidiürètica o vasopressina (ADH), l’adrenalina i la noradrenalina.
Diàriament, davant de la previsió de la feina que ens vindrà després d’aixecar-nos o de l’estrès, el cos es prepara per afrontar aquesta “lluita” diària o sobrevinguda. En el cas del dia a dia, quan ens aixequem, el sistema estrès no respon de forma tan intensa com en el cas d’emergència.
La funció de l’hormona és fer que augmenti la disponibilitat de glucosa al cervell. Per fer-ho, el cortisol actua sobre el fetge, el múscul, el teixit adipós i el pàncrees. El nivell elevats de cortisol augmenta la gluconeogènesi i disminueixa la síntesi de glucogen alhora que inhibeix la producció d’insulina i estreny les artèries, la qual cosa obliga la sang a bombejar més fort per ajudar a la nostra resposta a l’estrès.
Els glucocorticoides no tenen una resposta ràpida. Quan l’hormona arriba a la cèl·lula diana, entra al nucli i allà el que fa és activar o reprimir la síntesi de proteïnes. En el cas ja citat d’augmentar la glucosa disponible, farà que es formin més enzims necessaris per a la gluconeogènesi. Tot aquest procés, des que arriba el senyal fins que es produeix un augment de la síntesi de nova glucosa passa un cert temps.
El cortisol actua per suprimir funcions no essencials en cas d’emergència, com la resposta immune i la digestió. Es tracta de concentrar tots els recursos en solucionar l’emergència. Podem imaginar que l’organisme posa tots els seus recursos a combatre l’emergència, a fer que es disposi de més energia dedicada a aquesta funció i atura tot el que no contribueixi a aconseguir-ho.
Mentre actuen els glucocorticoides, el cos està més exposat a la infecció. Els glucocorticoides tenen una sèrie d’accions en el sistema immunitari. Suprimeixen l’expressió de citocines inflamatòries i la immunitat mitjançada per cèl·lules, entre les que es troba el suïcidi (apoptosi) de les cèl·lules T proinflamatòries, suprimeixen la producció d’anticossos de cèl·lules B i redueixen la migració de neutròfils durant la inflamació donant lloc a un augment del risc d’algunes infeccions. En conjunt, els glucocorticoides tenen efectes tant d’immunodepressió com immunosupressors. Quan es prenen glucocorticoides tenim més risc d’agafar alguna malaltia.
Al mateix temps, dins d’aquest procés d’estalvi, tenen un efecte antiinflamatori mitjançant la inhibició de la síntesi de mediadors de la inflamació com de la repressió de la transcripció de proteïnes necessàries en el procés inflamatori. Per això els glucocorticoides es recepten molt sovint per combatre la inflamació.
Com a conclusió, hem de saber que els glucocorticoides són uns medicaments fantàstics. Ens poden treure de molts problemes greus, però hem de saber que tenen ubiqüisme, els trobarem arreu i per tant tenen gran quantitat d’efectes secundaris. Fins l’1% del nostre genoma pot ser modulat pel cortisol. Només cal dir que cal manegar-los amb molta cura. Potser metges i pacients en fan un abús.