La màgia de la canyella

Enric I. Canela

La canyella és una espècia ben coneguda per nosaltres. En posem en moltes postres i també està present en moltes receptes. La fem servir en infusions i es combina amb el té. Segons el cas, fem servir canyella en pols o canonets de canyella.

La canyella és, probablement, de les primeres espècies documentades en la història de la humanitat. Totes les antigues cultures comerciaven amb aquest preuat producte. Els emperadors romans en posaven al vi. Molts anys abans, els antics egipcis van ser els primers a utilitzar la canyella a la cuina. També feien servir pols de canyella, càssia, comí, anís i mirra per purificar els cadàvers. Els xinesos i els indis la utilitzaven, igual que sumeris i babilonis. El preu era molt elevat i segons en quins moments més elevat que el de l’or. Els historiadors podrien escriure molt sobre la canyella en la història.

L’autèntica canyella és la que coneixem com a vertadera o de Ceilan (Cinnamomum zeylanicum o verum), provinent de l’escorça del canyeller, arbre de la família del llorer.

Sota el mateix nom es fan servir espècies similars com la càssia, dita canyella xinesa, (Cinnamomum aromaticum o cassia), i, amb menor importància, la canyella vietnamita (Cinnamomum loureiroi), i la indonèsia (Cinnamomum burmanni) provinents de l’escorça d’arbres propers al canyeller (els cinnamomum).

La canyella vertadera és diferencia de les altres espècies pel seu sabor més dolç i poc picant. De vegades a la cuina es prefereixen espècies no vertaderes com la càssia.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció és el frau que cometen els subministradors d’espècies, les que es venen a les botigues de queviures. En general, les etiquetes no indiquen quina espècia concreta és. Jo entenc que haurien de ser sancionats per frau i per posar en risc la salut pública.

La càssia, la indonèsia i la vietnamita contenen cumarina, les dues darreres en quantitats molt elevades, mentre que la canyella vertadera no. La cumarina és lleugerament tòxica per als ronyons i el fetge. Es considera que no s’haurien de superar els 0,1 mg de cumarina per kg de pes i per dia. Amb tot, prendre una quantitat menor de forma continuada també ho és. Una cullerada de cafè al dia d’aquesta espècia ens podria provocar danys. Si esporàdicament s’afegeix com a condiment no passa absolutament res, però sí si es pren cada dia, per exemple afegida una beguda o plat. En tot cas, el consumidor hauria de saber que compra i ser advertit del risc. Hi ha qui diàriament n’afegeix a alguna tisana.

Els remeis tradicionals a base de canyella l’empren en forma d’escorça, d’olis essencials o pols de l’escorça. La canyella conté molt manganès, ferro, fibra dietètica i calci. La quantitat de ferro és alta, tot i que el podem ingerir amb aquesta espècia no és gaire significatiu.

Molt més significatiu: La canyella conté derivats, com ara cinamaldehid, àcid cinàmic, cinamats i molts altres polifenols bioactius. El cinamaldehid representa entre el 65% i el 80% de l’oli d’escorça de canyeller. Tot sembla indicar que moltes de les propietats de la canyella sobre el nostre organisme es deuen al cinamaldehid.

Malgrat que les propietats de totes aquestes substàncies no eren ni són completament conegudes, la canyella s’ha utilitzat en la medicina tradicional durant segles.

A la canyella se li atribueix la capacitat de reduir la concentració de glucosa en sang i augmentar la d’insulina, el que té efectes positius per reduir la diabetis tipus 2. S’ha especulat sobre els efectes beneficiosos de la canyella en la malaltia d’Alzheimer, l’artritis i l’arterioesclerosi, el càncer, efectes antiinflamatoris sobre l’organisme, i altres trastorns neurològics. S’ha publicat que redueix el colesterol total, el LDL-colesterol els triglicèrids i augmenta la concentració d’HDL-colesterol. També que baixa la pressió sistòlica.

Segurament, però el més conegut dels efectes fisiològics de la canyella és que la canyella té forts efectes hipoglucemiants, ja que pot actuar com a mimètic de la insulina, per potenciar l’activitat de la insulina o per estimular el metabolisme de la glucosa cel·lular. Això fa que l’ús de canyella com a complement es recomani sovint per al tractament de la diabetis mellitus tipus 2.

Malgrat que això sembla bastant documentat, hi ha pocs estudis clínics que ofereixen suficients garanties i per això aquests fets no s’han incorporat a la praxis mèdica.

El que si podem afirmar, és que la canyella té una bona capacitat antioxidant i s’ha utilitzat com a additiu per prevenir l’oxidació. Probablement la capacitat antioxidant contribueixi a evitar inflamacions subcròniques, base de moltes malalties.

Tenint present tot això, i atès que la canyella vertadera no té efectes nocius sobre l’organisme, la meva opinió és que dos grams cada dia podrien ser un bon complement per a les persones amb diabetis i, especialment, pre-diabetis. Moltes persones grans estan al límit en el nivell de glucosa al matí i en dejú. Possiblement tinguin la condició de pre-diabètics.

Per altra banda, encara que molts dels efectes que s’atribueixen a la canyella deriven d’assajos in vitro o amb ratolins, no són menyspreables. Molt coneixement de la medicina aiurvèdica i xinesa té avui una demostració científica.