Enric I. Canela
Fa uns dies, la comissió de Sanitat i Consum del Congrés dels Diputats va aprovar un dictamen de la subcomissió del cànnabis medicinal que avala l’ús terapèutic del cànnabis. A més en el dictamen es determinen les bases per a la futura regulació. En menys de sis mesos el govern espanyol a través del ministeri de sanitat indicarà els casos en els que els metges podran receptar cànnabis. Hi ha els tractaments contra les nàusees degudes a la quimioteràpia, l’esclerosi múltiple, l’epilèpsia, i el dolor crònic oncològic.
Tothom sap més o menys què és el cànnabis, però potser no com actua el cànnabis o, millor, les substàncies que conté la planta. Fins i tot alguns que l’han tastat en una o altra forma no ho saben.
A l’organisme tenim moltes molècules que transmeten senyals, és la comunicació cel·lular. Ho fan mitjançant missatgers químics, que poden ser ions i aleshores parlem de senyals elèctrics, o molècules i ens referim a hormones i neurotransmissors, encara que no hauríem de dir neurotransmissors quan els senyals tenen lloc fora del cervell.
La comunicació pot ser per un contacte directe entre cèl·lules adjacents, per molècules que viatgen per la sang, les hormones, o per altres missatgers que una cèl·lula allibera molt a prop de la cèl·lula diana.
El cortisol, per exemple, és una hormona que viatja per l’organisme i s’uneix a receptors específics per comunicar una instrucció determinada. La dopamina no viatja per la sang, s’allibera del botó sinàptic d’un terminal axonal de la neurona presinàptica, molt propera a una neurona veïna postsinàptica, i s’uneix a un receptor específic de la dendrita d’aquesta neurona. És tracta d’una unió sinàptica. La unió del neurotransmissor a un receptor postsinàptic comunica una instrucció bioquímica a la neurona que el conté.
El neurotransmissor transmet la informació quan la neurona presinàptica el lliura a l’espai sinàptic i el neurotransmissor s’uneix a un receptor de la neurona postsinàptica.
No sempre és així, sovint passa que per regular aquest senyal, per exemple per evitar un excés de resposta, el neurotransmissor alliberat per la neurona presinàptica s’uneix a un receptor de la mateixa neurona presinàptica i així frena la neurotransmissió. Es tracta d’un autoreceptor. Normalment li diu a la neurona que deixi d’alliberar el neurotransmissor a l’espai sinàptic.
Hi ha una altra forma de regular el senyal. Quan el neurotransmissor entra en contacte amb el receptor de la neurona postsinàptica, aquesta sintetitza una substància que s’allibera a l’espai sinàptic i aquesta s’uneix a un receptor de la neurona presinàptica. És la neurotransmissió retrògrada.
Entre els molts missatgers químics del nostre organisme implicats en la neurotransmissió retrograda estan els cannabinoides endògens o endocannabinoides. El nom el reben per una coincidència amb substàncies presents en una planta ben coneguda, el cànnabis que anomenem més com a marihuana. Així, distingim entre els cannabinoides endògens, molècules del nostre organisme, i els exògens, fitocannabinoides, de la marihuana. Cal dir que són molècules que no s’assemblen en res, però totes elles tenen la propietat d’interaccionar amb els receptors de cannabinoides.
En realitat no hi ha un únic cànnabis o marihuana, hi ha tres classes principals i altres híbrides per enriquir-les en alguna de les substàncies que contenen. Són, la principal és el cannabis sativa i a més hi ha el cannabis indica, també molt freqüent, i el cannabis ruderalis, de poc interès. Aquestes plantes contenen diferents substàncies: més de 100 cannabinoides i diferents terpens.
Un ús poc conegut del cànnabis és el de les seves llavors que es fan servir com a suplement d’àcids grassos omega-3.
La substància més coneguda i abundant del cànnabis és un cannabinoide, el Δ9-tetrahidrocannabinol o, abreujadament THC. Es tracta d’una substància psicoactiva, psicotròpica i liposoluble. Quan la ingerim produeix uns efectes ben característics d’eufòria i ganes de riure, relaxació, alteració de la percepció del temps, més percepció sensorial, i augment de la gana. Aquests efectes es deuen a què el THC s’uneix a uns receptors que tenim al nostre organisme, i que per això denominem com receptors de cannabinoides (CB1 i CB2) i els activa. Estan, el CB1, principalment al sistema nerviós central, i, el CB2, al sistema immunològic.
Una altra substància present a la marihuana i també molt abundant és el cannabidiol, el CBD. També és un cannabinoide, però en aquest cas no és psicoactiva. No genera cap tipus d’addicció. També s’uneix als receptors de cannabinoides i els inhibeix.
Aquests dos cannabinoides constitueixen més del 40% de la suma de tots els cannabinoides. La proporció entre ells varia segons la varietat de marihuana. Es conreen algunes seleccionades que són molt pobres en TCH i per tant poc o gens addictives. Aquestes varietats riques en CBD tenen més interès comercial i terapèutic.
Aquests receptors no estan a l’organisme per unir aquestes substàncies vegetals, fisiològicament serveixen per unir una sèrie de molècules que deriven dels àcids grassos poliinsaturats, els que coneixem com a omega-6 i omega-3. La principal funció dels cannabinoides endògens és la de controlar múltiples vies metabòliques. Se sintetitzen i s’emmagatzemen en vesícules cel·lulars i s’alliberen a estímuls endògens i exògens per regular l’homeòstasi interna. Controlen mitjançant neurotransmissió retrògrada. Els cannabinoides endògens més abundants deriven d’un àcid gras omega-6 i són el 2-AG (2-acilglicerol) i l’anandamida.
Com que quan es van descobrir els cannabinoides endògens es va veure que ja es coneixien els seus receptors com a receptors de cannabinoides, i per això se’ls va designar com a cannabinoides endògens.
Encara que he citat dos receptors, el CB1 i el CB2, i dos cannabinoides endògens, el 2-AG i l’anandamida, els sistema endocannabinoide és molt complex i intervenen més receptors i moltes més molècules que s’hi uneixen. Saber per a què serveixen els cannabinoides endògens ens ajuda a entendre algunes propietats terapèutiques de les substàncies que conté el cànnabis, no totes psicoactives.
Com ja he indicat, tenen una funció reguladora, i redueixen l’efecte d’alguns estímuls cosa que disminueix l’estrès o el dolor i manté l’equilibri del cos. Són substàncies “pacificadores” que participen en la modulació d’una gran quantitat de processos cognitius i fisiològics.
L’efecte dels cannabinoides de la marihuana, principalment THC i CBD per alleujar el dolor estan relativament ben determinats. Històricament s’han fet servir com a calmants.
Malauradament manquen molts estudis per conèixer la farmacologia dels diferents cannabinoides. Ja comencem per desconèixer una gran part dels mecanismes de funcionament dels cannabinoides endògens. Coneixem, i no a fons, l’anandamida i el 2-AG, però a l’organisme en tenim molts més i competeixen entre ells. Per exemple, ¿fins a quin punt els cannabinoides endògens derivats dels omega-3 i produïts en major quantitat per dietes riques en aquests àcids, no podrien ser beneficiosos per moltes disfuncions? Competirien amb els altres? Jo diria que sí, però no coneixem les respostes.
Atès que el CBD pur, no la planta de marihuana, no té efectes negatius coneguts, es comercialitza sense traves. De fet, trobem al mercat molts olis i cremes, en alguns casos a preus abusius i, a més, sense especificacions prou clares sobre continguts. De vegades és diu que té CBD i és cert, però en quantitats ridícules, altres cops no està clar quina és la concentració, etc. Entenc que s’hauria d’actuar amb rigor.
Comercialitzar la planta és una altra cosa i aquí està el dilema político-científic. El consum de cànnabis de forma contínua té efectes neurodegeneratius. En models animals, els cannabinoides exògens donen lloc a anomalies cognitives i de comportament.
Tot i que encara no s’ha dilucidat el mecanisme de les complicacions neurològiques i cerebrovasculars mitjançades pel cànnabis, les dades demostren que els receptors cannabinoides s’expressen en alta densitat a les àrees implicades en la cognició i el comportament, especialment durant els períodes de neurodesenvolupament i maduració de l’individu. Aquestes fets generen preocupació sobre els efectes potencials dels fitocannabinoides sobre la funció cognitiva a llarg termini. També hi ha evidència experimental d’augment del risc d’ictus reportat en els usuaris de marihuana.
El consum lúdic esporàdic o més continu per tractament d’alguna malaltia, especialment el dolor haurien d’estar normalitzats, tot i que segurament per a la comercialització lúdica caldria pensar en varietats de marihuana pobres en THC i per tant poc addictives. El que clarament no és gens aconsellable és l’ús durant llargs períodes de temps de varietats de cànnabis amb un, relativament, alt contingut de THC. El sistema biomèdic hauria de poder realitzar un estudi de llarga abast sobre els efectes dels diferents cannabinoides, ja que els efectes secundaris no estan gaire ben determinats.
Té poc sentit que l’alcohol o del tabac, d’efectes nocius ben coneguts i sense cap benefici sobre el consumidor, siguin legals i el cànnabis no.
La meva opinió és que hauria de ser legalitzat per al ús mèdic i en el cas d’ús lúdic només algunes varietats.
Amb tot, la cosa és molt complicada i potenciar la recerca i la indústria relacionada tindria tot el sentit. Els terpens, que ja he mencionat tenen propietats molt interessants i poder-les tenir en compte tant per a l’ús biomèdic com per a altres aplicacions seria de gran utilitat.