Durant unes setmanes he dedicat els meus articles a les abelles i llurs productes: mel (Estimades abelles, I), pol·len i pa d’abella (Estimades abelles, II), i pròpolis (Estimades abelles, III). L’article d’ara, com ja havia comentat, serà el darrer d’aquesta sèrie de quatre. Parlaré de la gelea reial.
La gelea reial és una substància lleugerament viscosa i àcida (pH entre 3,5 i 4,5), de color blanc groguenc amb una textura de gel, que secreten les abelles de mel (Apis mellifera). És lleugerament dolça i aromàtica. Com les femelles dels mamífers secreten llet per alimentar les cries, les abelles molt joves, anomenades nodrisses, secreten la gelea reial per alimentar les larves. La produeixen amb les glàndules hipofaríngies i mandibulars. És en aquestes glàndules on se sintetitzen les proteïnes i lípids que, juntament, amb els sucres del nèctar, seran la base de la gelea reial.
Les abelles nodrisses alimenten amb aquesta substància i durant tres dies les larves joves que han de convertir-se en femelles obreres o infèrtils i els mascles, els abellots. Les larves que hauran d’esdevenir reines, les femelles fèrtils, són alimentades amb gelea reial en grans quantitats fins que estan completament desenvolupades.
Quan una colònia necessita una nova reina, les treballadores trien algunes larves joves i les alimenten amb quantitats massives de gelea reial, que convertirà les larves en reines. Després vindran decisions socials i conflictes de poder que estan fora de l’objectiu de l’article. Els sociòlegs dels himenòpters ens podrien il·lustrar.
La gelea reial consta principalment d’aigua (50-55%), proteïnes (17-19%), hidrats de carboni (15%), lípids (3-6%), minerals (1,5%), vitamines i aminoàcids lliures. La gelea reial conté minerals com ara ferro, calci, sodi, zinc, coure, manganès i potassi. L’àcid fòlic, la riboflavina, la tiamina, la niacina i la piridoxina i la biotina són les principals vitamines de la gelea reial, i les vitamines A, C, D, i E hi estan presents en quantitats més petites. A més, s’hi han detectat aproximadament 185 compostos orgànics que varien en funció de l’origen de la gelea.
Entre els components de la gelea reial també hi trobem l’àcid trans-10-hidroxi-2-decenoic i el pèptid royalisina, que, juntament amb la glucosa oxidasa, li confereixen activitat antimicrobiana contra els bacteris, fongs i virus.
Entre les proteïnes hi destaca una, majoritària, que es considera el component principal actiu que estimula i modula el desenvolupament de les larves. Aquestes proteïnes metilen l’ADN nuclear i provoquen uns canvis epigenètics. La proteïna que es considera principal responsable és la royalactina.
La royalactina augmenta la mida corporal i el desenvolupament de l’ovari de les abelles i les redueix el temps de desenvolupament. No és un programa genètic intrínsec el que afavoreix la diferenciació de reines, sinó un senyal dietètic: les larves nodrides amb gelea reial es converteixen en reines. Encara que el paper de la royalactina és evident, alguns investigadors indiquen que no seria exclusiu. D’alguna manera, hauríem de creure més en un efecte de diversos components de la gelea reial que no en l’efecte d’un component aïllat. Alguns investigadors suggereixen que l’àcid trans-10-hidroxi-2-decenoic hi influeix molt.
Fou sorprenent descobrir que les larves de la mosca de la fruita (Drosophila melanogaster) alimentades amb la gelea reial de les abelles es convertien en “mosques reines”. Creixien molt de pressa i tenien una mida corporal més gran, una fecunditat més gran i una vida útil més llarga que les mosques alimentades sense la gelea reial. S’ha plantejat l’abast de les modificacions epigenètiques degudes a la dieta en el desenvolupament d’altres insectes.
Uns investigadors de la universitat d’Stanford van trobar que la royalactina manté i recupera la pluripotència de les cèl·lules mare embrionàries de ratolí. També que els ratolins tenen una proteïna anàloga, pròpia, designada com a Regina, que podria tenir el mateix paper. Un altre treball recent indica que la ingesta de gelea reial augmenta les cèl·lules mare hematopoètiques a la sang perifèrica. A més, la gelea reial podria alleujar la disminució immunitària associada a l’edat, en part a causa de la disminució de les cèl·lules mare hematopoètiques, i contribuir així a una esperança de vida més saludable. Fins a quin punt la royalactina no podria ajudar-nos en algunes malalties que requereixen regeneració cel·lular? No vaig més enllà perquè és un tema que no domino gens.
La gelea reial és el producte de les abelles que es creu que té més potencial per a diversos tractaments de malalties humanes. S’ha utilitzat des de l’antiguitat en la medicina tradicional, la cosmètica i com a aliment funcional pel seu alt valor nutritiu. S’ha fet servir per via tòpica en cremes i per via oral en suplements dietètics que se suposa que són beneficiosos per a la salut i el benestar generals. Les bases d’aquestes afirmacions no s’han comprovat, però estudis in vitro i en animals suggereixen que els components de la gelea reial tenen propietats antiinflamatòries i antioxidants tòpiques.
S’ha afirmat que la gelea reial té múltiples aplicacions, algunes fonamentades i altres potser no. S’ha proposat com a agent antioxidant, antimicrobià, anticancerígen, antidiabètic, antienvelliment, immunomodulador, neurotròpic i antiinflamatori.
Sí que s’ha demostrat que la gelea reial, probablement gràcies a l’àcid 10-hidroxi-2-decenoic, protegeix contra la pèrdua òssia patològica típica de l’osteoporosi postmenopausa. També tindria un paper en la reducció de la inflamació articular. Així, la suplementació oral amb gelea reial beneficiaria el manteniment de la salut articular i la profilaxi contra l’osteoartritis.
En resum, com passa amb els efectes beneficiosos d’algunes substàncies naturals, aliments o no, la recerca que hi ha és encara molt limitada, ens movem entre la publicitat exagerada d’alguns col·lectius que ens volen vendre substàncies miraculoses i la medicina més canònica que, a priori, nega quasi evidències perquè encara no han seguit el protocol d’assaigs clínics.
El conjunt de resultats publicats són prou sòlids per avalar, a parer meu, els efectes positius de la gelea reial sobre el nostre organisme. Crec també, sense cap altra prova més que l’extrapolació que faig de les dades publicades, que ingerida en quantitats elevades podrien tenir efectes sorprenents. De totes maneres, cal tenir present, que els estudis amb cèl·lules mare, s’han fet per injecció subcutània de les cèl·lules tractades. Hauríem de tenir present que quan ingerim proteïnes, aquestes es degraden al tub digestiu i, en prendre gelea reial, la royalactina no s’incorporaria íntegra al nostre organisme. Sí que ho podrien fer alguns oligopèptids, que no sabem l’efecte beneficiós que podrien tenir sobre nosaltres. Igualment, s’incorporarien els lípids que conté la gelea reial. A més, per a mi, els efectes sobre la microbiota han de ser altament beneficiosos. Jo el que no faria, és prendre combinats que tinguin gelea que no estiguin garantits. Millor sola que feta malbé amb estranyes combinacions.
Amb tot, hi ha inconvenients seriosos per dosificacions elevades, la gelea reial és cara. Cal recordar que la gelea reial no és un producte que ingerit en quantitat alta pugui ocasionar cap perjudici a la salut. La dosi habitual seria una ampolla de 2 g. Això és el que recomanen com a vitalitzant i per obrir la gana. Vindria a sortir a 1 euro l’ampolla. Per altra banda, la quantitat que es pot treure d’un rusc és relativament poca.