Una conversa amb uns amics em va fer reflexionar a fons sobre l’homocisteïna i el seu paper a l’organisme. Tot això em va impulsar a escriure algunes idees sobre ella.
L’homocisteïna és una d’aquelles substàncies que, ocasionalment, els metges demanen que es determini a les anàlisis clíniques. És una substància que sempre està present a la sang. Quan la concentració és més elevada del que es considera normal, es diu que hi ha hiperhomocisteïnèmia. Que passi això no és gens bo i cal buscar la causa.
Anem primer, però, a veure què és l’homocisteïna. Després veurem perquè no és bo que hi estigui elevada.
L’homocisteïna és un aminoàcid que no forma part de les proteïnes. No l’ingerim en quantitat apreciable. Contínuament es forma i desapareix en un cicle sense fi. La figura de sota aquestes línies mostra l’esquema simplificat. El cicle i els productes del cicle hi apareixen en color negre.
A l’organisme tenen lloc unes reaccions denominades metilacions. La metilació és l’addició d’un grup químic metil a una substància. A l’organisme es produeixen les metilacions mitjançant uns enzims transferidors de metil, les metiltransferases. Agafen el metil d’una substància, donadora de metil, i l’enganxen a una altra, acceptora de metil. La metilació apareix en el requadre blau de la figura.

La substància donadora de metil és SAM (S-adenosilmetionina), que es forma a partir la metionina. La metionina és un aminoàcid essencial que conté sofre, amb un metil. En aquest procés, la metionina perd el seu metil, que acaba en la substància acceptora de metil, ara metilada, i la metionina es transforma en homocisteïna.
Quines substàncies es metilen? Les substàncies acceptores de metil més citades són els àcids nucleics. La metilació de l’ADN és un procés cabdal a l’organisme. Les metilacions controlen l’expressió de moltes proteïnes i molts processos oncològics estan lligats a defectes de metilació. Menys citats, però més importants quantitativament, estan la formació de creatina i la de fosfatidilcolina.
La creatina la coneixen bé tots els esportistes o els que volen desenvolupar la musculatura. La prenen com a suplement en forma, normalment, de monohidrat. La fosfatidilcolina, menys popular, encara que pel seu nom familiar potser us sonarà, la lecitina. És un fosfolípid que es pren per millorar la digestió dels greixos, habitualment lecitina de soia. A l’organisme, la trobem a les membranes cel·lulars.
Un cop formada, l’homocisteïna no s’acumula. Una part de l’homocisteïna la fa servir el cos per produir cisteïna. Per fer-ho requereix una altra vitamina, el fosfat de piridoxal, conegut com a vitamina B6 (en vermell a la figura).
L’homocisteïna recuperarà el metil per donar metionina a partir de dues substàncies. Una és la betaïna (en verd a la figura) i l’altra és l’N-metiltetrahidrofolat (en marró a la figura). Aquest darrer prové dels folats, una de les vitamines del grup B. Per fer-ho requereix una altra vitamina, la vitamina B12 (en vermell a l’esquema). La via de la betaïna és un mecanisme menor, que funciona al fetge i al ronyó. Al fetge hi juga un paper fonamental. Evidentment, perquè funcioni cal que hi hagi prou colina per produir betaïna.
Si manques folat o vitamina B12, es podria produir un excés d’homocisteïna, ja que tindria menys probabilitat de convertir-se en metionina. Seria una de les causes de la hiperhomocisteïnèmia.
Una altra causa podria ser un defecte genètic que provocaria el dèficit de l’enzim que transforma l’homocisteïna en metionina.
Aquests problemes són fàcilment detectables. Les anàlisis clíniques acostumen a indicar les concentracions de folat i vitamina B12. També es pot detectar la manca de vitamina B6. La concentració de l’enzim es pot fer també molt fàcilment, davant la sospita de dèficit.
Hem vist que la manca de vitamines (folat, B6 i B12) o de l’enzim poden provocar l’acumulació d’homocisteïna. Sovint s’intenta solucionar el problema receptant aquestes vitamines.
Tanmateix, hi ha una altra causa? Sí, i diria que ignorada. Com he comentat, tenim un cicle que té una petita pèrdua per la formació de cisteïna i per l’homocisteïna que es filtra al torrent sanguini, que es compensa amb més metionina procedent de l’alimentació. Els petits desequilibris entre el consum i l’aportació provoquen lleugers canvis en la concentració d’homocisteïna circulant, però es compensen ràpidament i l’homocisteïna la trobarem dins dels marges fisiològics.
Anem ara a una situació en què la demanda de metil per metilar alguna substància sigui molt elevada. Per tal que el cicle pugui disposar contínuament de molta metionina, la concentració de totes les substàncies del cicle haurà d’augmentar. La velocitat amb què el cicle és capaç de subministrar metil depèn de la concentració dels elements del cicle. Per tant, l’homocisteïna s’elevarà a conseqüència de la demanda de metil. Si l’homocisteïna s’eleva en el cicle, també s’elevarà la que circula per la sang.
Com he comentat, tot i que les metilacions més discutides i estudiades són les que es relacionen amb l’ADN, la més important, pràcticament el 50% del cicle, és la que forma fosfatidilcolina, mentre que la que forma creatina pot representar el 40%. Les metilacions de l’ADN, malgrat la seva importància vital, no representen més enllà del 10%.
Tenir la creatina baixa és un defecte genètic que ja hauria d’estar detectat i no per l’homocisteïna elevada, mentre que un dèficit de fosfatidilcolina és factible segons quina sigui la dieta.
Cal, doncs, considerar la síntesi de fosfatidilcolina una de les causes de l’augment de l’homocisteïna.
La fosfatidilcolina té dues rutes de síntesi. La ruta de recuperació, a partir de la colina, i la de transmetilació a partir de la fosfatidiletanolamina i en aquesta ruta requereix tres metils.
Al fetge, per formar les lipoproteïnes de molt baixa densitat (transport de triglicèrids) es fa servir aquesta via. La fosfatidilcolina que es forma a partir de la fosfatidiletanolamina.
Encara que no hi ha una relació directa, sí que la manca de colina provocarà un dèficit de fosfatidilcolina i una demanda més alta de formació per la via de la transmetilació. La betaïna es forma a partir de la colina, si manca colina, no es podrà recuperar la metionina al fetge alhora que hi haurà una demanda alta de fosfatidilcolina. Tot repercutirà en un augment de l’homocisteïna circulant. En síntesi, un dèficit de colina podria provocar hiperhomocisteïnèmia.
Tanmateix, per què és perillosa l’homocisteïna? L’homocisteïna fàcilment forma espècies de sofre reactiu, que poden produir, entre altres danys, inflamació vascular i danys a l’endoteli amb elevat risc de malaltia cardiovascular.
La conclusió és que tenir l’homocisteïna elevada és un risc. Un clar marcador de risc de malaltia cardiovascular.
Què caldria fer. Segurament el consell mèdic seria prendre vitamines B6, B12, i folat, preferentment en forma de N-metiltetrahidrofolat. Podria ser que les concentracions mostrades per les anàlisis clíniques siguin normals. És freqüent que altes dosis d’aquestes vitamines no solucionin el problema. Jo recomanaria, a banda d’un estudi mèdic exhaustiu, prendre fosfatidilcolina, en forma de lecitina de soia. La veritat és que no he vist que cap estudi mèdic ho recomani, però un breu estudi de la bioquímica del metabolisme em fa creure que funcionaria. Mal segur que no farà, la lecitina de soia és un nutrient fantàstic per fer una bona digestió dels greixos.
Prendre rovell d’ou, germen de blat i soia és un bon mecanisme d’ingerir la colina recomanada com a necessària.
Acabo. Ja s’ha fet massa llarg. És un tema molt complex del que no en sabem gaire. Si algú té interès, estaré encantat de contestar-li.
És molt interessant. La població en general en sabem poc.
Gràcies. Totalment cert. Aquest article és complex perquè no sabia com simplificar-lo. S’hauria de demanar al metge que miri l’homocisteïna.
Bon dia ,
I prendre Betaina seria una manera de baixar nivells lleugerament augmentant d’ homocisteina ?
Sí, una de les formes. De totes maneres, si tens les vitamines B12, B6 i folat bé, caldria prendre lecitina. Ella mateixa t’aportaria betaïna.