Estic gras

Estic gras o estic grassa, terrible sensació. Sentir-se així pot ser un drama o, si més no, alguna cosa desagradable per a moltes persones. Possiblement, és per això que l’obesitat i “mantenir la línia” són de les coses que més diners mouen. Moltes empreses viuen de tractaments i dietes miraculoses per perdre pes, la majoria dels quals són completament inútils perquè no s’aconsegueix l’efecte esperat i perquè requereixen una constància i disciplina difícil de mantenir.

Sembla molt més senzill prendre unes pastilles o posar-se una injecció un cop cada mes. La immediatesa gairebé sempre guanya. Les coses que no requereixen cap esforç especial tenen sempre avantatge. Així que parlar de fàrmacs per reduir el pes no és res de nou. Passa que, de tant en tant, apareix un producte nou i, per les seves virtuts o a causa del màrqueting, els mitjans de comunicació se’n fan ressò.

Altres persones, aconsellades pel metge, prefereixen un tractament quirúrgic per reduir el volum de l’estómac o omplir-lo amb un baló.

Els tractaments farmacològics per perdre pes estan evolucionant amb una certa celeritat i amb un augment d’eficàcia. Un fet que ho afavoreix és que, sovint, es basen en fàrmacs que tenen més d’una aplicació terapèutica.

Les dianes terapèutiques per aconseguir l’objectiu són de diferents classes i de vegades es combinen. Una línia d’acció és reduir el plaer associat a menjar i alhora combatre l’ansietat. És freqüent menjar de manera compulsiva o massa sovintejada per reduir l’ansietat. Ve a ser similar a la necessitat de fumar o de beure. Sovint la persona et diu i es diu a si mateixa: si jo no menjo! La realitat és que a l’hora de l’àpat potser no gaire, però s’ha passat el dia picant entre hores, sotmesa a compulsions. Alguns tractaments són similars als que es fan servir per deixar de fumar. Finalment, no estem més que satisfer o bloquejar els sistemes de recompensa.

Una altra línia està relacionada amb la reducció de la ingesta i l’augment de la despesa d’energia. Per reduir la ingesta hi ha diferents fàrmacs que actuen de manera directa o indirecta sobre centres que indiquen gana o sacietat. Són els fàrmacs anorexígens, que provoquen, sensació de sacietat.

Una altra línia és reduir l’absorció dels greixos. Hi ha tractaments farmacològics i altres que no impliquen consum de fàrmacs. Per exemple, prendre algunes fibres i pomes, incrementa el volum del bol alimentós i sobre la fibra s’adsorbeixen els greixos, evitant llur absorció intestinal, alhora que provoquen sacietat. Hi ha un munt de preparats de venda en farmàcies, parafarmàcies i botigues de dietes que no són més que hidrats de carboni no digeribles que, en contacte amb l’aigua s’inflen. Acostumen a ser un fracàs perquè prendre això no provoca cap plaer.

No pretenc en aquest curt escrit descriure ni tots els fàrmacs ni llur mecanisme d’acció. A més, hi ha moltes coses a esbrinar sobre els fàrmacs aprovats i moltes més sobre els que encara estan en discussió. Cal que recordi en aquest punt que no hi ha cap substància bioactiva, fàrmac o no, que no tingui algun efecte secundari. Sempre que s’aborda un tractament, sobretot si ha de ser a mitjà o llarg termini, és aconsellable que hi hagi una supervisió professional i una observació dels paràmetres bioquímics. Perdre pes en un termini de temps relativament curt, provoca grans canvis metabòlics que és convenient controlar. La majoria d’aquests canvis seran positius, però algun efecte secundari, freqüent o no, pot no ser-ho.

Vaig decidir escriure aquest article després de llegir un article de diario.es. Es tracta de “El otro efecto del Ozempic y el Wegovy: ‘adelgaza’ las ventas de Nestlé, Pepsico o Carlsberg“.

Un article interessant que mostrava com, moltes persones sotmeses a tractament per aprimar-se amb aquests medicaments, deixaven de “picar fora-d’hores”. No els venia de gust. Els aperitius i altres complements se n’han ressentit. Segons el diari, algunes empreses ho han notat en el negoci. La sensació de sacietat produïda per aquests fàrmacs actua eficaçment.

Ozempic i Wegovy són dues formulacions del mateix producte amb diferents concentracions: la semaglutida. La semaglutida és un polipèptid que conté una seqüència lineal de 31 aminoàcids units per enllaços peptídics. És un agonista dels receptors del pèptid-1 similar al glucagó (GLP-1). De manera anàloga, encara que no tan eficaçment, funciona altre fàrmac, la Saxenda, que és la liraglutida.

Tanmateix, que fa un fàrmac agonista d’un receptor? S’uneix al receptor i provoca un efecte similar al que provocaria la substància fisiològica que s’hi uniria, és a dir, l’agonista fisiològic. En aquest cas el pèptid GLP-1.

El GLP-1 és una hormona intestinal. Se sintetitza a les cèl·lules L intestinals i se secreta a la llum de l’intestí prim quan hi ha nutrients. Té com a funció fisiològica principal el control de la concentració sanguínia de glucosa. Per fer-ho, estimula la secreció i la síntesi de la insulina. També inhibeix la secreció de glucagó i del buidatge gàstric i inhibeix la ingesta d’aliments.

On estan els receptors de GLP-1? Principalment al pàncrees, el tracte gastrointestinal, el sistema nerviós central (SNC), els ronyons, els pulmons o el cor. La seva acció al cervell, crea una gran sensació de sacietat.

Haver descobert que el pèptid GLP-1 redueix els nivells plasmàtics de glucosa, va fer pensar que molècules que s’unissin al mateix receptor que GLP-1, podrien servir per tractar la diabetis mellitus Tipus 2. El tractament de pacients amb diabetis amb aquestes substàncies provoca un efecte secundari beneficiós: una pèrdua notable de pes.

A hores d’ara, la recerca sobre aquests fàrmacs ha permès determinar llur dosificació per obtenir bons resultats per a la pèrdua de pes en persones no diabètiques. Cal considerar que reduir el pes farà que la probabilitat de patir diabetis tipus 2 es redueixi notablement.

La recerca encara ha progressat més i hi ha un nou fàrmac, també un pèptid, que actua sobre el receptor de GLP-1 i sobre un altre receptor, el de GIP, el polipèptid insulinotròpic depenent de la glucosa. Aquest pèptid, igual que GLP-1, provoca la secreció d’insulina. Es recepta a pacients diabètics, i també als que volen baixar pes. Aquest nou fàrmac és la tirzepatide, de nom comercial Mounjaro. Encara no es ven a les farmàcies.

El problema de tots aquests fàrmacs és que són cars. Per tractar la diabetis, el metge els recepta, jo crec que per aprimar-se no, tot i que no descarto la picaresca. El preu d’una dosi de 0,25 mg d’Ozempic és de 128 euros i cal una dosi a la setmana. Wegovy no es ven a les farmàcies.