Parlar de vitamina A és una enorme simplificació. Vull recordar que en realitat hem de parlar d’una família.
Ja hi he escrit algunes coses sobre la família de la vitamina A (Filtres solars per dinar, La saviesa del conill i L’argila de Prometeu). A l’article dels filtres solars hi ha una descripció bastant acurada d’aquestes substàncies.
D’aquesta família, tenim un membre que va als ulls. És la primera funció que es va descobrir d’aquesta vitamina. La manca de vitamina dona lloc a la xeroftàlmia, ceguesa nocturna, sequedat dels ulls i perforació de la retina.
Després hi ha dos membres més que tenen una funció hormonal, van al nucli de la cèl·lula i allà provoquen que algunes proteïnes se sintetitzin. Tenen un paper fonamental en el desenvolupament cel·lular.
Hi ha una altra funció que fan els carotens, molts d’ells precursors de la vitamina A, els denominen provitamina A. Això ja ho vaig explicar als altres articles i no ho repetiré aquí. Si us interessa aquesta vitamina, podeu donar una ullada a aquests altres articles. La vitamina A, la vitamina B12 i la vitamina D són essencials per mantenir bé els nostres teixits, com dirien alguns, per mantenir el nostre cos jove. Millor diguem: evitar envellir massa de pressa.
L’objectiu d’aquest article, complementari, és, entre altres coses, d’avís. Tant la vitamina A, com les vitamines B12, E i D, s’acumulen a l’organisme, cosa que no fan altres vitamines. Això pot ser un risc. En el cas de la vitamina D no ho és. Una raó d’aquest risc és que poden oxidar-se i donar lloc a espècies d’oxigen reactiu, alguns diran radicals, però no totes ho són. També és incorrecte dir espècies reactives d’oxigen.
Intentaré explicar la cara lletja d’algunes substàncies. Com tothom sap, l’oxigen el necessitem per viure. Hi ha alguns microorganismes que no el fan servir, però la vida dels éssers superiors requereix oxigen. Sense oxigen morim de seguida. Respirem oxigen, entra a l’organisme i l’expulsem com a CO2, diòxid de carboni. El carboni s’ha oxidat, s’ha combinat amb l’oxigen. Aquesta combinació, oxidació, produeix energia, la que ens fa viure. Entremig i alhora, hi ha un conjunt de reaccions que serveixen per produir totes les molècules que necessitem per viure, també les cèl·lules i els teixits. Algunes molècules no les sabem fabricar i les hem de prendre formades, com ara les vitamines.
Us heu parat a pensar que un arbre és, pràcticament, la combinació d’aigua, oxigen i el CO2 que capta de l’atmosfera? Aigua i uns gasos i uns quants minerals de la terra i tenim un enorme arbre!
Quan nosaltres respirem, es produeixen alguns efectes secundaris. L’organisme produeix espècies químiques que no necessitem per a res. Al cap de l’any, un adult ha produït 1 kg d’una substància nociva, un oxidant. Es tracta de l’anió superòxid. El superòxid és un oxigen que té un electró extra. L’anió superòxid és una espècie d’oxigen reactiu (una ROS). Els mitocondris, on té lloc la respiració cel·lular, és on es produeix contínuament i en més quantitat l’anió superòxid.
Les espècies d’oxigen reactiu tenen una gran capacitat per combinar-se amb altres molècules i danyar-les. Així envellim. L’oxigen reacciona, es produeixen espècies reactives. Les espècies reactives ataquen les molècules de l’organisme, fan malbé les nostres cèl·lules i teixits i ens deteriorem sencers, ens fem vells i morim. L’oxigen és la vida, però ens mata.
No totes les espècies reactives tenen la mateixa capacitat de fer mal. Algunes són molt lentes i una mica destraleres. L’organisme té un mecanisme per aturar-les, mecanismes antioxidants. L’anió superòxid el destrueix fàcilment un enzim especialitzat, la superòxid-dismutasa, i el converteix en peròxid d’hidrogen, aigua oxigenada, que ràpidament és descomposta i no fa mal.
Tot aniria bé si no fos perquè l’anió superòxid es troba amb algunes substàncies antioxidants que potser no hi haurien de ser, si més no en concentracions elevades que faciliten la trobada. Aquestes substàncies el destrueixen, però quan ho fan, en comptes de convertir-se en aigua oxigenada i quedar desactivat, es transforma en un altre espècies d’oxigen reactiu, el radical hidroxil. Aleshores ja haurem begut oli.
Aquestes substàncies que xoquen amb l’anió superòxid i el converteixen amb radical hidroxil són prooxidants. Els prooxidants són antioxidants que quan fan la seva funció provoquen que es produeixi una substància encara més oxidant. Hem de vigilar molt amb els prooxidants. L’organisme té mecanismes per tenir controlats els prooxidants, però si nosaltres intervenim i ingerim molts, ja no hi ha control.
El radical hidroxil és l’espècie reactiva més perillosa. És molt ràpida i difícil d’aturar. Travessa totes les membranes sense aturador i arriba al nucli de la cèl·lula i fa malbé l’ADN, provoca mutacions. D’aquí envelliment, tumors, el que vulgueu. Per exemple, quan el radical hidroxil es troba amb l’LDL-colesterol, l’oxida i això, a la llarga serà una placa a les artèries, l’arterioesclerosi. A les articulacions ens farà tenir artrosi. La llista seria enorme.
El podem aturar? Sí, parcialment, l’organisme té eines. El glutatió, que podem ajudar a formar si prenem N-acetilcisteïna (NAC), l’àcid lipoic, la vitamina C i l’àcid úric, per citar els principals.
El dany que pugui fer el radical hidroxil dependrà de com de ben preparada estigui la línia de densa. Amb tot, sempre ens farà algun mal.
Tot això té a veure amb la vitamina A? Sí, i molt. Resulta que hi ha moltes evidències que mostren com el retinol (vitamina A) i la seva forma oxidada (retinal) indueixen la producció de radicals hidroxil.
El mecanisme exacte d’aquesta inducció a hores d’ara no es coneix, sí que se sap que provoca alteracions a l’ADN. Sabem que l’excés de vitamina A és citotòxic. Alguns autors creuen que aquest efecte prooxidant té lloc quan un excés de vitamina A està en un ambient cel·lular en el qual hi ha coure i ferro. Els dos metalls són essencials en la cadena respiratòria a la membrana mitocondrial. Molt possiblement, la vitamina A interacciona amb la membrana mitocondrial i provoca el dany esmentat. Si la quantitat de vitamina A és petita, els mecanismes de defensa seran suficients, en cas d’excés, seran incapaços.
No sabem gaires coses, però una altra i ben curiosa és que els carotens, altament eficaços en la defensa de l’organisme i alguns amb caràcter de provitamina A augmenten la incidència del càncer de pulmó en fumadors, la qual cosa va fer que hi hagi molta precaució en les recomanacions.
Tantes coses que sabem, i encara som uns ignorants
Interesant
El retinol dels cosmètics seria igualment nociu?
Gràcies, amic.
No, segur no n’estic, però no ho crec.
Com més grans ens fem més interessa. Gràcies Enric
Gràcies a tu. Tens molta raó. Això i moltes coses. Amb l’edat les donem més importància. Una abraçada