L’osteoporosi és un trastorn multifactorial que es caracteritza per una disminució de la densitat dels ossos a causa de la pèrdua del teixit ossi normal. Això comporta una disminució de la resistència de l’os davant dels traumatismes o la càrrega, amb la consegüent aparició de fractures. A l’osteoporosi els ossos es tornen més porosos, i augment el nombre i l’amplitud de les cel·les que hi ha a l’interior. Estan més prims i fràgils i resisteixen pitjor els traumatismes, fracturant-se amb facilitat. És la malaltia metabòlica òssia més freqüent i el seu principal resultat són les fractures osteoporòtiques, que augmenten significativament la morbiditat i la mortalitat. Les localitzacions més freqüents d’aquestes fractures són: els canells, els malucs i les vertebres.
És una patologia que afecta significativament l’envelliment saludable i és més freqüent en dones que en homes. Amb tot, els homes, especialment amb edats avançades, també tenen un alt risc de patir-la.
Com moltes malalties, l’osteoporosi pot ser primària o secundària, en aquest cas conseqüència d’alguna altra patologia o l’efecte d’algun fàrmac o tractament.
Tradicionalment, fins fa molt poc, l’objectiu mèdic era tractar-la com a secundària i determinar les causes originals i intentar pal·liar els efectes. Avui dia ja no és així perquè se sap que l’osteoporosi principalment és un trastorn primari del metabolisme ossi. Naturalment, el metabolisme ossi està associat al metabolisme del conjunt de l’organisme.
L’os és un teixit viu, en constant renovació. D’una banda, es forma os nou (formació òssia), i, simultàniament, es destrueix os envellit (reabsorció òssia). Apareix osteoporosi quan es trenca l’equilibri entre totes dues, bé perquè disminueixi la formació d’os nou, o bé perquè augmenti la reabsorció, o per ambdues causes simultàniament.
El metabolisme de l’os requereix un conjunt de micronutrients. Els micronutrients minerals més coneguts són els calci (39%) i el fosfat (17%). Aquests dos micronutrients, juntament amb el carbonat (9,8%), sodi (0,7%), magnesi (0,5%) i potassi (0,2%) formen la part mineral de l’os, que és el 67% del pes dels ossos. Encara que en quantitats ínfimes, també trobem bor i fluor. La resta és material orgànic, principalment col·lagen.
Els minerals no els podem sintetitzar i els hem de prendre amb els aliments o en suplements. Així, la mala nutrició ens pot conduir a problemes ossis. Com és evident, de la composició podem deduir que una dieta pobra en calci pot portar-nos a un dèficit de calci als ossos. No només això, podem tenir una dieta rica en calci, però absorbir-lo malament. És el que passa si no tenim prou vitamina D. Una funció de la vitamina D és promoure l’absorció de calci per l’intestí. Fins fa uns anys es pensava que la vitamina D pràcticament no tenia cap altra funció, ara està clar que en té moltes altres.
El 99% del calci de l’organisme està als ossos i a les dents. Quan no hi ha prou calci, sigui per dèficit de calci en la dieta o per manca de vitamina D, l’os està poc mineralitzat. El problema derivat en els nens es denomina raquitisme i en els adults osteomalàcia. En general, si es detecta, té fàcil solució. No té res a veure amb l’osteoporosi.
A més, el metabolisme ossi requereix altres micronutrients orgànics. Són la vitamina C, que intervé en la formació del col·lagen, manté la matriu de teixit conjuntiu i estimula la diferenciació dels osteoblastos, que són les cèl·lules encarregades de la formació de l’os; la vitamina K necessària per sintetitzar una proteïna denominada osteocalcina que serveix per lligar calci; i la vitamina B12 clau per al metabolisme i l’activitat de l’osteoblast.
També intervenen una sèrie d’hormones com ara l’hormona de creixement humà, que regula el creixement i remodelació dels ossos i és responsable, en general, del creixement de tots els teixits corporals. També la insulina i les hormones de la tiroide són essencials per al metabolisme i creixement normals del teixit ossi. Alteracions en el metabolisme del iode (tiroide) condueix a esquelets desproporcionats. Finalment, els estrògens són reguladors clau de la renovació òssia tant en dones com en homes.
Els estrògens tenen un paper important en el creixement longitudinal i ample dels ossos durant la pubertat, així com en la regulació del recanvi ossi. Els osteoclasts són les cèl·lules encarregades de la resorció òssia, és a dir, la degradació i desmineralització. Els estrògens, especialment l’estradiol redueix el nombre d’osteoclasts. Menys osteoclasts, menys pèrdua òssia. Sense estrògens augmenten els osteoclasts.
Tant en homes com en dones, l’osteoporosi primària es relaciona amb la reducció a causa de l’edat de la formació òssia. Aquesta reducció, la causa el deteriorament de la microarquitectura òssia per una diferenciació deficient de les cèl·lules mare en el llinatge dels osteoblasts. Curt i senzill, amb l’edat les cèl·lules formadores de l’os es produeixen a menys velocitat.
En el cas de les dones se suma la pèrdua d’estrògens a partir de la menopausa. Aleshores l’os es degrada a més velocitat. Per això, tradicionalment s’ha considerat una malaltia de les dones i està poc diagnosticada i poc tractada en els homes. Això fa que la morbiditat i mortalitat per fractures siguin significativament més elevades en els homes que en les dones, potser perquè es produeixen entre 5 i 10 anys més tard en els homes i, per tant, van acompanyades de més comorbiditats.
En el cas dels homes, també intervenen els estrògens. El descens de testosterona, associat a l’edat, fa que disminueixin els estrògens. Recordem que l’enzim aromatasa transforma la testosterona en estradiol. De totes maneres, així com amb les dones la caiguda d’estrògens és molt ràpida, el descens de testosterona en els homes és gradual, i per això, l’efecte de la manca d’estrògens es produeix lentament.
Alguns càncers de pit es tracten amb inhibidors de l’aromatasa perquè són tumors que requereixen estrògens per créixer. En aquests casos, el risc d’osteoporosi augmenta.
No podem oblidar que hi ha causes en l’osteoporosi secundària. Segurament, una de les principals és el tractament crònic amb glucocorticoides. Altres tractaments com heparina, antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics i antihistamínics. També el tabaquisme, la ingesta d’alcohol encara que sigui de baixa graduació, els trastorns gastrointestinals, la diabetis mellitus (T1D, T2D), l’artritis reumatoide, la malaltia hepàtica, l’enteropatia del gluten, el mieloma múltiple i altres trastorns hematològics.
L’ús freqüent de glucocorticoides tant en homes com en dones, contribueix de manera espectacular a la densitat òssia baixa i a les fractures osteoporòtiques.
Es pot prevenir i tractar l’osteoporosi? De fet, no massa. Una cosa que s’ha de garantir és que les concentracions de calci i vitamina D siguin adients. La ingesta de calci no hauria de ser inferior a 1 g al dia. El calci prevé? No, evita que la degeneració sigui més gran per manca de calci.
Una bona manera d’evitar accidents ossis és fer exercici per tenir la musculatura forta. Això no millora els ossos, però evita accidents en conferir més força muscular. Un aspecte clau en les persones que tenen un descens de la densitat òssia és que estiguin primes. Cada quilogram de pes de més fa augmentar el risc de fractura.
Els tractaments són pocs i no sempre eficaços. N’hi ha dos principals, els bisfosfonats (o difosfonats) i la teràpia hormonal.
Els bisfosfonats són substàncies que uneixen calci, el “grapen” i com que tenen una estructura semblant, però no idèntica als pirofosfats de l’os, eviten que els enzims que degraden actuïn i amb això aturen la pèrdua de calci. El problema dels bisfosfonats és que tenen molts efectes secundaris. El principal i més evident són els problemes digestius.
La teràpia hormonal es basa en l’administració de testosterona als homes i estrògens a les dones. Són útils quan es detecta una concentració baixa.
A algunes persones el metge els comunica que tenen osteopènia. No li donen una importància excessiva perquè no han sentit la sentència: osteoporosi. Que recordin que l’osteopènia és el pas previ a l’osteoporosi. La densitat òssia no és prou baixa, però si les coses continuen igual, arribarà l’osteoporosi.
Imagino que amb els anys, si la mort no ho evita, tothom tindria osteoporosi, però com més tard, millor.
Molt interessant. Gràcies!
Gràcies per llegir-me i per dir-m’ho.
Com sempre molt didactic i interessant
Com sempre molt didactic i interessant
Moltes gràcies.
Molt interessant i pedagògic !!!
Moltes gràcies.
Records a la família.
Enric