Enric I. Canela
Thomas L. Friedman va publicar dissabte a New York Times un molt bon article titulat How About Better Parents?
Es tracta d’un bona reflexió sobre l’educació. Diu que calen bons mestres, però a partir dels resultats de l’informe PISA es posa de manifest la importància de l’educació a casa. Treu les dades d’un estudi fet pel National School Boards Association’s Center for Public Education («Back to School: How parent involvement affects student achievement«). Magnífica reflexió. Cal millorar els pares per tal que millorin els fills.
És difícil no estar d’acord amb el que diu l’article. Els que tenim fills (i dos dits de front) sabem que és així. Tanmateix, hi ha un parell de coses que caldria afegir. La primera és referent a les «noves» circumstàncies socials que dificulten la feina dels pares, com per exemple la desestructuració familiar, que limita freqüentment la possibilitat que té un dels progenitors (generalment el pare) per estar en contacte permanent amb els seus fills; o, per posar un altre exemple, el fet que els horaris de feina no permeten, en molts casos, gaudir del temps que seria desitjable per estar amb els fills. La segona té a veure amb els mestres: tot i que no es pot generalitzar, és evident que entre les noves generacions de mestres hi ha una carència de cultura general i de curiositat per les coses que espanta una mica; la por a l’ús de les noves tecnologies o la poca cultura lectora són alguns exemples. A més, a diferència de dècades enrere, ara és molt més fàcil que els pares tinguem estudis superiors i que, per tant, tinguem un cert domini d’algunes àrees, i això fa que descobrim, generalment amb sorpresa, errors del tot inacceptables en un professional de l’ensenyament. Els mestres demanen als pares que, lògicament, no els desautoritzin davant els nens per no menyscabar la seva autoritat, però això es fa molt difícil quan, per exemple, es descobreixen fitxes, escrits, etc., elaborats per ells mateixos on hi ha faltes d’ortografia flagrants. Cal que el nivell de professionalitat dels mestres sigui més gran, igual que és absolutament necessari que la implicació dels pares en l’educació i formació dels fills sigui molt més intensa.
Encara no ho he llegit tot, però tan sols amb el títol ja puc dir que té tota la raó.
Pot ser cal dir que sóc pare de 7 i avi de 18, i que el projecte de gran familia va ser el que ens va unir a la Roser (r.i.p) i a mi. Vàrem programar els 7 fills ja de «novios» i van venir perquè varem voler i va ser possible.
Justament ahir sentia a la ràdio un anunci en aquest sentit.
No puc ser menys en també donar la raó en aquesta qüestió. Cert també és el que diu en Mauro, però pel seu consol cal dir que, encara que el més òptim sigui poder dedicar el més temps possible als fills, el sol fet de tenir una actitud i interessos que van més enllà d’anar els caps de setmana a un centre comercial, ja es nota positivament en el seu aprenentatge (una altra cosa, és com gestionis aquesta manca de temps i els hi afecti negativament des d’un punt de vista més integral).
De totes maneres, cal treballar profundament per millorar el nivell del professorat i la seva didàctica, perquè a no ser que els eduquem a casa, els nens i nenes passen moltes hores a l’escola, i en moltes els acaben avorrint, matant la curiositat i desaprofitant un moment tant valuós per a l’aprenentatge i el gaudi del descobriment del món.