Enric I. Canela
Sé que els que em llegiu sabeu que la meva línia política no és pas la de Montilla i que la meva opció és que governi CDC.
Dit això crec que és políticament sà reconèixer les coses ben fetes encara que les faci el rival polític.
Aquests dies haig d’agrair al president de la Generalitat dues coses. La primera i més significativa és que hagi deixat clar al president espanyol que defensa a Catalunya i que exigirà el compliment de l’Estatut, un finançament just per a Catalunya. En això demostra que Catalunya és la seva prioritat, com ha de ser per a un president de Catalunya. Espero que mantingui la línia.
La segona cosa és un detall, que m’ha agradat. Suposo que deu ser cert perquè l’explica Barbeta a La Vanguardia del diumenge. Diu que Rosa Cullell li va demanar a Montilla que li semblava Mònica Terribas. Montilla sembla que va contestar: Importa poc el que a mi em sembli. El nomenament del director de TV3 és responsabilitat seva.
L’article del President és benvingut. Devant de la demagògia «centralista» d’aquest dies.
Però té un risc. El de plantejar una altre «falso dilema». La «desafecció» no es produeix (només) respecte de la política espanyola. Ni tampoc el finançament és l’unic problema de Catalunya.
Amb finançament o sense, no està clar que avui per avui algú marqui amb prou froça l’agenda de progrés de Catalunya.
Jo encara hi afegiria un tercer encert relacionat amb el finançament. El moviment tàctic d’aliança amb el País Valencià em sembla un pas en la bona direcció.
Ara falta que no l’esguerrin…
Salut,
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Ricard,
El ha adoptat una posició clara en defensa de Catalunya. que és positiu és que Montilla. El càrrec hi fa molt. No espero un Montilla independentista, però m’alegra el canvi.
Marc,
Tens raó. L’aliança amb el País Valencià és molt positiva. Caldria que els països catalans fessin un moviment conjunt. La situació de les Illes és dramàtica.
Enric,
hem coincidit en el tema, jo també he fet un post a http://platxeria.blogspot.com sobre Montilla i el fals dilema. Crec com tu que està bé que ens sorprenguin personatges que d’entrada no tindrien una posició com la que ha expressat Montilla en el seu article a El País.
Tindria la seva gràcia que el aque no han aconseguit ni Pujol ni Maragall, ho aconseguís José Montilla.
Bé les paradoxes són inherents a la història i especialment a la política.
Espero però que tots estiguin a l’alçada, especialment el PP i l’acord que sembla que tingui per al tema de la financiació, enmig de la seva «tormenta perfecta», nose sap mai que podrà passar…
salut
Trina,
Jo sé que Montilla no té un pèl de tonto. Podem no coincidir, però el respecto. El meu model de país és un altre i això ens separa, però en una empresa potser em quedaria amb ell.