Enric I. Canela

Article publicat a e-noticies

Vet aquí que una parella que havia conviscut durant anys va decidir, de mutu acord, separar-se. Per ajudar al manteniment de la dona, que s’havia dedicat preferentment a la llar durant els anys de convivència i no havia pogut desenvolupar-se professionalment de la mateixa manera que l’home, tots dos van decidir que ell contribuiria al seu manteniment amb un 20% del seu salari. Ella sabia que els guanys mensuals de l’home eren de 4.000 euros i va considerar que rebria 800 euros mensuals, que era el que li calia. La sorpresa va venir amb el primer ingrés, ja que en lloc dels 800 va rebre només 400 euros. La dona es va indignar, es va sentir traïda per l’home. Havien arribat a un acord. Ella li feia confiança.

Lògicament, la dona li va demanar explicacions. Ell li va recordar que els seus guanys es dividien en dues parts: la primera era el salari fix, 2.000 euros, la resta, 2.000 més, provenien d’incentius que rebia regularment. Va afegir que ell havia dit el 20% del salari i no dels guanys; ell li va dir que no considerava que els incentius fossin un salari.

L’home havia mentit? Va mentir per omissió? S’hi va repensar després? O havia actuat de bona fe? No ho sabem, tanmateix ella està convençuda que ell havia mentit. Li havia canviat les regles de càlcul, si més no les que ella considerava correctes. Ell havia utilitzat la paraula salari, i ho havia fet de manera restrictiva, mentre que per ella era sinònim de guanys, especialment considerant el clima de confiança en què s’havia mantingut la separació i el tracte. Ella, molt empipada, s’hi ha de conformar, ell és qui té els diners.

Aquest conte és equiparable a la negociació entre el govern espanyol i Catalunya. El president espanyol es va comprometre a introduir una clàusula a l’Estatut que diu que al pressupost constaran unes inversions per a Catalunya equivalents a un percentatge del total de la inversió de l’Estat, i així ho van aprovar per les Corts espanyoles. Però no importa, ells són molt llestos. Fins ara les inversions s’havien computat d’una manera, però enguany ens canvien el mètode. En Solbes ens explica com ho ha calculat i com és d’escrupolós és a acomplir el que diu l’Estatut.

El president, el seu govern i els satèl·lits que té a Catalunya ens poden explicar el que vulguin. No ens els creurem. Tampoc no ens faran feliços amb unes ridícules rebaixes dels peatges de les autopistes, això sí, benvingudes per a aquells que en gaudiran. La coincidència d’opinió sobre el frau és gairebé absoluta entre les forces polítiques, econòmiques i socials de Catalunya; només desentonen els satèl·lits que, com a les galeres, remen al ritme que marca l’amo de Madrid. Hi estan obligats, el que es mou no surt a la foto.

No ens hauríem de sorprendre; el president espanyol ja va fer jocs malabars per explicar què volia dir quan va proclamar que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Sembla que té per costum dir el tros de la citació que convé i amagar l’altre. En aquell cas es va deixar de dir: “Un cop retallat per les Corts espanyoles”.

Aquesta és una mostra més del que es pot esperar, una mostra de la tragèdia de Catalunya. Ells, com l’home del conte, tenen els diners i ens hi haurem de conformar. Fa segles que cada vegada que Catalunya intenta aixecar el cap, negociar de tu a tu amb Espanya, la bóta li aixafa el cap. Ara, això si, quan ens l’aixafen amb un somriure amable, hem de ser feliços i agrair la sort de tenir un president a Madrid amb aquest tarannà.

Però, i si aquesta vegada no ens hi conformem? Potser és hora de no donar suport a aquest pressupost. Potser si veuen que l’han de retirar s’hi repensaran. Naturalment no serveix per a res, però testimonialment i de manera pública presento una esmena a la totalitat als pressupostos de l’Estat. No vull que m’aixequin mai més la camisa.

Llegir-ho a e-noticies

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació