Enric I. Canela

Aquests dies han sortit molts comentaris (Huelva Información, Rebelión, Ideal, Ibercampus, Granadahoy, llibertat.cat, Soitu.es, Madri+d, Expansión) s’han anunciat vagues, referèndums, mobilitzacions i han sortit articles contra la reforma de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Els arguments són diversos, però tenen alguns factors són comuns. La pèrdua d’independència de la universitat, la desaparició de la universitat Humboldtiana i una suposada mercantilització de la funció universitària, docència i recerca.

No hi ha cap dubte que, entre altres coses, cal que les universitats ens adaptem a les noves exigències del mercat laboral i als nous objectius de les societats, però qualsevol canvi suposa molta feina i implica l’aparició de molts detractors que dubten que aquest nou sistema sigui escaient.

M’agradaria dedicar una part d’aquest llarg comentari als aspectes docents i una altra a la política social. Voldria parlar de la meva experiència.

Un dels problemes que suscita el model és la sobrecàrrega de treball i la incompatibilitat per realitzar les activitats complementàries amb l’assistència a les classes, que segons el nou model són obligatòries. La implantació del sistema de crèdits europeus suposa una càrrega de treball més gran per als estudiants, ja que en principi, s’han de superar uns coneixements teòrics similars, però alhora és obligatori assistir a classe i realitzar activitats complementàries. Per altra banda, a hores d’ara existeix una gran descoordinació i desorientació per part d’alguns professors. En els assaigs que hem realitzats, una part del professorat s’ha intentat adaptar, mentre que altres s’han mantingut en el vell sistema. Existeix una mescla de variables a avaluar que ni nosaltres, els professors tenim encara clar com ponderar, els exàmens, l’assistència, els treballs, etc. i això passa entre professors que impartim la mateixa assignatura.

A més se suma un altre problema, la manca de mitjans col·lectius, en algun s llocs hi ha manca d’espai per al treball individual o en grup, o individuals, és obligatori assistir a classe i molts universitaris han de treballar per pagar-se llurs estudis.

Jo ja he fet palès en diferents escrits i comentaris que soc un ferm defensor del model de Bolonya, però els que m’han seguit saben també que, alhora, soc crític. Crec en el model, però són imprescindibles els mitjans. També comparteixo l’opinió d’alguns crítics en què hi ha desorientació.

No puc fer gaires generalitzacions, però si puc parlar de la meva experiència personal. He fet les meves classes amb la idea, per altra banda norma de la meva facultat, d’adaptar-me al nou model. Això no ho ha fet tothom. He suprimit els exàmens per a aquells que han volgut seguir l’avaluació continuada. He intentat basar la classe en la discussió i el debat, deixant la lectura per als estudiants, fugint d’apunts i projeccions, només les imprescindibles (alguna fórmula, rutes o esquemes). Com ha anat tot això? Puc dir que he percebut que els estudiants que s’hi dedicaven, s’interessaven més que altres anys i que en treien més profit, mentre que el clàssic estudiant amb menys interès i temps, acostumat a copiar apunts, li era més incòmode. He notat, ja ho sabia, poca participació, molta més al final, manca de costum. Els estudiants que han de treballar van més angoixats. He notat també que manca equilibrar el temps que han de dedicar a cada assignatura.

Estic convençut que això funcionarà si sabem adaptar-nos, però que serà un problema per als estudiants poc motivats. Estudiar representarà dedicació exclusiva i és aquí on la meva crítica als governs, català i espanyol, és manifesta. És, i no em cansaré de reclamar-ho, imprescindible un sistema de beques suficient i equitatiu. El model de Bolonya seria socialment injust i no respectaria la igualtat d’oportunitats si els estudiants amb menys possibilitats econòmiques no tinguessin ajuts econòmics. I quedi clar que per a mi en el grau han de ser beques sense retorn, no préstecs. No em serveix la matrícula gratuïta, un estudiant de 20 anys necessita diners a la butxaca i en molts casos no poden cobrar un sou de la família i, per viure, en el sentit ampli, han des er remunerats. I això és política social.

I parlant d’experiència, també puc dir el que m’ha representat, encara em representa, aquest assaig. A banda dels dubtes que ja he comentat, haig de referir-me a la feina que m’ha comportat. Jo, de mitjana, ja tinc anys d’experiència, vinc a dedicar 1 hora de preparació, sempre hi ha coses noves, coses a recordar, a millorar, per cada hora de classe. Una classe de 35 hores de teoria, em podia costar comptant la preparació 70 hores en total, més els exàmens i tot això. Poques visites dels estudiants, comptem doncs en total unes 80 hores per curs. Enguany he utilitzat igualment les 70 hores de presència i preparació. A més, he dedicat 2 hores per cada estudiants per a la correcció de preguntes i treballs. A més dedico uns 30 minuts de mitjana per estudiants a comentar la marxa del curs. Per 50 estudiants representa un total de 125 hores, que sumades a les 80 em dóna 205 hores. És a dir, la feina per 35 hores de teoria ha passat de 80 hores a 205 hores. He procurat fer-ho bé i prendre-m’ho seriosament. De moment no sé encara quina valoració fer, no ho sé encara, aviat ho sabré, quan hagi parlat amb tots els estudiants, però la feina se m’ha multiplicat bastant. Només cal que feu uns quants càlculs per veure que pot representar el model a ple rendiment.

Pel que fa a les protestes estudiantils, no estan ben argumentades. Diuen massa coses que no tenen res a veure en la realitat i no reclamen resoldre res, en realitat més que progressistes, els que protesten són un grup de conservadors, volen mantenir un  sistema del passat, que tot sigui dit de pas, no està funcionant bé. Quin és el rendiment? Quan triguen els estudiants a fer una carrera de quatre anys?

Vejam, aquesta setmana s’ha celebrat un referèndum a les Facultats de Geografia i Història, i Filosofia amb una participació inferior al 20%. Els que van votar pel ”no” van ser majoria (97%). Els contraris a la reforma han fet un raríssim comentari. Reprodueixen alguns articles els decrets de l’any 1987, 2005 i el vigent de 2007 i venen a dir que un Grau és equivalent a un antic 1r cicle. No és cert i les conclusions estan basades en la ignorància. I no ho dic teòricament, ho dic després d’haver participat en l’elaboració de les propostes de grau de Biologia, Ciències Ambientals, Biomedicina, Biotecnologia i Bioquímica de la Facultat de Biologia i en el de Disseny, informat favorablement fa pocs dies per l’ANECA, de l’ESDi, adscrit a la URL. En cap cas no hi ha cap pas endarrere, ans al contrari, em semblen més complets i ben orientats al coneixement aquests graus que les actuals llicenciatures. Clar que tot dependrà del col·lectiu que els elabori.

Un altre exemple el tenim en un article aparegut en elplural.com i signat per Coral Bravo, doctora en Filologia, màster en Psicologia i membre d’Europa Laica. La Dra. Bravo, entre altres coses, diu: I aquesta reestructuració implicarà, entre moltes altres conseqüències deplorables, l’increment desmesurat del cost dels estudis, la supressió de les beques, l’obligatorietat d’almenys un curs lectiu de treball no remunerat, l’augment desmesurat del preu dels postgraus (que seran els equivalents a les actuals llicenciatures) de fins a sis vegades el cost actual, l’accentuació de l’elitisme en l’educació superior, la discriminació dels estrats socials més castigats, la depreciació de la recerca que, presumiblement deixarà de regir-se per l’esperit de solidaritat col·lectiva que la caracteritza, per basar-se en criteris comercials i de rendibilitat econòmica….; en definitiva, amb el Pla  Bolonya la Universitat correrà un seriós risc de convertir-se en un àmbit més de simple transacció empresarial.

La veritat és que res del que diu té el més mínim sentit i rigor. Crec que els preus no es modificaran substancialment, que les beques augmentaran en import i quantitat, que els graus seran equivalents a les actuals llicenciatures, que els postgraus es podran fer amb beca i/o ajuts, cosa que fins ara no es podia fer, que la recerca pública s’incrementarà, ja ho està fent, i que tot això dels criteris comercials de la recerca és simplement una bajanada. Encara que és imprescindible que cada dia n’hi hagi més que tingui aplicació pràctica o que es pugui transferir. De què ha de viure el país, del turisme, la construcció i la papiroflèxia? On queda la societat del coneixement?

I d’entre els articles contraris a la reforma de Bolonya no puc deixar de citar el que el meu company i en molts aspectes admirat Miquel Caminal va escriure fa uns dies a El País. Amb el risc de traure’ls de context, citaré alguns paràgrafs de l’article. Ho faig perquè podeu accedir-hi. Diu: Les universitats públiques s’han sotmès al gota a gota de la seva privatització encoberta. Es van obrir al món empresarial per ampliar les seves fonts de finançament i han acabat adaptant-se als interessos d’aquest. La veritat és que no ho veig. Citaré com a exemple la liquidació del pressupost de la UB de l’any 2007, aprovada pel Consell Social. es van liquidar 405.765.394,35 euros. Les transferències corrents d’empreses privades van ser 20.350 euros i les transferències de capital d’empreses privades van ser 373.922 euros. Un 0,1%. No està malament el grau de dependència! Evidentment hi ha alguns serveis que es presten a través del denominat Grup UB, com ara postgraus o contractes amb empreses per fer recerca que li reporten a la UB al voltant de 620.000 euros, a tot estirar, segur que em deixo alguna cosa, arribaríem al 0,5%. Poca dependència és aquesta.

També escriu: Un símbol d’aquest matrimoni entre Universitat i empresa és, per exemple, el document d’identitat del personal de la Universitat de Barcelona, que pot ser al mateix temps una targeta de crèdit vinculada a una important entitat financera catalana. El sector privat no es pregunta què pot fer per la Universitat pública, sinó què pot treure d’ella. És cert, amb molta crítica va ser implantat a la UB deu fer uns vint anys. Ho va fer un home tan de dretes i lligat al capital com el rector Josep M. Bricall. No sé si en aquell moment era vicerector Miquel Caminal o ja havia dimitit, però els avaladors de la tarja no eren destacats homes de la dreta.

Diu també que el mercat no vol historiadors, doncs es prescindeix de la docència i de la recerca. No he vist pas això. El problema és quan els que no ho volen són els estudiants. Jo no crec que s’hagi de suprimir, però no podem mantenir carreres amb un estudiant. Hi ha algunes titulacions a l’estat en aquestes condicions (Informe del MICII, llegiu a Quim Bosch a Eureka). Entre això i tancar hi ha un punt mig.

Amb tot si comparteixo altres aspectes del que diu Caminal. Hi ha una atomització de fundacions, instituts, empreses, tot creacions de les universitats per agilitar el funcionament i que són conseqüència d’una estructura obsoleta i inoperant. També coincideixo en què ens estem abocant a “un sistema d’excel·lència i competitivitat” i on la burocràcia ens asfíxia. Així signo sens dubte aquest paràgraf: Mai no han hagut tants buròcrates, tant reglamentisme a les universitats públiques. I com més grans són, major és el disbarat burocràtic. La Universitat de Barcelona té ja una col·lecció, cridada Normatives i Documents, que pretén posar ordre en el desordre amb normes i més normes. Al final es té una sensació d’ofec i, alhora, la seguretat que tant normativisme és una forma d’evadir la solució real dels problemes plantejats. La veritat és que la tranquil·litat i el silenci que necessita el professor queden distorsionats per tant soroll administratiu. Diu més coses, amb algunes estic d’acord i amb altres no, però llegir a Miquel Caminal obliga a la reflexió.

Tots hem de reflexionar, hem de veure com fem millor les coses i com servim millor a la societat. Nosaltres cobrem d’ella i els estudiants reben uns recursos de tota ella. Hem de ser responsables.

4 respostes a “La política social i la reforma de l’Espai Europeu d’Educació Superior”

  1. a 27 maig 2008 a les 9:13 Un no a Bolonya firme

    Rápidamente, sr. Canela

    Para estar contra el EEES no hace falta ser un apologeta de la situación actual de las universidades, ni mucho menos. Pero cualquier reforma no es mejor que la universidad que teníamos o tenemos.

    Usted sueña (porque no hay nada que fundamente sus deseos) con una reforma con financiación, con becas, con matriculas asequibles y acceso universal a los postgrados. Y aquéllo que contradice este sueño lo descalifica como ignorantes (porque se hace explícita la evolución de las regulaciones legales) y carentes de fundamento (en referencia a la Dra. Bravo).

    1) El hecho de que la definición de los estudios de grado sea prácticamente idéntica a la definición del antiguo primer ciclo; y que la definición de postgrado sea muy similar a la de segundo ciclo no es ninguna tontería. Al fin y al cabo, a efectos de categoría profesional en convenio no es lo mismo ser un graduado que un licenciado y por tanto no es gratuita esta definición.
    Usted apela a que el contenido de los grados en cuyo diseño ha participado suponen una mejora objetiva, pero lo cierto es que aun en el caso de que mejoren, el reconocimiento de dicha titulación no depende sino del tipo de reconocimiento legal que se les otorga, en este caso el RD. Si efectivamente un grado fuera el equivalente a una licenciatura la ley lo diria claramente, pero lo que dice claramente (viendo la evolución) es todo lo contrario. Otra cosa es que la arquitectura de 4 años (que por cierto, dinamita la supuesta homogeneización europea de la que tanto se hablaba) induzca esta sensación. Cabe preguntarse porqué el Reino de España opta por este modelo y por el de 3+2. He escuchado decir que está relacionado con que diseño 4+1 encaja mejor con el sistema universitario latinoamericano… que curiosamente es el área de negocio preferente de Universia (Banco Santander), no sé si usted puede aportar luz al asunto.

    2)”Crec que els preus no es modificaran substancialment”.

    Art.81. apartado b. LOU:
    En el caso de estudios conducentes a la obtención de títulos de carácter oficial y validez en
    todo el territorio nacional, los precios públicos y derechos los fijará la Comunidad
    Autónoma, dentro de los límites que establezca el Consejo de Coordinación Universitaria
    que estarán relacionados con los costes de prestación del servicio”

    Usted bien sabe que ahora no se paga el coste de prestación de servicio. Usted también sabrá, mejor que yo, cuál ha sido la tendencia de las tasas académicas en los últimos años que llevamos de LOU.

    Negar la tendencia y la norma y sustentarlo en un “creo” no es un argumento substantivo.

    3)”Les beques augmentaran en import i quantitat”.
    El incremento de financiación que establece como objetivo la declaración de Bolonia i siguientes en universidad no especifica que éste haya de ser público. De hecho, la tendencia respecto a las becas está siendo la contraria a la que usted prevee. De momento los estudiantes de postgrado quedan fuera de las becas de Régimen General, es decir, sólo se dan becas de excelencia. Y por lo pronto se han articulado, en lugar de becas, fórmulas de préstamo. Esto es lo que está pasando.
    ¿En base a qué indicios se puede defender como creíble que incrementarán las becas? De la financiación pública no saldrán. Si relacionamos la construcción del EEES con la Estrategia de Lisboa y con el Acuerdo General de Comercio y Servicios (dentro del cual se negocia la liberalización de los servicios educativos), desde una óptica de liberalización del mercado, el hecho de que para ir a la universidad pública puedas acceder a becas supone un competencia desleal respecto a los proveedores privados a la hora de captar clientes (estudiantes).
    A mi me encantaría que realmente un sistema de becas público como el que usted defiende fuera realmente una de las intenciones de la reforma o estuviera incluido, pero lo cierto es que la reforma se está aplicando sin que las becas crezcan y por tanto, el filtro clasista (más aún que el que ya hay) funcionará.

    4)Los postgrados, siguiendo con la equivalencia de segundo ciclo, antes quedaban contenidos dentro del Régimen General de becas del MEC. Si los consideramos como los antiguos postgrados, tenían becas de excelencia. Ahora además puedes pedir un préstamo. No sé dónde está la ventaja. Lo que sí sé es que ya, a dia de hoy, un máster de un año cuesta lo mismo que todo el doctorado antiguo.

    5)”La recerca pública s’incrementarà”.
    Sí, puede ser. Pero lo interesante de la investigación no es que se haga con infraestructura pública sino si sus resultados serán públicos, efectivamente, cosa que está por ver si en su financiación intervienen empresas privadas. Por otra parte, los efectos perversos de la financiación comercial de la investigación usted puede considerarlom una tontería, pero ya hay ejemplos de qué puede significar.

    6)Respecto al Sr. Bricall, simplemente: por sus obras los conocereis. Quienes financiaron el informe Bricall? El que este señor nominalmente no sea de derechas no quita que sugiera e induzca a la implementación de políticas neoliberales en el ámbito de la educación.

    Lo que para usted son aspectos colaterales que deben mejorarse pero que no entran en contradicción con la lógica del EEES quizá son elementos constitutivos del modelo: abaratamiento de costes (malestar del personal por incremento de cargas laborales no reconocidas), criterios competitivos de financiación (no de equilibrio social ni territorial), eliminación de los obstáculos a la libre competencia (reducción de la subvención pública, incremento del precio de los estudios para equipararlos con la privada; reducción de becas)… Por el camino la homologación europea se ha quedado en una triste moneda única (ECTS) y la revolución pedagógica en manos de profesores con buena voluntad y sin ningún tipo de apoyo ni formativo ni material para ejecutarla.

    Sobre la proporción de financiación privada en el total de ingresos de la universidad, quedo pendiente de hacerle idéntico análisis de los presupuestos para la UAB, pero ya le adelanto que hoy por hoy, con los fondos públicos que recibe no cubre los gastos de personal y que, ante los compromisos incumplidos de la Generalitat, se planteó abiertamente que la solución era la financiación privada empresarial y del alumnado sobre el precio del crédito, eso sí, para comenzar, únicamente con los extracomunitarios no residentes.

    Obviamente la universidad pública se tiene que reformar y renovarse, pero si no aceptar cualquier orientación me convierte en conservador, probablemente lo sea.

    La dejo con unos cuantos datos por si son de su interés:
    • La despesa pública en educació superior als països de l’OCDE ha passat de representar el 81,2% de la despesa total en educació a l’any 1995 a representar-ne el 76,2% l’any 2003 (OECD, 2006}.

    • En els darrers anys ha augmentat marcadament el finançament privat de l’educació superior —el qual en gran mesura recau sobre els estudiants. Concretament, entre els anys 1995 i 2001 la despesa privada en Ensenyament Superior ha augmentat 13,6 punts en els països de l’OCDE. (OCDE, 2003)

    LA DISCULPA DE LA NEJM
    A febrer de 2000, la New England Journal of Medicine va oferir disculpes públiques per la davallada dels estàndards de qualitat soferta en els darrers anys. La disculpa fou desencadenada perquè es va calcular que la meitat dels 40 articles publicats des de 1997 en els que es valoraven medicaments havien estat escrits per investigadors amb vincles comercials amb les farmacèutiques que produïen els productes avaluats (Evans 2001 p.107). Evans, G.R. (2001) ‘The Integrity of UK Academic Research under Commercial Threat’ Science as Culture 10 (1): 97-111.

  2. a 27 maig 2008 a les 12:48 enriccanela

    Benvolgut Un no a Bolonya firme,

    Voldria contestar amb rigor aquest llarg comentari, que agraeixo perquè em perpetra manifestar i matisar els meus acords i desacords, i defensar la meva posició. En tot cas, passi el que passi, el debat és interessant. Tant de bo tot sigui per bé. Passo a la discussió.

    Para estar contra el EEES no hace falta ser un apologeta de la situación actual de las universidades, ni mucho menos. Pero cualquier reforma no es mejor que la universidad que teníamos o tenemos.

    Estic d’acord que una reforma per se no té perquè implicar cap millora

    Usted sueña (porque no hay nada que fundamente sus deseos) con una reforma con financiación, con becas, con matriculas asequibles y acceso universal a los postgrados. Y aquéllo que contradice este sueño lo descalifica como ignorantes (porque se hace explícita la evolución de las regulaciones legales) y carentes de fundamento (en referencia a la Dra. Bravo).

    Si és un somni o no, el temps ho dirà. Si ho dic és perquè penso que es donaran els mitjans per fer l’accés a l’estudi universitari a tothom. En tot cas, el que diu la Dra. Bravo no deixen de ser especulacions que, en el millor dels casos, tenen el mateix valor que les meves. I si ho defenso és perquè aquest va ser un acord del desaparegut Consell de Coordinació Universitària, acceptat pel govern espanyol i que espero que es comenci a explicitar dins aquest mateix any. Si més no ho crec i defenso aquest model. El que si s’ha d’acceptar és que això no té res a veure amb Bolonya. També que no s’estan reclamant ajuts i beques sinó atacant un model. Crec que és un error. Les forces haurien d’anar en aquesta línia. Sobre els postgraus tinc menys certesa. En tot cas, cerc i així aconsello als meus estudiants, que fer un postgrau quan s’acaba el grau (ara llicenciatura que assimilo) és un error. El postgrau s’ha de fer després de saber en què es treballarà. Només l’aconsello si es vol fer carrera acadèmica. Dit això, qui faci postgrau tindrà unes condicions econòmiques diferents.

    1) El hecho de que la definición de los estudios de grado sea prácticamente idéntica a la definición del antiguo primer ciclo; y que la definición de postgrado sea muy similar a la de segundo ciclo no es ninguna tontería. Al fin y al cabo, a efectos de categoría profesional en convenio no es lo mismo ser un graduado que un licenciado y por tanto no es gratuita esta definición.
    Usted apela a que el contenido de los grados en cuyo diseño ha participado suponen una mejora objetiva, pero lo cierto es que aun en el caso de que mejoren, el reconocimiento de dicha titulación no depende sino del tipo de reconocimiento legal que se les otorga, en este caso el RD. Si efectivamente un grado fuera el equivalente a una licenciatura la ley lo diria claramente, pero lo que dice claramente (viendo la evolución) es todo lo contrario. Otra cosa es que la arquitectura de 4 años (que por cierto, dinamita la supuesta homogeneización europea de la que tanto se hablaba) induzca esta sensación. Cabe preguntarse porqué el Reino de España opta por este modelo y por el de 3+2. He escuchado decir que está relacionado con que diseño 4+1 encaja mejor con el sistema universitario latinoamericano… que curiosamente es el área de negocio preferente de Universia (Banco Santander), no sé si usted puede aportar luz al asunto.

    No acabo de veure el tema del grau i el llicenciat en el conveni. Quin conveni? A tots els efectes el Grau substituirà a la Llicenciatura en el mercat. Després del Grau només caldrà fer un màster d’un any per fer el doctorat (fins ara dos anys de preparació en el programa de doctorat).

    Sobre l’estructura 4+1. Si, d’acord una de les raons és l’espai iberoamericà d’educació superior. Vaig manifestar en el seu dia el meu desacord. Però justament, els graus duraran el mateix que qualsevol llicenciatura actual, quatre anys. Per tant, en això poc canvi.

    L’equivalència legal la veurem aviat en les modificacions que necessàriament haurà de fer el ministeri d’administracions públiques. No crec que li quedi més remei que equiparar grau a llicenciat.

    2)”Crec que els preus no es modificaran substancialment”.

    Art.81. apartado b. LOU:
    En el caso de estudios conducentes a la obtención de títulos de carácter oficial y validez en todo el territorio nacional, los precios públicos y derechos los fijará la Comunidad Autónoma, dentro de los límites que establezca el Consejo de Coordinación Universitaria que estarán relacionados con los costes de prestación del servicio”

    Usted bien sabe que ahora no se paga el coste de prestación de servicio. Usted también sabrá, mejor que yo, cuál ha sido la tendencia de las tasas académicas en los últimos años que llevamos de LOU.

    Negar la tendencia y la norma y sustentarlo en un “creo” no es un argumento substantivo.

    Això ja ho deia la LRU de l’any 1983. La tendència des de fa molts anys és que cada vegada es paga una part menor del cost real. En tot cas defenso que els estudiants tinguin majoritàriament beca i per tant facilitar el seu accés.

    3)”Les beques augmentaran en import i quantitat”.
    El incremento de financiación que establece como objetivo la declaración de Bolonia y siguientes en universidad no especifica que éste haya de ser público. De hecho, la tendencia respecto a las becas está siendo la contraria a la que usted prevee. De momento los estudiantes de postgrado quedan fuera de las becas de Régimen General, es decir, sólo se dan becas de excelencia. Y por lo pronto se han articulado, en lugar de becas, fórmulas de préstamo. Esto es lo que está pasando.
    ¿En base a qué indicios se puede defender como creíble que incrementarán las becas? De la financiación pública no saldrán. Si relacionamos la construcción del EEES con la Estrategia de Lisboa y con el Acuerdo General de Comercio y Servicios (dentro del cual se negocia la liberalización de los servicios educativos), desde una óptica de liberalización del mercado, el hecho de que para ir a la universidad pública puedas acceder a becas supone un competencia desleal respecto a los proveedores privados a la hora de captar clientes (estudiantes).
    A mi me encantaría que realmente un sistema de becas público como el que usted defiende fuera realmente una de las intenciones de la reforma o estuviera incluido, pero lo cierto es que la reforma se está aplicando sin que las becas crezcan y por tanto, el filtro clasista (más aún que el que ya hay) funcionará.

    En aquest moment les beques són un autèntic insult. Augmentaran en quantitat i qualitat. No té res a veure amb Bolonya, però si augmentaran. És l’acord a què es va arribar, com he dit al començament. I crec que així serà. Aviat ho veurem.

    Segueixo insistint que el tema dels postgraus per continuar la carrera acadèmica no ha d’augmentar de preu i mantenir-se les beques actuals. Pràcticament no paga ningú. En el tema dels màsters professionals, no s’han de fer com a continuïtat del grau. Discrepo profundament amb la vostra opinió que s’ha de fer seguit grau i postgrau.

    De moment la reforma no ha començat realment. Els que fan un postgrau en acabat de la carrera, al meu parer, s’equivoquen de mig a mig. Allarguen dos anys sense un clar valor afegit.

    4)Los postgrados, siguiendo con la equivalencia de segundo ciclo, antes quedaban contenidos dentro del Régimen General de becas del MEC. Si los consideramos como los antiguos postgrados, tenían becas de excelencia. Ahora además puedes pedir un préstamo. No sé dónde está la ventaja. Lo que sí sé es que ya, a dia de hoy, un máster de un año cuesta lo mismo que todo el doctorado antiguo.

    Els postgraus no són equivalents al segon cicle. Aquí estem en profund desacord. Les llicenciatures han tingut segons cicles artificials. Això prové d’un model que va quedar avortat. Formen pràcticament una unitat amb solució de continuïtat.

    No té cap sentit fer ara un màster d’un any després d’acabar la carrera com no sigui per fer el doctorat. I de fet la majoria són programes de doctorat reconvertits. I sé de què parlo.

    5)”La recerca pública s’incrementarà”.
    Sí, puede ser. Pero lo interesante de la investigación no es que se haga con infraestructura pública sino si sus resultados serán públicos, efectivamente, cosa que está por ver si en su financiación intervienen empresas privadas. Por otra parte, los efectos perversos de la financiación comercial de la investigación usted puede considerarlom una tontería, pero ya hay ejemplos de qué puede significar.

    Segueixo dient que no veig els diners privats, de forma massa substancial, en la recerca. Malauradament. Han de conviure. Els resultats de la recerca són majoritàriament públics. En tot cas torna a no tenir res a veure amb Bolonya.

    6)Respecto al Sr. Bricall, simplemente: por sus obras los conocereis. Quienes financiaron el informe Bricall? El que este señor nominalmente no sea de derechas no quita que sugiera e induzca a la implementación de políticas neoliberales en el ámbito de la educación.

    L’Informe Bricall el va finançar el Banc de Santander (no sé si totalment però crec que si). Amb tot no he considerat mai al Prof. Bricall un home de dretes. El que si el considero és molt intel·ligent i les persones intel·ligents no intenten trencar roques a cops de puny.

    Lo que para usted son aspectos colaterales que deben mejorarse pero que no entran en contradicción con la lógica del EEES quizá son elementos constitutivos del modelo: abaratamiento de costes (malestar del personal por incremento de cargas laborales no reconocidas), criterios competitivos de financiación (no de equilibrio social ni territorial), eliminación de los obstáculos a la libre competencia (reducción de la subvención pública, incremento del precio de los estudios para equipararlos con la privada; reducción de becas)… Por el camino la homologación europea se ha quedado en una triste moneda única (ECTS) y la revolución pedagógica en manos de profesores con buena voluntad y sin ningún tipo de apoyo ni formativo ni material para ejecutarla.

    Si, el món està canviant, no ha deixat de canviar mai. El que era vàlid en l’època de von Humboldt ha deixat de ser-ho. Què hi farem! Malauradament, en els meus anys d’universitat no he vist cap suport pedagògic per a cap reforma. No he vist res de tot això que sembla que la seva manca serà culpa de la reforma. En això som, dissortadament, on érem.

    No he vist reduccions de subvenció pública ni res de tot això. Les xifres canten, altra cosa és que això sigui suficient.

    Sobre la proporción de financiación privada en el total de ingresos de la universidad, quedo pendiente de hacerle idéntico análisis de los presupuestos para la UAB, pero ya le adelanto que hoy por hoy, con los fondos públicos que recibe no cubre los gastos de personal y que, ante los compromisos incumplidos de la Generalitat, se planteó abiertamente que la solución era la financiación privada empresarial y del alumnado sobre el precio del crédito, eso sí, para comenzar, únicamente con los extracomunitarios no residentes.

    Caldria no confondre el que puguin representar estructures paral·leles de les universitats i el que és la universitat. Si sumen coses del Grup, diem la Vil·la, no s’hi val. No afecta per a res les finances de la universitat. Altra cosa és que convingui sumar o no. Els fons públics que es reben no cobreixen pràcticament en cap universitat d’aquest Estat el cost de la plantilla. La pregunta és per què. Han pujat més els salaris que la subvenció o s’ha augmentat el personal sense recursos. Les dues es barregen. On hi ha un problema no resolt és en pagar la despesa que indueix (personal o no) la recerca. Aquí hi ha un forat, perfectament estudiat i que l’Estat s’ha compromès a tapar després d’avaluacions. Espero que aviat puguem parlar del tema.

    Obviamente la universidad pública se tiene que reformar y renovarse, pero si no aceptar cualquier orientación me convierte en conservador, probablemente lo sea.

    La dejo con unos cuantos datos por si son de su interés:
    • La despesa pública en educació superior als països de l’OCDE ha passat de representar el 81,2% de la despesa total en educació a l’any 1995 a representar-ne el 76,2% l’any 2003 (OECD, 2006}.

    • En els darrers anys ha augmentat marcadament el finançament privat de l’educació superior —el qual en gran mesura recau sobre els estudiants. Concretament, entre els anys 1995 i 2001 la despesa privada en Ensenyament Superior ha augmentat 13,6 punts en els països de l’OCDE. (OCDE, 2003)

    Aquí no, i a Europa tampoc, l’OCDE inclou EUA, Canadà, Japó, Nova Zelanda, etc. No em serveix, parlem d’Europa. A la majoria dels països les beques són molt altes i no hi ha universitat provada real (ni al Regne Unit).

    LA DISCULPA DE LA NEJM
    A febrer de 2000, la New England Journal of Medicine va oferir disculpes públiques per la davallada dels estàndards de qualitat soferta en els darrers anys. La disculpa fou desencadenada perquè es va calcular que la meitat dels 40 articles publicats des de 1997 en els que es valoraven medicaments havien estat escrits per investigadors amb vincles comercials amb les farmacèutiques que produïen els productes avaluats (Evans 2001 p.107).
    Evans, G.R. (2001) ‘The Integrity of UK Academic Research under Commercial Threat’ Science as Culture 10 (1): 97-111.

    M’agrada aquesta cita, ja he escrit sobre el tema aquí.

    L’article no diu això. Torna a ser una altre de les propagandes manipulades, un agafa el que diu l’altre, el cita i cada vegada el disbarat és més gran. Cal llegir les font que trobareu en el meu article.

  3. a 28 maig 2008 a les 9:56 Un no a Bolonya firme

    Es muy interesante la crítica al artículo del Toni Verger, la leeré en profundidad, gracias por el link.

    “Si és un somni o no, el temps ho dirà. Si ho dic és perquè penso que es donaran els mitjans per fer l’accés a l’estudi universitari a tothom. En tot cas, el que diu la Dra. Bravo no deixen de ser especulacions que, en el millor dels casos, tenen el mateix valor que les meves.”

    Estem d’acord en que si la Dra. Bravo no aporta res més és queda buit de contingut. S’han de donar dades. Tanmateix, la majoria dels defensors a premsa del “model”fan declaracions d’aquest estil. El nivell de coneixement i de discurs de les figures (tant pro com contra) que parlen en públic amb propietat és reduït.

    “I si ho defenso és perquè aquest va ser un acord del desaparegut Consell de Coordinació Universitària, acceptat pel govern espanyol i que espero que es comenci a explicitar dins aquest mateix any.”

    I si no es fa? Quins indicis hi ha de que es desenvoluparà un sistema de beques a més d’aquest acord? Cap ni una i insisteixo que serè el primer encantat de que vostè tingui raó.
    “Si més no ho crec i defenso aquest model. El que si s’ha d’acceptar és que això no té res a veure amb Bolonya. ”
    I tant que té a veure. Fa anys que intento trobar un fil lògic per explicar la reforma en clau acadèmica i social i finalment, l’ùnic que he trobat és que respón a una lògica purament mercantil. L’eliminació de beques públiques i la pujada de taxes (que creixen any rere any), la implementació del finançament públic competitiu… són mesures de liberalització del mercat de serveis educatius, eliminació d’obstacles a la lliure competència entre proveedors públics i privats de serveis educatius en el marc de negociació de l’Acord General de Comerç i Serveis i de la creació de l’economia del coneixement, eix estratègic de l’Estratègia de Lisboa. Hi ha una relació directa que es pot rastrejar des de els documents de l’European Round Table (lobbie empresarial europeu),a les declaracions i als textos de l’AGCS i fins i tot el preàmbul de la LUC que fa explicita aquesta relació.

    “També que no s’estan reclamant ajuts i beques sinó atacant un model. Crec que és un error. Les forces haurien d’anar en aquesta línia. Sobre els postgraus tinc menys certesa. En tot cas, cerc i així aconsello als meus estudiants, que fer un postgrau quan s’acaba el grau (ara llicenciatura que assimilo) és un error. El postgrau s’ha de fer després de saber en què es treballarà. Només l’aconsello si es vol fer carrera acadèmica. Dit això, qui faci postgrau tindrà unes condicions econòmiques diferents.”

    Hi ha màsters d’orientació professional i d’orientació acadèmica. El problema és que els graus, malgrat tenir una durada similar a les actuals llicenciatures institucionalitzan la realització de pràctiques professionals amb caràcter obligatori i emfatitzen per sobre del contingut substantiu, les tècniques i habilitats transversals. Aisò supossa una rebaixada objectiva dels continguts que abans tenia una llicenciatura. Aqui té un link que explica en detall l’estructura dels plans d’estudi des d’una perspectiva crítica.
    http://www.kaosenlared.net/noticia/estructuracion-grados-real-decreto-planes-bolonia

    “No acabo de veure el tema del grau i el llicenciat en el conveni. Quin conveni? A tots els efectes el Grau substituirà a la Llicenciatura en el mercat. Després del Grau només caldrà fer un màster d’un any per fer el doctorat (fins ara dos anys de preparació en el programa de doctorat)”

    Com deia, si el RD vulgués fer una equiparació real entre llicenciats i graduats la definició seria clara. Però l’equivalència entre els descriptors del que és un grau i els descriptors del que és un segon cicle es innegable. Quan dic conveni em refereixo a conveni col•lectiu. La rebaixa de les atribucions/reconeixements d’un graduat respecte a un llicenciat es tradueix en una rebaixa de les condicions de negociació de categoria profesional a nivell individual (contracte) i col•lectiu (convenis). És un abaratiment directe de la mà d’obra a la seva inserció en el mercat laboral. He tingut l’oportunitat de discutir amb experts de sociologia de l’educació (entusiastes de la reforma, d’altra banda) i han reconegut que moltes empreses consultades per al disseny dels plans d’estudi han insistit en que els estudiants “aprenguin el que calgui “però que “no puguin reclamar al conveni”. Això és un efecte directe de l’equiparació normativa (i dels continguts, per més que determinats graus siguin millor o pitjor) entre graus i primer cicle. Un exemple, pot ser que l’anglès d’un noi d’institut sigui molt millor que el d’un altre institut de secundària, el que compta és que tenen un títol de batxillerat independentment de res. El SET pot indicar aquesta diferència qualitativa entre els dos estudiants, però l’acreditació acadèmica d’aquest nivell és el títol de batxillerat per tant, no pot reclamar més en relació a la seva formació real adquirida.
    El mateix amb els graus. Pot ser que un graduat en biologia per A tingui molt més nivell que un altre graduat per B. Això es reflectirà al Suplement Europeu al títol, però per fixar el seu salari segons categoria laboral són el mateix: graduats. I com que el graduat no és equiparable en la llei a la llicenciatura (i cada cop menys gent s’atreveix a defensar aquesta equivalència) la seva categoria no serà equiparable a efectes salarials i de categoria professional. El fet de que dins d’un anys (si la reforma tira endavant definitivament, cosa que és dubtosa) no més hi hagi graduats al mercat de treball no vol dir que això els equipari als llicenciats. Simplement, el nivell d’estudis superiors majoritari serà el graduat. D’altra banda, la coexistència de llicenciats i graduats al mercat de treball és ineludible. He sentit que a Itàlia els graduats bolonya (sense més complements) estan sent relegats al mercat de treball en favor dels llicenciats. Això, que primer cop d’ull pot semblar contradictori (són més barats de contractar) indica una disfuncionalitat del model: malgrat que sobri gent “sobrequalificada” al mercat de treball, l’elitització de l’especialització condueix a la subproducció de professionals que encara es necessiten. Pot ser per això a Alemanya es demanen enginyers tot i ser líders en l’aplicació del “model”. No sé si vostè té més informació al respecte o pot ser no és del tot correcte comparar el que està passant a Alemanya i Itàlia amb el que pot succeir a l’Estat espanyol.
    “Sobre l’estructura 4+1. Si, d’acord una de les raons és l’espai iberoamericà d’educació superior. Vaig manifestar en el seu dia el meu desacord. Però justament, els graus duraran el mateix que qualsevol llicenciatura actual, quatre anys. Per tant, en això poc canvi.
    L’equivalència legal la veurem aviat en les modificacions que necessàriament haurà de fer el ministeri d’administracions públiques. No crec que li quedi més remei que equiparar grau a llicenciat.”

    Quan el Ministeri faci aquestes modificacions podrem parlar amb propietat, però pel que hi ha de moment, els trets apunten cap a un altre direcció. El que jo dic al meus companys es que guardin com un tresor les seves llicenciatures i no les canviïn per un grau per res del món. Les llicenciatures avui i ara tenen un valor i unes atribucions professionals conegudes i reconegudes. Els graus no.

    “2)”Crec que els preus no es modificaran substancialment”.
    Art.81. apartado b. LOU:
    En el caso de estudios conducentes a la obtención de títulos de carácter oficial y validez en todo el territorio nacional, los precios públicos y derechos los fijará la Comunidad Autónoma, dentro de los límites que establezca el Consejo de Coordinación Universitaria que estarán relacionados con los costes de prestación del servicio”
    Això ja ho deia la LRU de l’any 1983. La tendència des de fa molts anys és que cada vegada es paga una part menor del cost real. En tot cas defenso que els estudiants tinguin majoritàriament beca i per tant facilitar el seu accés.”

    He revisat la LRU i no he trobat cap referència equivalent a aquesta, pot ser no l’ha he llegit bé. Les taxes han pujat any rere any i precisament aquesta tendència a una major participació de la butxaca de l’estudiant al preu de la matricula és una de les directrius que indica el senyor Bricall al seu informe. Evidentment, que el senyor Bricall defensi polítiques neoliberals no vol dir que no sigui intel•ligent! Vostè i jo estem d’acord en que l’accès als estudis no ha de venir filtrat per la carència de mitjans econòmics, però no compartim la visió que desvincula la reforma de “l’oblit” de les beques, més tenint en compte que planteja un model d’estudiant de dedicació exclusiva.

    “Segueixo insistint que el tema dels postgraus per continuar la carrera acadèmica no ha d’augmentar de preu i mantenir-se les beques actuals. Pràcticament no paga ningú”
    Qui no paga? La cobertura de les beques del MEC és, com vostè diu, indignant, pel nombre d’estudiants que cobreix i per la quantitat de l’ajuda.

    “En el tema dels màsters professionals, no s’han de fer com a continuïtat del grau. Discrepo profundament amb la vostra opinió que s’ha de fer seguit grau i postgrau.De moment la reforma no ha començat realment.”
    De moment tenim una quinta de gent que ha fet plans pilot que encara no saben quin títol tindràn si de graduat o de llicenciatura. De moment tenim un catàleg amplísim de postgraus de tota mena-. La reforma ja s’està aplicant (tot començant per la teulada)

    “Els que fan un postgrau en acabat de la carrera, al meu parer, s’equivoquen de mig a mig. Allarguen dos anys sense un clar valor afegit.”

    Efectivament, jo el que dic és que, a efectes de mercat de treball, un futur graduat per tenir la mateixa categoria laboral hauria de tenir un posgrau. Efectivament, els llicenciats actuals que fan un màster de la nova fornada no tenen realment un valor afegit com vosté diu. Els que conec a la UAB sovint són una repetició de continguts de l’últim curs de llicenciatura/antic doctorat suavitzat. La qual cosa per a la gent d’altres disciplines pot ser enriquidor (alhora que permet ampliar la quota de mercat) però no és ni molt menys un gran salt qualitatiu respecte als llicenciats. L’assumpte és que, com que ja reforma ja està implantada pel tercer cicle, els nous llicenciats no poden fer directament el doctorat (com abans) perque han suprimit el doctorat antic. Han de fer el recorregut del màster+doctorat. El màster per sí mateix, avui ja costa el mateix que tot l’antic doctorat, amb la qual cosa, per doctorar-se puja el preu necessàriament.
    “No té cap sentit fer ara un màster d’un any després d’acabar la carrera com no sigui per fer el doctorat. I de fet la majoria són programes de doctorat reconvertits. I sé de què parlo.”
    Estic totalment d’acord amb vostè.

    “Segueixo dient que no veig els diners privats, de forma massa substancial, en la recerca. Malauradament. Han de conviure. Els resultats de la recerca són majoritàriament públics. En tot cas torna a no tenir res a veure amb Bolonya.”
    No veig malament que hi hagi sinèrgies per a la recerca entre el sector privat i el sector públic. El que no vull és que aquests sinèrgies es desenvolupin en una situació de debilitat econòmica de les universitats en tant que compromet la seva autonomia i independència per tal de captar diners. I el que no veig clarament és perquè IBM introduirà diners en una línea de recerca si no treu un profit corporatiu diferencial de la seva inversió (és a dir, no hi ha una reserva ni tan sols temporal dels resultats o aplicacions), no entra dins la lògica empresarial.

    “Malauradament, en els meus anys d’universitat no he vist cap suport pedagògic per a cap reforma. No he vist res de tot això que sembla que la seva manca serà culpa de la reforma. En això som, dissortadament, on érem.”

    És cert. Però mai abans s’havia venut una reforma universitària amb tant d’èmfasi a la “revolució pedagògica” i a la “homologació europea”. Per això és transcendent. D’altra banda, tampoc s’havia fet una reforma amb tanta atenció a la introducció de noves tecnologies i amb tant poc suport financer per tirar endavant tots aquests aspectes.

    Dit tot això, l’he de dir que en el rerefons de l’assumpte no estem en desacord, però sí en la perspectiva d’anàlisi de la reforma i què creiem que és el nucli substantiu de la mateixa. Si per a vostè el preu, les beques i la revolució pedagògica no són els elements centrals, si tampoc és vital l’homologació de títols, què és el que li fa defensar la reforma? És a dir, quins aspectes concrets ara per ara de la reforma (no a nivell discursiu) són els que vostè defensa. Pot ser li demano quelcom que ja ha explicat, en aquest cas, l’agreixo si em remet a un post previ, sisplau.
    D’altra banda, per si és del seu interès hi ha un documental fet per Le Passant Ordinaire sobre els efectes de l’EEES per a la investigació que pot ser interessant. Li deixo els links.
    http://firgoa.usc.es/drupal/node/37885

  4. a 28 maig 2008 a les 11:03 enriccanela

    Tens raó en què la majoria de les persones que parlen de Bolonya i d’altres temes no aporten dades i donen opinions sense massa base. Jo procuro basar-me en fets, però en això que ara escriure hi ha molta opinió, tan objectiva com puc, però … El que si soc és persona bastant ben informada.
    En relació a les beques i finançament, avui mateix la ministra ha fet un discurs en el Consell d’Universitats on si ha referit. Ho cito en un article que acabo d’escriure i, millor, des d’on es pot agafar el discurs sencer. Val la pena. No estic d’acord amb el comentari que ha fet respecte a què enguany s’ha avançat molt en beques. En tot cas s’ha compromès.
    Jo a Bolonya només li trobo un fil. La universitat està en crisi fa anys, calia una reforma global. El sistema del Regne Unit potent i competent i els altres es queden en darrere. Anem alguna cosa comuna i que s’assembli al del Regne Unit que és el que millor pot competir amb els EUA, Canadà, Austràlia…
    Jo on discrepo és en la interpretació del tema financer. Les beques han patit molts entrebancs i estan mal distribuïdes a Espanya, ha anat fatal, d’acord, però no s’eliminen ni molt menys, creixeran com a tota Europa (Bolonya afecta a tothom i la diferència de beques és abismal).
    En el tema de les matrícules, que no són taxes sinó preus públics, discrepo profundament. S’han pujat sempre a petició de les universitats, algunes vegades han fet el “numeret” però han estat d’acord amb les pujades que han estat sempre inferiors als augments dels costos dels ensenyaments.
    Finançament públic competitiu? Ni de lluny, és basa bàsicament en els crèdits i coses així. No és en absolut competitiu. S’aplica una fórmula basada en matricula, crèdits, experimentalitat, etc. Tot això de l’Acord General de Comerç i Serveis no sé ni de què va en l’àmbit universitari. La veritat és que si algú hi ha pensat, en la política catalana i espanyola, res de res.
    No estic en absolut d’acord amb el tema dels graus i postgraus. Dius que institucionalitzen la realització de pràctiques professionals amb caràcter obligatori i emfatitzen per sobre del contingut substantiu, les tècniques i habilitats transversals. De veritat que no. Això que han fet a Andalusia, ja he llegit l’article de Kaos, no té res a veure amb el que s’ha fet aquí. Un exemple. Ara els estudiants fan pràctiques d’empresa no obligatòriament, en els nous graus serà exactament igual. Aquest crèdits inicials, són assignatures similars a les que fan ara a primer. No fem en absolut el que diu aquest link. Cada universitat farà el que voldrà, nosaltres no anem per aquí, tot el rotllo d’habilitats transversals i tot això.
    El conveni col•lectiu de quin sector? Jo no veig la rebaixa de les atribucions o reconeixements d’un graduat respecte a un llicenciat. És impossible l’abaratiment de la mà d’obra, ara els llicenciats es contracten a la majoria de la indústria com a FP. De veritat que això del conveni no ho veig per en lloc. Nosaltres no hem fet massa consultes, però ningú parla de convenis i tothom assumeix que els graduats equivaldran als llicenciats. i molt menys. Però en tot cas aquesta interpretació és totalment gratuïta, estem en el terreny de les opinions.
    El tema és que fora de l’administració els salaris dels professionals no es fixen massa per la categoria professional. Guanyen més els bons oficis que els llicenciats.
    La reforma és un fet, no la pararà ningú, l’ha adoptat tota Europa. El que si és cert que a Itàlia ho han fet fatal. Encara van pitjor que Espanya.
    A Alemanya es demanen enginyers perquè els graduats enginyers se segueixen dient enginyers. Ja m’agradaria que aquí es fes com a Alemanya.
    En relació al que farà el MAP, dius Quan el Ministeri faci aquestes modificacions podrem parlar amb propietat, però pel que hi ha de moment, els trets apunten cap a un altre direcció. Cap a on apunten? Jo no he vist res en absolut. Més aviat no han fet res de res.
    Sobre els preus. És cert, la primera versió de la LRU no ho deia, però més tard el govern del PSOE va fer una llei de preus públics i l’article 54 apartat 3b deia Las tasas académicas y demás derechos que legalmente se establezcan. En el caso de estudios conducentes a Títulos oficiales, las tasas académicas las fijará la Comunidad Autónoma dentro de los limites que establezca el Consejo de Universidades. Para los restantes estudios las fijará el Consejo Social.
    Igualmente, se consignarán las compensaciones correspondientes a los importes de las exenciones y reducciones que legalmente se dispongan en materia de tasas y demás derechos.
    Aleshores s’afegeix: En virtud de la disposición adicional quinta de la ley 8/1989, de 13 de abril, de tasas y precios publicos: las tasas academicas y demas derechos a que se refiere esta letra b tendran la consideracion de precios publicos y se fijaran y regularan de acuerdo con lo establecido en el citado articulo.
    El que s’estableix és que els preus públics han de tendir a cobrir el cost del servei prestat. Això es va mantenir a la LOU de l’any 2001 i ha continuat ara. El que diu ara, i deia al 2001, correspon al que diu la llei de l’any 1989. Cap canvi. Com he dit abans, cada vegada es paga menys del cost real. I això si que és objectiu.
    Josep Bricall defensa matrícules més altes amb beques més altes. Aquesta és una vella discussió en la que intervenen molts teòrics d’esquerres. Diuen que es fa millor un redistribució de la riquesa amb beques que no amb matrícules gratuïtes. Reconec que no en sé. Jo crec que no es mouran, més que l’IPC – IPC+2 i que les beques creixeran substancialment. O això espero. Si no es fa serà un fracàs i injust. Però això no és bolonya. A altres països ho han fet abans d’aplicar Bolonya i no ha canviat.
    En el postgrau hauríem de veure dades. La majoria dels estudiants que fan el postgrau actual és per fer tesi, aquest no paguen si tenen beca del MEC o qualsevol altra. Al meu departament no paga gairebé ningú Dit això és una pèrdua de temps que els actuals llicenciats facin aquest postgraus i jo els dic als meus estudiants que no ho facin abans d’haver trobat feina. No aporta res útil per al seu futur si no saben quin serà el seu camp de treball. Evidentment fer ara un postgrau és començar la casa per la teulada.Ho dius bé, són repeticions o continuacions de les llicenciatures. Els màsters són els antics programes de doctorat (la majoria). La gent que fa el doctorat té beca i no paga, si és no a la UB.
    Si els que fan pla pilot no saben quin títol tindran és que la universitat no ha informat bé. Tots els que han començat tenen dret a acabar com a llicenciats.
    Quan IBM introdueix diners treu profit, cap dubte. El tema és que convé que convisqui IBM amb la recerca pública. Els diners que es posen a la recerac pública en aquest tres anys ha augmentat molt. Evidentment manca molt, però realment en la legislatura anterior va augmentar molt. I seguirà.
    La reforma pretén la lliure circulació de professionals, el reconeixement dels títols. L’objectiu és que els estudiants i els titulats es puguin moure i per això requereixen models de lectura de currículum similar. Res més. El que passa és que a Espanya, que estava al segle XIX, no s’havia fet res. El crpèdit europeu, amb diferents noms, funciona arreu.
    Gràcies per l’article. No el coneixia. El problema francès és ben diferent. Allà tenen un sistema d’universitat burocràtica, centralista i el que es fa és un canvi cap a l’autonomia, és el model oposat al britànic. És una revolució. El canvi de llei deixa a la universitat més lluny de l’Estat.
    En tot cas, em sembla que volem coses molt similars, simplement tenim punts de vista diferents i crec que difícilment ho podrem aclarir fins no veure com evolucionen les coses.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació