Enric I. Canela

Publico publica una entrevista amb el secretari d’estat d’Universitats, Màrius Rubiralta.

Com afectarà la crisi econòmica a la Universitat?
Inicialment, suposarà una major responsabilitat i un esforç de racionalitat. El segon punt és que ens obligarà a incorporar, amb una rapidesa molt més gran, processos d’eficiència i eficàcia, perquè els recursos seran petits en els pròxims temps. En tercer lloc, com hem proposat en l’Estratègia Universitat 2015, si alguna cosa ho podem fer entre dos, no ho fem per separat dues vegades.

En què es tradueix aquest treball conjunt?
No es tracta de fer fusions de manera fictícia perquè seria massa llarg. El nostre sistema i la nostra estructura universitària requereix més aliances estratègiques. És evident que, tot això, amb més diners, ho faríem millor. Ningú diu que ja està bé els diners que tenim. És evident que hem d’arribar a cotes internacionals.

Com pot contribuir la Universitat a frenar la crisi econòmica?
Una de les funcions claus de la Universitat és transformar de manera molt més ràpida el coneixement. Hem de fer un esforç addicional per tal que la nostra agenda de coneixement arribi més ràpidament al mercat i suplir, en el menor temps possible, una economia basada més en l’especulació que en el coneixement.

Però, precisament, les universitats es queixen d’escàs finançament.
El sistema és poc sostenible sense un enfortiment de les institucions que suporten l’excel·lència, i necessita un fons addicional, fórmules diferents. Cal millorar el finançament de les universitats que tenen necessitats importants i que, amb els seus propis recursos, en lloc d’avançar ràpidament tenen una lenta consolidació.

8 respostes a “Com veu la crisi Màrius Rubiralta”

  1. a 13 Oct 2008 a les 11:18 JuanMa

    Això vol dir que s’acaba el cafè per tothom? Seria un bon primer pas per situar tothom…

  2. a 13 Oct 2008 a les 11:59 enriccanela

    JuanMa,
    Jo crec que amb els Campus d’Excel·lència si. veurem.

  3. a 14 Oct 2008 a les 9:00 Gustau Miralvent

    Enric, si bé l’excel·lència fomenta l’eficiència, també ho és que es basa en la competitivitat. Quan les universitats d’un mateix país es posen a competir tenen elevades despeses destinades a publicitat i avantposen alguns aspectes a la qualitat. En canvi, en un model cooperatiu aquestes despeses no existeixen. Per a combatre la ineficiència i “l’apalancament del personal” (si és que hi és) aposto per un model de suficiència excel·lent, on es marqui un llindar mínim a partir del qual els projectes, intervencions, actuacions siguin donats per vàlids, i els que millorin aquests estàndards felicitats. És preferible posar un llindar ben alt i amb critèris pu´bulics, premient a tots7es aquells que hi arribin, que no pas competir entre un nombre limitat de persones/grups per a un seguit de premis. Xq llavors, una part dels que s’han esforçat i han fet una bona feina sempre queden fora dels premis o “recompenses”.
    Sempre és millor la cooperació a la competitivitat, i això no implica perdre tensió o exigència.

  4. a 14 Oct 2008 a les 4:43 El príncep de Salina

    Pot ser el primer que caldria és desterrar la numerologia en l’assignació de places i recursos. El que convé és que es formin comissions cada cop més racionals on es tinguin en compte de veritat els mèrits reals (impacte dels articles més enllà d’un valor proveït per l’ISI o més enllà de valors absoluts que poc diuen; nombre i interès de col.laboracions internacionals, patents…) i la projecció de la recerca (aplicabilitat o bé alta influència en recerca bàsica). Probablement amb un ús més racional dels recursos tindríem millor projecció internacional.

  5. a 14 Oct 2008 a les 5:38 enriccanela

    Gustau,
    El model de competència mundial és inevitable. El problema és competir aquí per la mateixa cosa. La publicitat que fem, malauradament, només té com a objectiu mirar-nos el melic i fer veure a l’administració que som millors. Error, ha d’estar enfocada a l’exterior i a l’empresa. Cal pujar als rànquings, sòn atractors de cpaital humà.
    Casl cooperar aquí i competyir interacionalment. Amb tot, si mires que passa fora, la competitivitat local està bastant ben instal·lada. Qina és la distància entre Cambridge i Oxford? I amb l’Imperial College?

  6. a 14 Oct 2008 a les 5:42 enriccanela

    Príncep de Salina,
    Si, però no és fàcil conèixer l’impacte dels articles més enllà de l’ús que fan els parells. Impacte i cites. A la ciència bàsica és així. Ha d’existir ciència bàsica, aplicada i orientada, sense això es trenca el sistema. Com jutges la ciència bàsica? per l’avaluació dels parells.
    No és fàcil. estic d’acord en què cal racionalitat, tanta com els cervells dels membres de les comissions permeti. El problema és quan la decisió s’ha de prendre sense que el resultat tingui efecte.
    Per exemple, si en funció de qui entra al departament, tot el departament té la possibilitat de tenir més recursos o de quedar-se sense finançament, les decisions serien racionals, segur. Ara no passa res.

  7. a 15 Oct 2008 a les 9:19 El príncep de Salina

    Enric,

    cert, però jo em referia a l’excessiva computació darrera les decisions de places i projectes. Si tot plegat acaba essent un simple algorisme, per què nassos necessitem comissions que, d’altra banda, tracten com un acudit dolent qualsevol reclamació per més justificada que sigui?

  8. a 15 Oct 2008 a les 10:40 enriccanela

    Doncs, tens raó. Ara, no sempre és així, a vegades les coses es fan seriosament. I jo cvrec que cada vegada hi ha més gent predisposada. Per pocs incentius que es posessin per fer les coses bé, la cosa milloraria molt.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació