Enric I. Canela

Aquesta vegada no hi estic d’acord. Joan Gil Oliveras lloa el comunicat de l’AEP. En primer lloc dir que crec que AEP treballa pel bon funcionament de la universitat, en segon que fan el que creuen i han de fer quan defensen els seus companys, però el que és absolutament inacceptable, per mi, esclar, és que diguin, fent referència a l’ocupació de mesos del vestíbul de l’edifici Històric de la UB:

Els rectors no haurien de convertir els conflictes de la comunitat universitària en una qüestió d’ordre públic, renunciant així al diàleg i ofegant les veus dissonants, sinó que haurien d’enfortir els mecanismes de participació i els espais d’autoorganització i debat.

Evidentment, per a mi, aquella ocupació era un problema d’ordre públic. Diàleg tot, allò no.

2 respostes a “Una ocupació si és un problema d’ordre públic”

  1. a 04 oct. 2009 a les 10:04 Joan Gil Oliveras

    Sabia perfectament que no t’agradaria. Je je. Però és normal. Com bé saps l’ordre públic, menys quan és entès com a acte de rebel·lió contra la Constitució (títol XXI) o el dur armes il·legalment (capítol V), és un terme molt confús, i per tant, molt interpretable, i per tant, molt polític.

    Més enllà de com ho defineixi el Dret o de com ho entenguem, la cosa que volia posar de manifest entorn aquest judici és semblant al que va exposar Arcadi Oliveres (pacifista reconegut) en una entrevista al Punt.

    Que no s’ha prioritzat la via del diàleg i per això, les conseqüències han estat pitjor.

    Per exemple, si consideres ocupar un espai públic (recordem que era de pas) com a desordre públic, jo consideraria l’acció policial en els carrers del voltant de l’edifici també com a desordre públic per haver aturat el trànsit d’aquella forma, etc. etc.

    En resum, usar el concepte “ordre públic” em fa certa por, perquè com és un terme molt confús, hi pot entrar “qualsevol cosa” (com aquesta simple ocupació pacífica, i repeteixo, pacífica, perquè jo n’he viscut de no pacífiques). Crec que cada cop anem pel pitjor camí possible. On estan els polítics que volen interlocutors vàlids? On és el criteri? Hi ha autoritats que sapiguen canalitzar les protestes amb vies de negociació però també de compromís per l’altre banda. On són? No els trobo.

    PD: I recorda, el dia que Reagrupament (si arriba) fes una declaració unilateral d’independència, per molt democràtica que sigui la seva argumentació; serà un acte de rebel·lió contra la CE.

  2. a 04 oct. 2009 a les 10:26 enriccanela

    Joan,
    esperava la teva resposta. No sé si vas passar-te per allà per veure la situació.
    estaven, entre altres coses, conculcant els drets de tota le gent que “habita” aquell edifici.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació