Enric I. Canela

Avui Catalunya Oberta publica un editorial que mescla coses certes amb barbaritats. És cert que la universitat pública té seriosos problemes, però això no té res a veure amb el que paguen els estudiants. Per posar un exemple, als països nòrdics no paguen, a Escòcia els escocesos no paguen. Les seves universitats funcionen. Exigir una universitat pública de qualitat no és contradicció com ve a dir l’editorial.

De totes maneres és un article escrit amb una certa ignorància sobre la universitat barrejada amb problemes personals. Entre altres coses una ben evident, el departament d’Ensenyament no hi té res a veure.

Dir que “les restriccions dels pressupostos han acabat afectant exclusivament els professors associats, que solen ser els més implicats en l’ensenyament. Si es fessin públiques les hores reals de docència i d’investigació que perpetren molts professor titulars, l’opinió pública deixaria de mirar-se amb simpatia les seves reivindicacions.” és una solemne imbecil·litat. Els més implicats en la docència no són els professors associats, de fet hi ha pocs. En els únics llocs on hi ha molts és a Medicina i per pura lògica ja que les pràctiques clíniques, als hospitals, les han de fer metges de l’hospital que cobren de l’hospital i reben una petita remuneració, la que la llei marca per els associats que no són mai persones a dedicació completa. Per llei són persones que treballen en un altre lloc. Bé és cert que en algun cas s’han fet trampes i no és així. Alguns departaments s’han saltat la llei. Els més implicats a la docència són els professors permanents.

Els problemes de la universitat ni de lluny vénen per les raons que apunta l’editorial d’una manera superficial i molt poc documentada.

Una part d’aquesta porqueria d’article, referint-se a l’ensenyament públic universitari de Catalunya, diu: “En primer lloc, perquè, sotmès a les lleis de l’Estat, arrossega encara una bona part de les tares de la universitat prefranquista i franquista: sistema de castes, burocratització, classisme, displicència, allunyament de la societat i, encara pitjor, de l’economia real… Aquells docents que s’hi han guanyat una plaça fixa entren de ple en un pendent de privilegis i desmesures.” El que ha escrit això deu pensar que la contundència és un valor. Potser ho és sempre que estigui basada en arguments sòlids i documentats i no en un deliri ocasionat per una febre elevada.

Dir que el mal és massa estès i arrelat i que en contra de les consignes estudiantils, la millor garantia per a la universitat pública, si vol ser de qualitat, és la gestió privada no és cert. Ni el mal està massa arrelat ni la solució és la gestió privada. La solució és molt més senzilla. És un problema de lleis i els que fan les lleis no tenen el valor de fer-les bé. Alguns fa molts anys que les demanem. La universitat pública pot funcionar perfectament, com a molts llocs, i potser cal pensar que quan en un país no funciona res, alguna cosa passa.

Que la universitats està sotmesa a les lleis de l’Estat és ben cert i que això és un llast també i això lliga amb el que acabo de dir. Que hi ha burocràcia també, però molta menys que a Brussel·les, per citar un exemple que als europeus ens és proper, però en sobra, com sobra a la Generalitat i a l’Ajuntament i a l’Administració General de l’Estat. Ara sistema de castes, classisme, displicència…No sé on veu tot això. Allunyats de la societat? Ben immergits en ella, vivim en societat, som una part i ens relacionem. De l’economia real? Una cosa és estar allunyats de l’economia real i una altra que les relacions de la universitat i l’empresa no siguin prou fructíferes. Seria interessant que l’editorialista analitzés quines condicions són necessàries per a què aquestes relacions es donin. Tampoc és que tinguem a Catalunya empreses de la mida habitual en els països on aquestes relacions funcionen bé. Una llegida breu d’algun document que expliqui l’estructura empresarial catalana seria aconsellable. De totes formes això s’ha de millorar, però no sembla que sigui del tot compatible ser docent, investigador, emprenedor i empresari com alguns demanen.

I la cirereta és l’insult: Aquells docents que s’hi han guanyat una plaça fixa entren de ple en un pendent de privilegis i desmesures. M’agradaria que si el que no signa aquest article té alguna cosa a dir que l’expliqui clarament. Com és obvi, en un col·lectiu de tantes persones i ha bons i dolents, sants i lladres. No conec cap col·lectiu en el que tothom sigui bo. Tanmateix penso que aquesta generalització, incloure a la majoria en això és un ultratge imperdonable.

Potser aquest article és el resultat d’alguna mala experiència personal a la universitat o de prendre poca fibra als àpats.

12 respostes a “Catalunya Oberta insulta al professorat de la universitat pública”

  1. […] mala experiència personal a la universitat o de prendre poca fibra als àpats.   Font de l’article Que en […]

  2. a 03 març 2012 a les 10:41 Josep

    Enric, a Escòcia els escocesos no paguen, però els anglesos sí (i força!); convé tenir-ho en compte. A mi em sembla bé tenir una universitat gratuïta, però aleshores s’ha d’organitzar d’una manera molt més eficient; i això passa per l’ús d’uns indicadors de finançament molt més afinats. Qui paga mana, i per tant, a més gratuïtat més poder té l’oferta sobre la demanda. Dit d’una altra manera, no tinc clar que la societat vulgui finançar 8 facultats del tipus X; si creu que la prioritat és ampliar les 2 facultats del tipus Z, actualment insuficients per a respondre a les necessitats socio-econòmiques. En definitiva, la universitat gratuïta té molt a veure amb la consideració de l’ensenyament com a bé púbic, però convé no oblidar que amb la globalització el seu caràcter privat guanya molt de pes (amb tot el que això comporta).

  3. a 03 març 2012 a les 11:21 Enric I. Canela

    Josep,
    Efectivament, per això no he dit britànics.
    El sistema d’ara és insostenible, això està ben clar i menys tal com va l’economia.

  4. a 04 març 2012 a les 5:38 JordiGirona

    La Fundació Catalunya Oberta, editora de “Catalunya Oberta”, està presidida pel Sr.Joan Guitart i Agell, qui fou:
    – de 1978 a 1980 Secretari General del Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat de Catalunya
    – de 1980 a 1988, Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya
    – de 1997 a 2004, President del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra

    es a dir, una persona amb una responsabilitat directe a la configuració de l’actual sistema de universitat publica catalana, ¿o no?

  5. a 04 març 2012 a les 7:31 Xavier

    Enric,
    Aquest editorial gasta molta mala bava, certament. És una visió simplista, una caricatura sens dubte, però també molt arrelada a la nostra societat, que no acaba de tenir clar què fem a la universitat. Jo m’avergonyeixo d’explicar que tenim doctors amb trams de recerca i publicacions internacionals que es dediquen a fer classes de català bàsic (redaccions, dictats, exercicis de fer el gènere i el nombre correctament, etc.) a traductors. Això és eficiència i excel·lència? Ho dubto.
    Evidentment, el problema no té res a veure amb la gestió pública o privada, sinó amb la falta de política universitària clara i un finançament equilibrat. Però, com tu dius, a l’hora de legislar amb ambició, les paraules es tornen buides.

  6. a 04 març 2012 a les 9:40 Miquel Duran

    Per curiositat, Xavier, què és el que t’avergonyeix que hi hagi doctors que facin classes de català bàsic a traductors? Que hi hagi doctors fent això, o que als traductors els calgui català bàsic que no porten de Batxillerat? La segona cosa no correspon a política universitària. I la primera… per què no poden fer català bàsic? Qui ho ha de fer, llavors?

    Potser no he entès bé la qüestió.

  7. a 04 març 2012 a les 9:41 Enric I. Canela

    Jordi,
    Efectivament, tenia responsabilitats. Ara, no penso que hagi llegit l’editorial i menys escriuire’l.

  8. a 04 març 2012 a les 9:43 Enric I. Canela

    Xavier i Miquel,
    Els problemes aquests són reals i propis d’una deficient primària i secundària, perquè tampoc saben redactar en espanyol, si més no, veig moltes dificultats.

  9. a 05 març 2012 a les 3:44 Xavier

    Miquel,
    Home, totes dues coses. Primerament, que calgui ensenyar a la universitat una cosa que s’assumeix com a sabuda a la secundària i que la selectivitat ens assegura (?) que saben. En segon lloc, si igualment cal ensenyar-ho (no pas a estrangers, ep! cosa que s’ha de fer i jo he fet), és a dir si cal que els professors d’universitat fem de professors d’institut, em penso que no cal que ens passem tants anys formant-nos i investigant. Entenc que hi ha d’haver una distància entre la recerca que un fa i la docència que ha de fer i ho assumeixo i, com que sóc relativament jove, em toca entomar-ho. Ara, hi hauria d’haver uns límits, especialment amb gent que vol dedicar-se a traduir! I que consti que, com diu l’Enric, el problema de fons no és el català, sinó la capacitat de redactar un text que s’entengui i d’entendre el que es llegeix. Si això ho hem de fer a la universitat (i ensenyar-los informàtica i anglès i altres ‘competències’), potser que ens ho repensem tot plegat.
    La pena és que això és evident per a un matemàtic (els ensenyen les operacions bàsiques a primer curs?) però en l’àmbit de la llengua, no gaire.

  10. a 05 març 2012 a les 11:51 Miquel Duran

    Xavier,
    gràcies per la precisió!
    El principal problema és que calgui ensenyar matèries bàsiques a una carrera, en aquest cas una cosa que haurien de portar sapigut de secundària. Ara bé, si s’ha d’ensenyar a la carrera, per què no ho poden fer doctors? És una manera de crear plantilla… si per fer classe de matèries bàsiques (e.g., química general) no cal ser doctor, segur que el número de professors-investigadors disminuïrà. Hi ha a la Universitat estudiants perquè hi ha professors-investigadors, o al revès?

    En tot cas, coincideixo amb el que dius, òbviament.

  11. a 06 març 2012 a les 3:38 Xavier

    Miquel,
    No parlo de doctors per atzar, sinó perquè al nostre sistema universitari encara tenim professorat doctor i professorat que no ho és i està mal distribuït. Per exemple, al meu departament (Filologia Catalana) som molt ‘democràtics’ i fem el cafè per a tothom, independentment del rendiment i la formació. Per exemple, un TEU no doctor i sense cap tram de recerca fa les mateixes hores de classe que un TU doctor amb trams i a més també fa màster. Jo sóc dels que he defensat que cal un model de dedicació variable i que qui no investiga ni fa gestió, que faci més classes. Entenc que hem d’aprofitar les capacitats de cadascú de la millor manera possible. No negaré que un Nobel de física pot fer magníficament la introducció a la física de primer curs i passar-se el semestre corregint, però ho consideraríem una feina malaguanyada, oi?
    Ep i jo no em comparo pas amb un Nobel: és un exemple!

  12. a 06 març 2012 a les 5:19 Miquel Duran

    Evidentment t’entenc i opino el mateix, Xavier! Tinc una pregunta però: suposem que tens un piló de docència a impartir de català de primer curs, poser uns 24 crèdits, i que se’t permet escollir… i tens la possibilitat de fitxar un Ramon y Cajal que de gran cv investigador que acaba contracte (i que pot fer una docència acceptable), o una persona llicenciada que té ganes de fer docència, potser un professor de secundària en comissió de serveis. Què escolliries?

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació