Enric I. Canela

Llegia que Podemos vol elaborar una Llei d’Universitats que comporti més transparència i participació en el govern dels centres, amb la derogació immediata de la Lomce, la LOU i la LOMLOU.

Volen una llei consensuada per tots els partits polítics, però creuen que seria un fracàs si la comunitat educativa no participa en l’elaboració de la llei.

Això podria portar a una cultura assembleària i a l’associacionisme en les facultats, amb assemblees, compostes per estudiants, professors i personal d’administració. dels centres són l’ens al qual Podemos pretén donar poder per desenvolupar polítiques d’educació superior basades en el consens.

Encara no han concretat massa a l’espera que la comunitat universitària traslladi les seves propostes.

Les seves línies principals són:

  • Educació superior universal amb beques i taxes assequibles perquè l’estudiant que vulgui estudiar pugui fer-ho, dignificació de les condicions dels docents, més dotació econòmica i temps per a la recerca.
  • Augment de la qualitat de les universitats amb un sistema directe d’avaluació i control que depengui directament del Ministeri d’Educació i no l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (Aneca).
  • Augment de la despesa en educació. A Espanya es dedica a educació superior un 1,13% del PIB, mentre que a Europa parlen d’un 3% i els països de l’OCDE gasten un 5%. Amb 13.700 milions d’euros d’inversió es podria assentar l’educació a Espanya, que podria augmentar fins als 15.000 o 17.000 milions en els pròxims quatre anys. Els diners sortirien d’uns impostos més progressius.
  • A més del finançament general derivat de les transferències a les comunitats autònomes, l’Estat aportaria un finançament complementari per donar suport a aquelles universitats que apostin per augmentar l’impacte social de la seva recerca o implantin mesures per millorar les condicions de conciliació familiar, la igualtat de gènere, la transparència i la democratització institucional.
  • Els ingressos han de venir sobretot de l’erari públic i ha de ser un ens completament independent dels poders financers o fàctics. Les grans empreses multinacionals condicionen la política universitària. Cal generar un model educatiu en què les empreses es relacionen amb els campus però no condicionin la política educativa. La qualitat universitària no ha de basar-se en les exigències del mercat.
  • Canvi dels mecanismes de governança en els centres. Falta participació per culpa d’una excessiva burocràcia i això fa que, al final, només hi hagi una mena de representació i no una participació real de tots els actors. El model de governança que proposen aposta per diferenciar l’autonomia administrativa de la independència financera.
  • Acabar amb el debatut 3 + 2 dels plans d’estudi que suposa un augment de la despesa impressionant que assumeixen les famílies. No obstant això, l’estructura dels nous plans d’estudi encara està per decidir en aquest gran pacte de la comunitat educativa.

Algunes coses estan bé i altres són bajanades increïbles. Es nota un desconeixement complet del que és la universitat i una mania sobre les interferències del mercat que només veuen els que no vana a la universitat més que a debatre les interferències del mercat al bar.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació