Enric I. Canela

El diari AVUI publica una entrevista amb Antoni Castellà, Secretari d’Universitats i Recerca: “Es retallarà menys a les universitats més eficients”.

Ponderada, conciliadora a la recerca dels acords. Llegiu-la, és curta.

Es mostra orgullós de l’alta qualitat dels resultats de docència i de recerca. No obstant això, ja treballa per introduir canvis en els punts febles del sistema: la governança i el finançament.

Parla de finançament per objectius:

Això vol dir que el nou model està molt avançat. Com serà?
Aquest model està avançat però no el farem públic fins que no haguem parlat amb les universitats. De moment, el que sí hem plantejat als rectors és la voluntat d’intentar dotar el sistema de la màxima eficiència, en aquests moments de retallada. És una oportunitat per dotar d’eines les direccions de les universitats que han fet un esforç elevadíssim d’eficiència.

Si es tracta de premiar les universitats que són més eficients, augmentarà el percentatge de finançament variable? S’hi afegiran més criteris?
Això és el que estem treballant. Hi ha d’haver una part important de finançament variable en funció d’objectius i analitzant cada universitat. A partir d’aquí, hi ha indicadors per a objectius. Tenim uns índexs i podem afegir-n’hi d’altres. Però en aquests moments, hi insisteixo, és important reconèixer a les universitats que fan un esforç en l’equilibri pressupostari.

He parlat abans del finançament per objectius a Un article dels rectors que em fa parlar de finançament per objectius. És el millor sistema però pot ser molt subjectius. Confio en el bon criteri del secretari.

5 respostes a “Finançar la universitat per objectius: sí, però compte”

  1. a 29 gen. 2011 a les 2:47 pere alemany

    En general no em sembla malament el finançament per criteris d’eficiència, el problema serà com mesurar l’eficiència. Si en docència ens limitem a mesurar quin tant per cent dels alumnes acaben en un nombre determinat d’anys és molt fàcil augmentar “l’eficiència” simplement baixant el nivell d’exigència.

    Per altra banda, com mesurem l’eficiència d’una entitat tan heterogènia com una universitat? Com es pot avaluar l’eficiència, per exemple de la UB, quan hi han diferències notables entre l’eficiència de les diferents facultats i/o departaments dins d’una facultat? I si es limita a calcular uns índexs d’eficiència mitjans, com poden influir les facultats, escoles o instituts més eficients en els que ho són menys perquè millorin per pujar els índexs mitjans que afecten a tots plegats?

    Sóc partidari de que, un cop establert un finançament suficient per al funcionament bàsic, les universitats competeixin per millorar. Ara bé, aixó només funciona si dins d’una institució els més eficients poden pressionar d’alguna manera els que ho són menys a que millorin, sinó no veig com es pot millorar.

    Prenem per exemple els concursos per a incorporar nous professors als departaments. Es tria realment el professor que millorarà l’eficiència o es tracta d’una lluita de poders entre els diferents grups on el que l’eficiència del departament no compta per res? I si es tria el professor menys eficient, això té alguna conseqüència directa per al departament o per els membres del tribunal que l’ha triat? Si la gent que pren les decisions no és responsable ni pateix les conseqüències d’una decisió intencionadament errònia no veig com podem pretendre millorar el sistema.

    Crec que l’eficiència global depèn de moltes petites decisions locals com ara l’exemple aquest de les places de professorat, o en com es dissenyen plans d’estudi, a quins professors s’encarreguen les assignatures, etc. però temo que tot això es perdi en comptabilitzar només uns índexs d’eficiència amitjanats per a tota una macroestructura heterogènia com una universitat. Si els professors no senten directament com les seves accions milloren o empitjoren l’eficiència del sistema, és difícil progressar.

    Potser es podria començar a mirar de tocar el sou del personal en funció de l’eficiència d’un departament, facultat, etc. Al final em sembla que és una de les úniques coses que fa moure a la gent en la bona direcció per a la organització global. També es podria mirar de repartir la càrrega docent de manera desigual en funció d’objectius de recerca.

    En resum, crec que hi ha sistemes per millorar l’eficiència, pero dubto que això funcioni si no són mecanismes a nivell local (per exemple a nivell de departaments individuals).

  2. a 29 gen. 2011 a les 6:13 Miquel Duran

    Enric i Pere, estic d’acord amb les vostres apreciacions. Pel que fa a la universitat en general, tal com diu l’Enric, primer caldria que tothom tingués clar quina és la funció i l’objectiu de la universitat. Només es pot premiar o castigar si primer, clarament, es fixen els objectius a assolir i es proporcionen els mitjans adequats per assolir-los.

    Pel que fa a nivell de grup/departament/facultat… cadascú de nosaltres té una experiència personal determinada, pertany a un grup de recerca i sap com funciona tot plegat. No és pas només un tema de dins de la universitat i de governança, és un tema d’àmbit general. Que, recordeu-ho bé, no està al centre del debat polític. A la gent no li importa gaire aquest tema. Recordeu l’enquesta de LV: hi guanya el ns/nc.

  3. a 29 gen. 2011 a les 7:00 Enric I. Canela

    Miquel i Pere,
    El tema de l’eficiència és senzill, però no el de l’eficàcia. Tenir una universitat eficient però no eficaç no és no. Com sabem si és eficaç? L’eficiència li pot agradar a curt termini al Govern. El tema PISA posa de manifest que per criteris polítics es va millorar l’eficiència, tothom passa, però l’eficàcia està sota les pedres.
    Prefereixo perdre eficiència i guanyar en eficàcia. A la llarga també em millorarà l’eficiència. El risc de segons quins models que premiïn l’eficiència degradin la universitat. Suposo que a curt no ens deixaríem però si ens comencen a valorar per això veuríem com acabem.
    Òbviament el punt de partida és essencial, millora és la paraula, i també que se’ns demana. Si se’ns fa admetre estudiants que no saben escriure… No és el mateix, com deia, el model de pocs estudiants (UPF) amb notes altes que el de molts (UB) amb estudiants de tot.
    I jo sóc partidari, com deia, de fer-ho per àmbits en recerca i per tipus de grau en docència.

  4. a 29 gen. 2011 a les 11:15 Miquel Duran

    Enric, és precisament això el que volia dir: quin és l’objectiu que cal assolir? Perquè si no hi arribem, encara que ho fem ràpid, no serveix de res.

    Ara bé… és que en els altres sectors de la societat hi ha algun àmbit amb tanta planificació, avaluació i justificació com el nostre? Podríem fer-ho millor. És veritat. I hem de fer-ho!

  5. a 30 gen. 2011 a les 12:50 Enric I. Canela

    Miquel,
    Alguns ens els ha de marcar el Govern que paga i representa a la societat. Altres ens els generem nosaltres mateixos. Arreu és igual (arreu que funciona).
    Ara bé, hi ha llocs on no té sentit demanar aprovats perquè el que no aprova marxa.
    Nosaltres tenim més controls de qualitat que la majoria. Això sí, uns quants de ben estúpids.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació