Enric I. Canela
Avui a les 12 del migdia se celebra a l’Aula Magna d’IESE l’acte acadèmic L’Aeroport de Barcelona: Infraestructura clau per al futur de l’economia catalana. Germà Bel, Andreu Mas-Colell i Pedro Nueno faran els seus parlaments. Jo no hi podré ser. Justament tinc classe d’1 a 2 i això m’impossibilita assistir-hi. Em sap greu, m’agradaria participar-hi.
És un acte acadèmic, si, però és molt més que això, és un acte polític pel qual la societat catalana es rebel·la i, amb més o menys amabilitat. Allà tots amb la seva presència expressaran el seu rebuig a una política de l’Estat que trepitja els drets del catalans. Cadascú anirà o se solidaritzarà per unes o altres raons, un còctel de raons. A uns els pesarà més el fet nacional i a altres la butxaca, però malgrat les diferents raons: unitat amb l’objectiu.
Espero que l’acte tingui èxit, més que l’èxit d’assistents, que està garantit, que això faci veure a aquells que ens consideren una colònia, que tenim el dret a desenvolupar-nos com a país. Que faci veure que tenim dret a ingressar plenament en la societat del coneixement sense pagar peatges.
Avui els catalans no tenim reconeguts els mínims drets com a poble. Només cal llegir els diaris d’avui mateix per veure com l’Estat ens limita les connexions, simplement decideix que només Barajas pot tenir connexions internacionals amb llocs com Mèxic D.F., Miami, Bangkok, Kuala Lumpur, Toronto o San Salvador, entre d’altres. Farà la pressió de Catalunya que l’estat modifiqui la seva posició?
Aquesta és només una mostra més de què no tenim els nostres drets reconeguts. Mostres moltes, les més recents: una, un jutge que ha emprat el seu coneixement del català per a la seva promoció i es nega impunement incompleix la llei i es nega a casar una parella en català, no passa res, i altra, el Parlament europeu que rebutja preguntes en català; és a dir, l’Europa democràtica que es nega a atendre als seus ciutadans en la seva llengua.
Això és democràcia? Això és una vergonya que els catalans assumim com a xais. Una part important de la societat n’està farta. No cal ser independentista ni demanar l’autodeterminació, simplement demanar els nostres drets.
Diem prou en cadascuna de les nostres accions i manifestacions. No anem contra ningú, defensem els nostres drets.
Justament abans d’entrar al teu bloc estava llegint La Vanguardia. El senyor tarannà-Zapatero ara ens remarca que és l’Estat qui decidirà sobre la terminal sud i que si els catalans prestem atenció al Prat és perquè l’executiu espanyol hi està realitzant una gran inversió. Com si a nosaltres mai ens hagués importat tot allò que pot promocionar el nostre país!!!
Tinc seriosos dubtes sobre si la mentalitat colonial s’ha reinstal·lat als polítics estatals o bé és que realment no n’havia marxat mai i jo estava enganyat. Sigui com sigui, i veient l’estat de la situació, crec que no podem fer més que optar per una via clarament sobiranista a la qual poguem incorporar tant aquells que en som per sentiment, com aquells que s’hi tornaran per la butxaca.
Jo, particularment, crec que la tenen des de l’època dels Reis Catòlics i em sembla que, salvant alguns pòlítics, mai no l’han deixat de tenir. I malauradament a una part molt important del capital català li ha convingut ser simpatic amb els que tenen el poder.
Sé que hi ha diferents graus, però no discrepen en el concepte de fons. L’únic que passa que quan ens necessiten fins i tot l’Aznar parla català en la intimitat. Aleshores despisten i es fan el simpàtic.
L’altre dia vaig veure a la TV que els MIR protestaven de la seva situació (segurament amb raó). El que em va cridar l’atenció, però, que reclamaven que tots els MIR tinguéssin la mateixa retribució i condicions, amb independència de la comunitat autònoma on desenvolupéssin la seva feina.
No conec a fons el tema, però això també ha sortit a les universitats, a vegades. Tenir autonomia vol dir poder gestionar i prendre decisions en certs temes. Si un professor guanya més a Euskadi o Andalusia, perquè allà s’hi prioritza l’educació, perquè a Catalunya es prioritza un altre aspecte pressupostari (o a l’inrevés), s’ha d’acceptar i entendre – L’autonoia s’ha d’acceptar per bé i per mal. Reclamar millorers és totalment correcte, però reclamar-les perquè a una altra comunitat cobren més, sense valorar-lo en el conjunt, ja és més discutible. Posats a fer, podríem demanar retribucions com a França o Alemanya. Estic exagerant, però espero que s’entengui aquesta observació, que per cert val per a qualsevol tipus d’autonomia. Com moltes vegades diu l’Enric, el problema és que no es reten comptes, o si es fa, és molt tard i ja no poden corregir-se errors.
Ah! Miquel, vaig pensar alguna cosa semblant. Jo estic absolutament amb contra de l’homogeneïtzació salarial. Si el meu govern em paga poc, li haig de reclamar amb ell, ara bé és inveitable que posem exemples. A mi m’agrada el de Turquia. Em sembla que és l’únic país que ens iguala. Evidentment dels països que a vegades denominem europeus, deixo algun de l’Est que no tinc cap dada.