Enric I. Canela
Aquests dies llegir la premsa podria provocar-nos una depressió si no fos perquè sembla que ja estem vacunats. Avui mateix l’editorial del diari AVUI començava:
S’acaba una setmana lamentable per a aquesta societat amb cues de setanta quilòmetres fruit de la imprevisió i d’unes autopistes que, tot i ser de peatge, fa molt de temps que van quedar definitivament ofegades. Barcelona segueix plena de generadors elèctrics escampats pels carrers que donen una idea molt aproximada de la precarietat en què viu la capital de Catalunya. Al llarg d’aquests darrers dies, l’AVUI ha ofert una sèrie de cinc reportatges que deixen ben clara la decadència en què els troben les infraestructures més importants. Des dels ferrocarrils fins al port, passant per la xarxa viària, l’aeroport del Prat i els equipaments elèctrics, no hi ha cap sector que permeti mirar amb confiança no ja el futur, sinó el present.
Podem afegir nous problemes als trens de rodalies durant el dia d’avui. Demà seguirem, espero que la cosa no empitjori.
I acaba l’editorial de l’AVUI:
Els partits catalans han d’escoltar el clam de la societat i exigir -si convé des de la discrepància i la fermesa- que Espanya escolti i que arribi aquest mini-Pla Marshall que, al capdavall, es pagaria amb els nostres diners.
Aquesta vegada haig de discrepar del final d’aquest editorial. No volem cap mini-Pla Marshall. Ja n’hi ha prou.
Jo soc dels que a les acaballes del franquisme mirava amb il·lusió el futur. A l’inici de la democràcia vaig creure realment que el pacte de reconstrucció de l’Estat permetria una Catalunya plenament nacional, vaig creure amb la bona fe dels altres pobles de l’Estat. No relataré ara les meves vivències, els meus sentiments durant aquests ja més de trenta anys, però si que parlaré de les meves conclusions.
No és possible el pacte. Mai no ens permetran aixecar el cap mentre mantinguem la nostra identitat nacional, la volen eliminar. Els grans partits estatals en oferiran coses quan necessitin dels vots nacionalistes, però a la que girem el cap ens enganyaran i quan tornin a tenir la majoria necessària tornarem a recular. Així ha estat aquests anys i així seguirà sent. La “desconstrucció” de Catalunya com a nació és l’objectiu. No hem donat un sol pas endavant amb majories de partits estatals, PP o PSOE al Congrés dels Diputats. Estem sotmesos a uns poders de l’Estat totalment contraris a reconèixer la identitat nacional catalana i amb pactes mercantilistes no farem res.
No hi ha altra solució que bastir un front nacionalista. Com he dit altres vegades ja no és només una qüestió d’identitat és un problema de supervivència econòmica. L’ofec econòmic de Catalunya poc a poc s’ha anant posant de manifest. La situació d’ara no és una casualitat és el resultat d’anys de sagnia econòmica. Només cal traspassar en cotxe els límits territorials de Catalunya per veure com les carreteres i autovies canvien i nosaltres somriem com a idiotes quan ens donen un copet a l’esquena. L’espoli és manifest, paguem més i rebem menys. El president del govern ha vingut a Catalunya en un moment de desastre a causa de la caiguda de la xarxa elèctrica per dir-nos que complirà una llei orgànica, l’Estatut de Catalunya, el que té por és de perdre els vots catalans i amb ells les eleccions del mes de març. No m’ho crec, Solbes, o qui vingui, s’inventarà alguna excusa al mes de maig o juny. Potser si patim un terratrèmol de grau 8 a l’escala de Richter traurem alguna cosa, d’altra forma no.
Pactes després de les eleccions generals del març? L’única cosa que cal des d’aquest mateix moment és bastir un pacte nacional per la sobirania de Catalunya. L’únic vot útil per Catalunya és aquell que reivindiqui el dret a l’Estat català. Catalunya és una nació que ha de tenir un estat propi i poc més cal dir. No és possible el pacte en situació d’inferioritat i menys quan els vots d’ERC poden ser alternativa als de CiU a Madrid, o a l’inrevés, l’ordre no importa, agafeu-lo com vulgueu. Divideix i venceràs. Només amb la força de la unitat dels sobiranistes, oblidant, els beneficis personals de determinades poltrones podrem aconseguir salvar la nostra identitat nacional, avui en risc de desaparèixer.
Per una Catalunya independent.
L’únic vot útil per Catalunya… bé, jo no m’atreveixo a ser tan contundent, però si que crec que el vot útil per fer Catalunya independent l’haurem de buscar en altres estratègies diferents a l’apocaliptisme que últimament estic observant en certs discursos polítics, i sobretot preguntant-nos, si durant 30 anys vam tenir un país que avançava, com és que no es va crear la infraestructura política necessària per fer possible que això no canviés amb un simple canvi d’administració?
I sobretot, en la meva modesta opinió, el pitjor que podríem fer és fer un front “independentista” contra un front “espanyolista” perquè tal i com tenim a la societat del país ( enquestes d’opinió i d’autoubicació nacional en mà) no sé si encara acabaríem suicidant-nos. Encara cal un temps per a que puguem presentar un projecte d’Estat català viable políticament, amb tota una societat al darrere, crec que en això, i a pesar dels desastres de les infraestructures, hi estarem d’acord.
En tots cas una salutació ben cordial des de Brusel.les i Salut!
Jo no crec que en trenta anys el país avancés. Va avançar al començament, però des del punt de vista d’autonomia real va començar a recular després del 23-F.
ÉS cert no es va construir la infraestructura política necessària massa tacticisme i poca estratègia.
O potser tens raó quant a què no és possible un front, però el que si és possible és que l’estratègia sobiranista no es mati en lluïtes caïnites i li doni eines a l’enemic.
Encantat de conèixer el teu bloc i salutacions cordials
Un text brillant, Enric, magnífic. és esperançador que a CDC hi hagi gent amb empenta i les idees clares. No estic segur de com ha de ser el “front nacionalista” que reclames, però coincideixo amb tu que, d’una manera o altre, cal bastir-lo. Cal encarar el futur tots junts i amb fermesa, perquè si no, de futur no n’hi haurà.
Ep, i vejam si t’escolten, a Convergència (!)
Una abraçada
Gràcies Joan. A CDC hi ha molta més gent que pensa així. No sé en quin moment aixecaran el cap, però hi són.
Moltes persones de CDC volien el pacte amb ERC en les dues legislatures, com també les volien persones d’ERC, algunes significades i que va ser Puigcercós i la seva gent els que van vetar qualsevol aproximació. També penso que no existeix l’adequat respecte entre els dos partits. Cal fer net i oblidar el passat. Imprescindible, d’altra forma no es pot anar endavant. Mala cosa compartir govern i ser rivals directes i buscar els mateixos votants.
Per això no sé com es pot fer un front nacionalista. El que si cal es parlar. Gent com Tremosa, Plauzie, López Tena per citar alguns coneguts i que conec es posarien a la feina.