Eduació: diagnòstics i solucions

Enric I. Canela

El tema de l’educació segueix donant que parlar. Ahir al matí vaig parlar en aquest bloc d’un article d’El País. Elies em va fer notar que La Vanguardia havia publicat també ahir un article d’Antoni Puigverd. El volia comentar, juntament amb altres coses, moltes més, ahir al vespre, però per coses de la informàtica no va poder ser. L’article al que em referia i que em recomanava Elies es titula ¿Escuela pública o Isla Fantasia? Compara la sanitat pública amb l’educació pública. La primera bona, la segona un desgavell. Toca un punt sensible, els diners invertits per alumne en els centres concertats està per sota de l’invertit en els centres públics. Culpa a l’esquerra que va convertir l’escola, per la seva notable influència, en un laboratori social. Té raó quan diu que la completa igualtat és una fantasia ideològica, per molt que ho vulguin determinats corrents. Ja se sap allò dels experiments a casa i amb gasosa i no amb l’educació dels nens i joves, però ja se sap que l’estupidesa és patrimoni de la humanitat i no cal estar ben dotat per arribar al poder (llegiu El elogio del imbecil). Durament diu Puigverd el que fa temps que és evident, la influència catalana en aquest camp va fer que s’adoptés a Espanya un model en que posava junts els que volien i no volien estudiar, els capacitats amb el discapacitats, immigrants i autòctons. Com a vegades jo mateix he dit, enrasar per sota. La manca de capacitat dels pares que no inculquen en els fills la cultura de l’esforç es barreja amb la pèrdua d’autoritat dels directors sobre mestres i professors, falsa democràcia. Conclusió, els pares no es refien d’una escola que iguala per sota. La conclusió final és un epitafi, els que no poden pagar una escola privada estan en condicions deplorables en l’escola pública, així els fills dels treballadors d’origen humil no podran mai assolir la universitat. La utopia de la igualtat.

Avui mateix l’ABC publica una article d’Ana Rosa Carazo titulat Educación y Futuro. Comença dient: Que un economista de la talla del senyor José Barea proclamés i reiterés, no fa molt, que l’educació, és a dir, la falta d’una educació fonamentada en el coneixement, és la causa de la crisi econòmica que comencem a patir ens infon ànims, per seguir a la bretxa, als quals venim denunciant els problemes originats pels successius sistemes educatius, encara que sigui poc més que predicar al desert. A l’article comenta que uns pares amb estudis superiors han decidit no portar els fills a l’escola i fer que aprenguin a casa. Gairebé al final diu: Aquests pares, conscients i valerosos, estan en la línia del professor Barea: xifren el futur dels seus fills en l’educació i, com ell, veuen amb meridiana claredat que no arribaran a res, ni tan sols al maneig de la seva pròpia economia personal, sense el suport d’una adequada educació. Realment dur que algú assenyat s’ho plantegi, però no hi ha cap dubte que si es pot és millor una formació a casa que en determinades escoles públiques.

A aquests articles els podem sumar un altre, també d’ahir, d’El País Profesores insatisfechos, pesimistas y poco valorados i el d’avui d’ABC digital. Parlen de la Comunitat de Madrid on ahir es va presentar una enquesta titulada L’opinió del professorat sobre la qualitat de l’Educació 2007. Diuen els docents madrilenys:

Sobre els factors que més influeixen en la qualitat de l’ensenyament, la preparació dels professors rep un 94,8% de suport, davant d’ordre i disciplina en el centre (92,2%), coordinació entre professors i família (90,1%), un equip directiu eficaç (90,1%), la tutoria (86,7%) i la relació fàcil entre professors i alumnes (83,7%). El 83,1% està satisfet amb la relació amb l’alumnat; el 82,5%, amb l’atenció que es dóna a les famílies; i el 79,7%, amb els valors que transmet el centre.

Al contrari, es mostren més preocupats amb l’ordre i la disciplina, el nivell d’interès dels alumnes i l’ambient d’estudi. Per millorar l’educació, els docents canviarien majoritàriament els mitjans que disposen els centres i l’atenció a la diversitat (65,7%); només el 34% recolza un canvi de la jornada escolar. El 75,4% declara que li sembla bé que hi hagi immigrants en la seva classe i el 59,5% que hi hagi discapacitats. Els professors (94,6%) pensen en major proporció que pares (93,1%) i alumnes (94,6%) que la família és el factor que més influeix en l’educació dels fills, abans que l’escola.

Referit a Catalunya Ernest Maragall era entrevistat a l’AVUI de diumenge. Apuntava el conseller alguns trets de la nova Llei d’educació que prepara la Generalitat. Maragall troba el debat positiu i diu que les coses estan millor del que diu l’informe. Penso que potser que alguna dada estigui millor, però dècima amunt dècima avall el sistema és un desastre. Sobre la nova llei parlava més fons El País. Deia aquest diari que amb la nova llei els centres es convertiran en l’eix dels canvis: tindran més autonomia escolar, podran decidir sobre la idoneïtat dels professors, els docents tindran premi per la seva feina, les direccions tindran més poder, mestres i professors hauran de conèixer un idioma estranger i aquests últims tenir un títol de formació específic marcat per una norma estatal. I l’escolarització obligatòria començarà als tres anys en lloc a dels sis com ocorre ara, encara que a la pràctica el 98% dels alumnes ja estan escolaritzats a partir dels tres anys. Els sindicats ja han criticat que es trenqui l’actual uniformitat dels centres i es posi el focus en l’autonomia escolar com a remei de la situació.

Els directius de centres d’ensenyament, reunits el cap de setmana a Barcelona, truquen a activar com més aviat millor les reformes per reduir el fracàs i l’abandonament prematur dels estudis. L’associació de directius AXIA demana tenir coratge polític per aplicar els canvis: una carrera docent que estimuli els professors i mestres, autonomia escolar, avaluació de centres i professors i “final del model assembleari” en els centres, recalca l’associació de directius.

Mentre també es publicaven a El País les opinions de docents, vuit, dels quals quatre són sindicalistes. Aquests últims defensen que l’educació no és un negoci. Tenen raó, no és un negoci, actualment és una ruïna. Segons un d’ells, se li vol donar una resposta economicista al problema de l’educació.

Per si de cas, La Vanguardia publicava que l’avaluació prevista servirà per premiar i no per sancionar. El tema de sempre, el que veu que treballant i esforçant-se en obtenir bons resultats es treu el mateix que no fent res es desmotiva. Estic d’acord amb la teoria del premi, però, no s’ha de castigar al que no fa res de res? Ja sabem que en aquest Estat l’única manera de treure un funcionari és demostrar que ha fet alguna cosa de paraula o obra contra el rei o la corona, tant és si treballa, va a la feina o es queda a casa, o si roba, no importa. Un gran sistema. Si algú ho dubte que busqui quants funcionaris han estat acomiadats en els darrers trenta anys. Clar que potser els funcionaris som la gent més honrada, competent, eficaç que hi ha a l’Estat i per això la llei normal falla.

Mentre ens anuncia l’OCDE que el proper dia 4 a París es presentarà l’informe PISA 2006. Ja podem a anar a comprar el vestit de dol.

La Vanguardia digital deia ahir mateix que segons un informe difós per la Comissió Europea, el 30% dels joves espanyols abandona l’escola sense un nivell d’educació mínim, un percentatge que pràcticament dobla la mitjana|mitja dels Veintisiete, en el 15,3%. Només Portugal i Malta, on quatre de cada deu joves deixen el sistema educatiu abans de temps, tenen un registre pitjor al d’Espanya.

Mentre la ministra d’Educació i Ciència (La Vanguardia. El País) diu que les dades sobre l’abandó a Espanya són injustes i que els resultats són molt bons respecte fa trenta anys. Francament no hi estic d’acord. La ministra diu que espera que en el proper informe es vegi l’esforç que està fent Espanya. Segons la ministra cal estudiar les estadístiques i no fer-les servir per llençar-nos-les pel cap. Doncs no sé quin esforç, l’esforç en despesa no es veu, la inversió a Espanya per sota de la majoria de la dels països europeus. Potser és que premen les dents amb molta força mentre eduquem.

L’informe PISA 2006 no serà més que la constatació pública del fracàs de l’educació a Espanya i que com bé diu Antoni Puigverd, està impregnada de “model català”. El fracàs de la política educativa progressista catalana.

Solucions? El País publicava ahir que avui al Consell d’Universitat el MEC presentarà un màster que servirà per formar el professorat de secundària. Tindrà pràctiques que serviran també per ensenyar a resoldre conflictes. També parla de la reforma de la carrera de Mestre, passa de tres a quatre anys, sembla que això pot resoldre problemes, però en un requadre, el mateix diari parla de selecció vocacional. I diu que a Finlàndia se seleccionen els estudiants abans d’entrar a estudiar el grau o el màster que els donarà accés a la docència. Amb una demostració d’intel·ligència que només pot derivar de la clàssica supèrbia espanyola diu aquest diari: Potser és lògic que el govern espanyol no plantegi fer selecció prèvia per als màsters, encara que si preveu que aquests nous títols que presenten molta més exigència que els actuals cursos de capacitació, dissuadiran a aquells que no tingui clara la seva vocació. Què tindrà a veure la aptitud amb l’exigència o amb la necessitat de trobar feina. A més potser no s’adonen que el problema comença abans. La selectivitat. Encara no s’han adonat que la selectivitat és una majúscula estupidesa que només serveix per classificar als estudiants? No han comprés que un estudiant pot fer la carrera de química suspenent la química a la selectivitat? És que cal tenir un consell de ministres ple de premis Nobel per modificar això? Sort que ara Rodríguez Zapatero ha llogat alguns per fer el programa electoral. Una esperança (no Aguirre) s’albira a l’horitzó.