Climent Giné, degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i del Deporti Blanquerna – Universitat Ramon Llull
Publicat a La Vanguardia del 7 de desembre de 2007
Quan es parla d’indicadors de qualitat de l’educació, amb freqüència se centra el debat en dues qüestions: suspendre o repetir. Al meu entendre aquestes no són les preguntes importants. Es tracta de qüestions certament complexes i com gairebé sempre les respostes simples i reduccionistes solen confondre, i duen a errar en el diagnòstic; davant la riquesa de dades aportades, limitar-se a la repetició i al suspens, aïlladament considerats, no té sentit, almenys educatiu i psicològic, encara que potser pugui tenir-lo mediàtic. D’altra banda, ni la taxa de suspensos ni de repeticions és sinònim de qualitat; ni per descomptat el contrari.
Si la fi del sistema educatiu és la formació integral dels ciutadans segons els objectius establerts en el currículum, llavors les preguntes de fons haurien d’orientar-se, d’una banda, a l’anàlisi de les causes que puguin contribuir a explicar per quines un percentatge important de l’alumnat no els aconsegueix; i per un altre, a com ajudar-los.
En primer lloc, els resultats no només depenen de l’aprenent; el tracte i feedback que mereix del professor, la relació amb els seus companys, les oportunitats que se li brinden, la qualitat de les classes, els suports, entre altres coses, són factors decisius. No es tracta de llevar-li responsabilitat a l’alumne, sinó afirmar que la responsabilitat és, si més no, compartida; clar que ha d’exigir-se que l’alumne s’esforci, doncs sense aportació personal no hi ha aprenentatge, però l’esforç pot educar-se i no és independent del que ofereix el professor en classe. El centre d’atenció no pot continuar sent prioritàriament l’aprenentatge (i les seves possibles mesures com l’aprovat o suspès / repetició), sinó l’ensenyament i la gestió de les emocions en l’aula.
La segona qüestió és com s’ajuda de debò a l’estudiant amb dificultats. Tradicionalment els sistemes educatius s’han organitzat segons dues alternatives, una més selectiva i altra més comprensiva. En el nostre país es va optar per la comprensivitat a l’ensenyament obligatori i al meu entendre té el marc idoni per a subministrar els suports que els alumnes amb dificultats requereixen. Reduir el tema que amb la comprensivitat es baixa el llistó o es premia la mediocritat és no entendre-la o voler-la voluntàriament tergiversar. L’oferta educativa ha de prevaler tant al que destaca com facilitar els suports perquè els alumnes amb dificultats desenvolupin com més millor les seves capacitats. El debat segueix obert.
Malgrat compartir que no s’ha de reduïr tot l’anàlisi sobre el funcionament del sistema educatiu a “aprovar o suspendre”, sí que crec que és un bon indicador. Fet i fet, si els exàmens avaluen realment que sabem els alumnes (cosa que dubto) i a l’escola, universitat, etc anem a aprendre-hi, un suspès d’un alumne és un suspès pel sistema.
Estic completament d’acord amb la tesi del text segons la qual la “culpa” d’un mal aprenentatge no és només de l’alumnat: exemples en tenim molts a la Facultat de Química on estudio: més d’un cop, hi ha diversos grups per a una mateixa assignatura. Quan es publiquen les llistes de notes, els percentatges d’aprovats són (solen ser) molt diversos, arrivant a oscil·lar entre el 10 i el 70%. A cada grup imparteix la classe un professor/a diferent.
Jordi,
també comparteixo el que dius, però a vegades no es pot culpar al sistema. No tots els nois i noies són iguals. Jo crec que el “sistema·, m’agrada poc, prefereixo individualitzar, té molt a veure però la genètica influeix. No tothom és igual i cal preveure-ho. No estic segur que una comprensivitat absoluta sigui bona.
Sobre el que dius al segon paràgraf, totalment d’acord. No hi ha el mateix criteri i m’empipa força.