Enric I. Canela
Ahir El País publicava una entrevista amb la Ministra Cristina Garmendia. La titulaven, de forma al meu parer ridícula: Els apunts desapareixeran.
Recullo els aspectes que més m’han interessat:
Pregunta (P): Ser científic és bastant ruïnós a Espanya.
Resposta (R): Fins a ara desgraciadament ha estat una vocació. I un dels compromisos que tenim és desenvolupar la carrera científica en condicions, on es reconegui al talent com en qualsevol altre àmbit o disciplina.
P. Avui, un professor universitari pot arribar als 40 anys com mileurista. És això compatible amb el fet de ser la vuitena potència econòmica del món?
R. No, això no és compatible amb ser la vuitena potència econòmica del món, i és una mica que hem de solucionar: hem de promoure que els investigadors puguin participar en empreses de base tecnològica, que puguin promoure i assessorar lliurement sense que això es malinterpreti, i que puguin accedir a aquests altres complements salarials. Això que ha estat regulat a l’excés a Espanya, amb la nova llei de la ciència, procurarem establir mecanismes que permetin als professionals tenir els nivells salarials que els corresponen amb el nivell econòmic que tenim en el nostre país. Espero que això ocorri a principis de 2009.
P. Quants científics necessitem? I d’on? Nostres, de fora…?
R. La necessitat no té nacionalitat. Necessitem. Aproximadament 55.000. És el mínim per arrencar en una situació més competitiva. Aquí ha d’haver talent competitiu, i l’interès no és que siguin espanyols, l’interès és que siguin competitius, científics d’excel·lència.
P. Significa anar a buscar-los.
R. Hi ha ara científics internacionals que es plantegen venir A Espanya a liderar projectes que es poden moure en aquest país perquè veuen que és el moment.
P. I a qui els hi anem a treure?
R. A qui faci falta. Per exemple, l’altre dia Joan Massagué, em deia que molts dels seus col·legues en Estats Units estan molt interessats en el procés que està vivint Espanya, que estarien encantats de contribuir. Aquesta és una magnífica notícia.
P. La universitat ha d’estar vinculada al negoci?
R. Ha d’estar vinculada a la indústria en la mesura que ho ha d’estar: ha de ser part del seu finançament. Haurà facultats i grups interessats en vincular-se, i haurà disciplines que no ho hagin d’estar, per exemple, caldrà preservar un espai on l’investigador pugui generar també coneixement pel pur coneixement, sense un biaix a l’aplicació. Però el sistema ha de ser sostenible també des del punt de vista financer.
P. Molts temen que això suposi una visió molt mercantilista de la universitat.
R. No és això. Un dels reptes als quals s’enfronta la universitat és el finançament. Part, gran part, és pública, però necessàriament ha d’haver finançament privat, la qual cosa no vol dir que aquesta marqui les regles del joc; les marca la universitat.
P. I les humanitats? També molts temen que amb el procés de Bolonya -l’adaptació dels estudis a un sistema comú europeu- i aquesta concepció més funcional de la ciència, es vagin apagant.
R. L’Estat ha de preservar en la universitat pública, sens dubte, totes les àrees del coneixement, i les humanitats han de jugar un paper molt important. Però les humanitats han d’implicar-se molt més del que estan en el camp científic i tecnològic. I això implica un canvi d’actitud: en aquest ministeri trobaran la porta oberta per a analitzar aquells projectes que ens presentin.
P. I quantes facultats creu que poden tancar, que poden desaparèixer en aquest procés?
R. No hem fet cap estimació de facultats que puguin tancar. Tinc la percepció d’algunes dificultats on tu has apuntat: humanitats d’una banda; i en com fer un canvi des d’un sistema educatiu basat en la lliçó magistral a l’alumne com receptor del que el professor exposa, a passar a un model on l’estudiant és el centre de l’aprenentatge i un ha de bolcar els seus esforços perquè el propi estudiant sigui autònom. És un canvi molt important que requereix un reciclatge dels professors.
P. S’acabaran la classe magistral i els apunts, el malson de l’estudiant actual, que és haver de copiar uns apunts d’un senyor avorrit o fer-se amic del que millor els còpia?
R. O de comprar-los. No desapareixeran en un any, però sens dubte han de desaparèixer. Desapareixeran.
Hi coincideixo. Intel·ligent. A veure, però, com s’ho fa. Vol dir trencar molts aspectes del funcionariat si no vol caure en el que molts diuen privatització.