Enric I. Canela
Una reflexió sobre el futur proper que cal llegir amb cura, però que tot i així no desvetlla molts dubtes i inquietuds que les mateixes declaracions suggereixen.
Comença El País dient que a Espanya hi ha una crisi econòmica. Com s’han de pagar els compromisos o propostes del govern espanyol en matèria de ciència i innovació? Com han d’aconseguir les universitats pressupostos que permetin convertir-se en referents?
Una idea és el mecenatge empresarial amb adequades polítiques fiscals. Bé si s’aconsegueix. En alguns llocs funciona bé. Ara, em pregunto, com lliga això amb la política Solbes que està eliminant, progressivament les desgravacions sobre l’Impost de Societats a les col·laboracions de les empreses amb universitats i centres públics de recerca? Incongruent la política contrària a l’economia del coneixement que aplica el recaptador major del regne. Sembla que només l’interessi l’especulació, la construcció i el turisme.
Garmendia també parla de la contractació d’investigadors, “amb una normativa molt transparent (a la llei de la Ciència) per a incentivar la col·laboració público-privada, una mica que gens té a veure amb la privatització de la universitat”. Crítica frase que no sé sap que pot voler dir.
La notícia que per esperada no és menys dolenta, és que els pressupostos per a ciència i innovació només creixeran lleugerament el 2009. Tenim pendent la revisió del sistema de finançament universitari. És va aprovar al 2007 pel consell de coordinació universitària a proposta de la comissió de finançament, en la que vaig participar. Es tractava d’injectar 2.700 milions d’euros extra en cinc anys. L’Estat posaria 1.386 i les comunitats, 800. I, efectivament, la inversió privada hauria d’arribar a 547 milions. Així s’arribaria a una despesa equivalent al 1,5% del PIB, un compromís de l’anterior legislatura. Com es lligarà això, em consta que es vol complir, però l’escenari no és el millor. Una vegada més les coses urgents poden impedir fer les importants.
Sembla, pel que diu El País, que una part d’aquests 1.386 milions d’euros podrien anar als campus d’excel·lència, no sé si ho he entès bé. Espero que no. En tot cas coincideixo que s’han de lligar als resultats, com recomanava la comissió de finançament, a posar-se en el camí per aconseguir l’excel·lència, com diu la ministra.
M’agradaria que hagués parlat d’apujar les beques en quantitat i qualitat. Un greu dèficit que ha de resoldre aquest ministeri. Si que no vol que les matrícules s’apugin gaire.
La ministra vol que s’augmenti el que les empreses inverteixen en els campus. Està bé, però això no ha d’anar en detriment d ela necessària inversió pública. Com diu Gabilondo diu que seria un error fer recerca només en el que demana el mercat.
Com he dit, unes declaracions interessants, ambigües, no sé si ella ho va ser o El País no ho ha escrit seqüencialment. En tot cas caldrà esperar un parell de mesos, els pressupostos de l’estat ens donaran pistes. Tot el meu suport a allò que faci progressar la recerca de qualitat, però les esperances del que pugui venir del sector privat no poden substituir al necessari esforç públic.
La qüestió de les desgravacions, més enllà de la seva importància quantitativa, que desconec, em sembla que des d’un punt de vista liberal no són gaire desitjables…
El que crec és que si s’abaixa l’impost de societats general (a tothom) per la mateixa quantitat, les empreses disposaràn de més recursos que dedicaràn a allò que estimin oportú… i com se suposa que la innovació els convé això contribuirà a que augmenti la despesa en recerca…
Per suposat que al sector d’universitats i recerca li interessa que es mantinguin les desgravacions, per assegurar els “clients” actuals o previsibles… però i els imprevisibles, o potencials..? Solbes és molt prudent i va fent reformetes a poc a poc, poder perquè no pot políticament anar més de pressa, però crec que la direcció ha de ser cap a una economia oberta, amb institucions de qualitat i prestigi (aquí fallem una mica…), transparència, eficiència, neutralitat fiscal, poc intervencionisme administratiu (les desgravacions s’aconsegueixen ràpid? amb criteris objectius, justos, etc? i es cobren ràpid..? em sembla que tu mateix denunciaves fa poc amb encert els nefastos concursos per unes beques de recerca a l’extranger…).
Bé, perdó per la parrafada, m’ha sortit una mica a dojo… el que vull dir és que m’interessa aquest debat i crec que sería interessant contrastar arguments d’ambdues bandes (desgravacions o rebaixa d’impostos?)
Ignasi,
No acabo de veure perquè les desgravacions sobre l’Impost de Societats no són liberals. Evidentment si l’Impost de Societats existeix. La veritat és que no en sé gaire de política impossitiva i per tant no et puc rebatre o donar la raó. Em sembla que a Europa aquest impost existeix i les desgravacions, més o menys també.
El sistema de les desgravacions funiona bé, penso.
El tema de les beques és una altra història, funciona molt malament, de sempre.
El que planteges em fa dubtar i ho hauria de sotmetre a algú que en sabés més que jo. A la UE, però, crec que desgravacions.
Enric,
totalment d’acord amb aquest post teu..crec que no es pot rebaixar la dedicació pressupostària amb el tema de l’esponsortizació privada, però sí que voldria remarcar que la nostra cultura investigadora i d’innovació ha deixat molt de banda el tema empreses…especialment des de l’administració pública i per això li agraeixo a la Ministra Garmendia que es posicioni de forma valenta en aquest tema. A vegades quan alguns hem intentat dir que el món de l’empresa ha de treballar plegat amb el món educatiu i universitaria, se’ns ha titllat de neoliberals, deprivatitzadors, de poc progres ;-)Ja és hora de posar-nos en el món, com la tradició anglosaxona o centroeuropea ha fet de fa temps…
salut
Trina,
Evidentment el patrocini no pot substituir la inversió pública, de cap manera, però la privada, respecte als països de l’OCDE, és miserable. Cal incentivar-la per tots els mitjans i Garmendia fa molt bé en dir-ho. A veure com ho fan.
Això no té res a veure amb la privatització.
La tradició anglosaxona que és d’on surt la lògica privada de Bolonya, és de tradició liberal.
Gràcies Enric i companyia pels posts de resposta, que consti que no discuteixo la dotació pressupostària pública (que seria un altre tema) si no que, donada una determinada dotació, què seria millor:
a) que l’Administració fixi uns criteris i gestioni els fons (desravacions).
b) que s’abaixi el tipus de l’impost de societats per igual quantitat, de manera siguin les empreses qui decideixen en què s’ho gasten i ho facin.
(poder aquí subjau una altra pregunta: les economies competitives inverteixen més en R+D perquè poden, o són competitives perquè inverteixen (quant i com) més en R+D…)
Joan,
Si. ÉS de caràcter liberal, però això no és dolent, simplement cal atendre adeuadament l’estat del benestar. No tota Europa adopta el mateix modle social que el Regne Unit.
Ignasi,
Doncs no ho sé, encara que penso que la segona part és la bona. Crec és una qüestió cultural i aquí manca. respecte als punts a i b, crec que si, però les desgravacions són comuns a la UE.