Enric I. Canela
Esteu contents per la resolució sobre el finançament acordada pel tripartit i CiU? Si ho esteu, us recomano que llegiu l’article d’Elisenda Paluzie Unitat vàcua, preludi de la debacle.
Jo soc de natural contrari a les ambigüitats i per això sense llegir l’article no estava content, un cop llegit encara menys. No busco culpables, ja tinc la meva opinió. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Van passant les setmanes, els mesos i els anys… De tant en tant alguns “estudiosos” ens van farcint l’existència d’adjectius: que si emprenyats, que si perplexos, que si desafectes…
Llavors donen un micro als polítics del tripartit i ens esbronquen perquè estem perplexos, o emprenyats, o hi ha desafecció.
Però no se n’adonen que tots aquests adjectius són absolutament insuficients per a defenir el nostre estat d’ànim col·lectiu.
El que més els agradaria és poder fer un decret que ho convertís en delicte, sentir-se perplexe o emprenyat. Aquesta és la seva política.
Elies,
Sembla que tot estigui enfocat a ells mateixos, són discursos d’autocomplença, per a ells. Mentre el diutadà, sent generòs, passa. No hi confia. Això és molt greu.
Suposo que se n’estan adonant però no posen remei.
A mi em fa la sensació que més que adonar-se’n el què fan és convertir-ho en una arma política més. Saben que tot plegat algun dia petarà per una banda i l’únic que interessa és que l’adversari no pugui capitalitzar-ho.
La política de partits s’està convertint en una ruleta russa en què cap dels jugadors és capaç d’aixecar-se i deixar el joc. També penso que tots ho voldrien fer per poder capitalitzar llargament els guanys electorals; però el risc de l’aposta a cara o creu els manté un són. A aquest pas acabarà tot plegat amb allò que en la guerra en diuen la pau dels cementiris.
Oriol,
Aquest és el joc, el poquer, a veure qui perd. És lícit voler guanyar. No tinc dubre qye ara guanyaria CiU, però no estic gens convençut que avancéssim en l’autogovern. Ens tenen atrapats en la nostra pròpia xarxa.
Enric,
No comparteixo el que dieu. L’EStatut que es va aprovar no garanteix un millor finançament per Catalunya, és més, si Catalunya vol un increment de recursos ha de negociar. Qui té la força és l’Estat central i la proposta de resolució és un cop de força dels partits de govern i de CIU per tal que s’apliqui la millor interpretació possible, per què l’estat central no té aquesta intenció. Ja ho ha demostrat amb els incompliments reiterats. El document de Solbes d’aquest estiu, era una declaració de mínims per Catalunya. Cal negociar i cal fer-ho amb força.
Maria Àngels,
L’estatut que es va aprovar no és bo. És una desgràcia jurídica. Qualsevol mig entès en lleis ho veu i en última instància ho deixa en mans de l’etat central. Cap dubte.
El que passa és que crec que justament l’acord al que s’ha arribat només és un tacticisme, cadascú pensa una cosa diferent del que ha signat.
Catalunya ha de negociar unida i amb força, però sabent l’onjectiu.
Crec que coincidim, o potser no, no acabo de veure on tenim les diferències.
Realment es pot negociar unida quan cadascú està pensant en les següents eleccions i mantenir el seu cul a la cadira? Aquests polítics no saben/volen fer país, volen perpetuar-se a la cadira encara que sigui per governar un desert. No és pas l’estat central qui ens nega les oportunitats (segur que ho faria si tingués l’oportunitat), són els nostres propis polítics els que ho fan (i nosaltres per votar-los, jo el primer). I això del finançament és una mostra més.
JuaMa,
L’única opció és forçar-los a canviar prioritats. Potser no acaben d’adonar-se’n. L’abstenció és el fruit d’aquest comportament.