Retalls de Bolonya

Enric I. Canela

Malgrat ser dissabte, alguna cosa ha aparegut.

El dret a dissentir té límits és un editorial que El Periódico ha publicat avui. El reprodueixo:

L’ordenament jurídic de tots els països democràtics consagra i protegeix el dret a dissentir en públic de qualsevol decisió adoptada per un organisme públic. Per descomptat, Espanya segueix aquesta norma que, aplicada als estudiants, inclou el reconeixement i la garantia del dret a protestar, tant si expressa la voluntat de la majoria com de la minoria. Però en cap sistema democràtic, tampoc en l’espanyol, s’admet un exercici il·limitat d’aquest o de qualsevol altre dret.

Val la pena tenir presents aquests principis, fonaments innegociables de la democràcia, a l’analitzar el manifest firmat per algunes desenes de professors de la UAB que han hagut de suportar l’intent d’una part dels estudiants contraris al procés de Bolonya d’impedir el normal desenvolupament de les classes. Perquè l’objectiu final dels firmants és emparar la normalitat acadèmica – la celebració dilluns de l’elecció del rector i l’activitat docent quotidiana -, que respon al sentiment de la majoria, i desterrar del campus la coacció i la violència. Ni pretenen silenciar la minoria discordant ni imposar el seu propi criteri, sinó salvaguardar els seus drets i els de tots aquells estudiants que no combreguen amb les idees dels protestataris.

A diferència del perfil pacífic del conflicte a la UB, la UAB acumula l’experiència del curs passat, quan la protesta contra el pla de Bolonya va acabar amb un episodi de violència injustificable i amb l’obertura d’un expedient sancionador – propostes d’expulsió d’entre un i 11 anys – als estudiants que van promoure el tumult. Imaginar-se que aquell succés es pot deixar tancat sense conseqüències, com demana una part de la comunitat universitària, és impropi d’una societat madura.

Invocar com a antecedent de la situació present les formes que la protesta universitària va adoptar a les acaballes del franquisme i durant els primers anys de la transició resulta igualment poc consistent. Llavors, a diferència d’ara, les universitats no eren només un centre de debat polític i de confrontació d’idees, sinó un dels espais oberts a la lluita contra la dictadura, que per definició no era un Estat de dret. El present és tan summament diferent que qualsevol comparació resulta odiosa; la llibertat de dissentir és incompatible amb la coacció i la violència.

No puc estar més d’acord amb tot el seu contingut. La protesta és una cosa i la coacció per molt que es vulgui camuflar n’és una altra.

L’editorial lliga amb la notícia que el mateix diari publica: Els estudiants tancats a la UAB augmenten la seva bel·licositat. Suposo que ningú no s’inventa res. Les notícies m’arriben també de companys d’aquella universitat.

Montserrat Galceran, catedràtica de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid fa a Rebelión. Diu que són Sis preguntes als defensors de Bolonya. No ho acabo d’entendre. Són sis preguntes que es responen clarament amb arguments contraris al procés de Bolonya. Arguments, com ho veig jo, absolutament equivocats. Allò d’agafar el rave per les fulles.

La Coordinadora de Representants d’Estudiants d’Universitats Públiques ha dit a Lleó que hi ha col·lectius que estant fent servir Bolonya per transmetre els seus idearis polítics, de la mateixa forma que s’està manipulant als estudiants de secundària per tal que donin suport al pla.

Els ‘antibolonya’ estudien convocar una vaga global i celebrar una manifestació conjunta. És el que volen lligar a València.

Contra Bolonya com els grans és un article del diari El País sobre la tancada a l’Institut de Secundària d’Alella. Sembla que passat Nadal tenen ganes de gresca. Pobres, perdran el curs per res.

Sí a Bolonya i a la universitat pública de qualitat és un article, des d’Andalusia, sobre com es veuen les coses des d’allà.