Enric I. Canela
Ahir el rector de la UB, Dídac Ramírez, escrivia Responsabilitat i ‘perills invisibles. Davant les retallades pressupostàries a les universitats.
És un article “diferent” als habituals. Conec ja fa molts anys al rector de la UB i una de les coses sobre les que hem parlat sovint, molt fa ja ben bé vint anys, és de responsabilitat social. Dídac Ramírez és, a més d’un catedràtic d’Economia, un filòsof amoïnat sempre per el concepte ètic de les coses. Tenim dinàmiques diferents, però penso que visions compartides sobre el fons de les coses i els objectius institucionals.
Diu, recordant a Paul Krugman: La responsabilitat ha de ser sempre un principi per a l’avaluació de la gestió, ja sigui pública o privada, perquè si no sempre sembla que els errors vénen d’un passat indefinit del qual ningú és responsable.
I més avall, en base a això: Podem caure en el parany de reclamar serveis de qualitat, o oposar-nos que es retallin serveis bàsics, o parlar de l’ocupació, la sanitat i l’educació com a prioritats…, oblidant que les retallades no són el problema, sinó la conseqüència d’una situació derivada de diferents responsabilitats per acció o omissió de l’elit dirigent de què parlava Paul Krugman.
I defensant el paper de la universitat: La Universitat no forma part del problema (creadora de despesa) sinó que és camí de solució: és el marc per «pensar» la crisi, repartir responsabilitats (analitzar els perquès) i proposar solucions.
Continua la seva defensa i acaba: En moments difícils en què el malestar salta fronteres, la Universitat ofereix la seva responsabilitat amb un compromís de bona gestió, d’austeritat, de qualitat i d’excel·lència, però sobretot ofereix camins, des del pensament científic, per sortir de la crisi i per donar respostes al descontentament.
Estic força d’acord amb aquest contingut. Només em pregunto si realment aquest esperit de cercar l’austeritat, la qualitat i l’excel·lència és quelcom compartit. Tot això no és alguna cosa que es pugui assolir individualment. Una mica com el Barça, exemple molt emprat aquests dies. Són els jugadors individualment els que porten a l’excel·lència? No, poden ser bons però sense una organització i manera de fer col·lectiva no serien on són.
Avui, malauradament, estem lluny, volem anar-hi, però estem lluny. De totes formes tenim dos punts febles. Un el marc institucional (la legislació en el seu conjunt) i l’altre nosaltres mateixos, que tots som molt bons, uns cracks de la ciència i l’excel·lència o ens ho pensem, però sovint incapaços de saber que formem part d’una organització que està per sobre de tots nosaltres.
Fa bastants anys, quan volia ser rector i no vaig reeixir, insistia en la meva campanya que calia “cosir” la universitat. Era la meva prioritat perquè sense aquesta unitat som més febles. Cada vegada més defenso la necessitat de l’autoritat, i ho faig quan sé que no l’exerciré mai. Potser m’allunyo de la moda, quan es defensen uns conceptes de democràcia assembleària, per a mi estranys.
Cap rector no pot sortir-se’n sense poder exercir l’autoritat de forma completa. I això, com podeu imaginar, no vol dir que demani un autoritarisme, però sí un model molt més eficaç. La responsabilitat social a la que estem obligats en ha de fer reduir les nostres individualitats i posar-les al servei del col·lectiu. Cal que donem un pas endavant i siguem exemple de saber fer en un moment convuls per a la nostra societat i, en el nostre petit món, la universitat.
Benvolgut Dr. Canela.
Absolutament D’acord amb vosté amb les seves apreciacions, no deixa però de sorprendre’m que el rector parli de responsabilitat i posi a la universitat com a solució del problema.
Vull recordar-li que L’equip rectoral actual no es en absolut un exemple de gestió ni de exemple quan vol tancar el parc científic o no dona un suport clar a les disciplines científiques que son les que poden potenciar una economia sostenible i de creixement per el pais.
Dins del equip rectoral, el vicerrector de economia ha defensat el model de creixement basat en el toxo, i en comptes de mostrar austeritat, dona clases a esade, cobra com vicerrector i surt a diferents mitjans també cobrant ( apart de les bajanades ultraliberals que diu)
Les cessions a demandes fora de sentit als sindicats només per a mentenir-se en el poder no son exemple de responsabilitat.
per últim , les apostes per llocs com la zona franca en inversions poc clares en época de precarietat económica no son tampoc exemple de austeritat i rigor.
En definitiva em sembla un article molt hipócrita.
Joan
S’ha consumat, retallada d’entre el 15 i 16% a les universitats. No hi ha hagut avantantges amb les que havien anat fent les coses bé pressupostàriament (dèficit zero). De fet eren molt poques. Bé, les universitats no són prioritàries: Mas-Colell dixit, ho és la sanitat i l’educació (ondia, universitats no és educació!!!!!!!!!!!!!). Ja ho deia en Pujol, mai ningú pel carrer m’ha demanat res per les universitats, només els rectors. Així anem.
Jordi,
Efectivament, no som una prioritat. La cosa estava clara fa dies.
Benvolgut Joan,
Jo no comparteixo totes les polítiques del rectorat i desconec els comptes del PCB. El que sí sé, perquè si vaig ser al començament, que sense subvenció pública per cobrir interessos i capital dels préstecs és inviable. Això ho deia jo abans del 2000 i els fets m’han donat la raó. El cost metre quadrat és alt, molt alt i amb erros de disseny molt grans que encareixen molt la gestió. Jo no volria trobar-me en la pell dels seus gestors ara. El tema de les disciplines científiques no ho sé. Jo des d’on sóc, em manca perspectiva d’altres bandes de la UB, no em puc queixar. Pensa que l’herència del dèficit és un llast enorme per a fer qualsevol política.
El tema del VR d’Economia no ho sé. Jo no conec aquest vessant d’ell. He sentit alguna cosa del tema ESADE, passadissos, però la casa és gran i a vegades no ens assabentem de moltes coses. Jo el conec com a VR i veig força rigor i sentit de la realitat.
El tema dels sindicats si el conec. Jo sóc contrari a les concessions.
El tema de la Zona Franca, si no estic equivocat, costa 6.000 euros per pertànyer al ens. Em sembla que és sense cost.
De qui sí puc parlar és del rector. Fa molts anys que el conec i no crec que actuï hipòcritament. El considero un home íntegre, potser a vegades atrapat per les circumstàncies.