Enric I. Canela
Una cosa que ha canviat en els darrers temps és la referència que fan els mitjans a la universitat. En certa forma no em sorprèn, és lògic que quan hauríem d’estar integrats plenament en la societat del coneixement i tenir les condicions per surar sense excessius problemes un aquesta crisi, ens adonem, també altres, que la manca d’una aposta decidida per l’ensenyament superior i una manca de política compromesa en l’R+D+i, ens ha deixat sense gaire eines.
Aleshores es produeixen dos fenòmens que haurien de ser tractats per un especialista en dissociacions mentals. Es retallen els recursos a la universitat i a la recerca, i alhora s’exigeixen un resultats i s’acusa a la universitat de no fer bé la feina. Tot és explicable segur i les opinions són diverses.
Avui llegia un article de Joan Barceló Coll a La Vanguardia que titulava “Delenda est universitas” (no el tinc imprès). Diu el catedràtic emèrit de la UAB: ni s’ha acabat d’estructurar l’organització universitària, ni s’ha impulsat adequadament la formació d’equips científics i de pensament. Es queixa de què ens trobem amb una universitat de forta càrrega docent i escassa subvenció, que veu perjudicada la seva tasca investigadora central, la qual cosa tanca el camí cap a la modernitat i la competència. Reparteix responsabilitats: polítics, autoritats acadèmiques, la societat, i els professors i els alumnes.
Té raó. En última instància, però, jo dono la culpa a aquells que no han tingut el valor de canviar les normes espanyoles que ens col·loquen en una cotilla. Catalunya ha volgut sortir-se’n fent centres i traient la recerca de les universitats “ingovernables”. Ha tingut èxit? Relatiu perquè els centres han funcionat però han descapitalitzat la universitat. Amb una norma espanyola diferent no hagués calgut: la universitat seria “governable”.
Ahir llegia una entrevista a José Adolfo de Azcárraga, catedràtic de Física Teòrica en la Universitat de València, molt crític amb el fet que tants joves vagin a la universitat respecte als que van a la Formació Professional. També diu que hi ha massa universitats. Compara el nombre a l’Estat espanyol i a Califòrnia. Es queixa perquè els rectors són presoners dels seus votants.
Les dues opinions, de persones expertes, veteranes i molt diferents, coincideixen en coses, però hi ha un que destaca, dit amb diferents paraules. La governabilitat.
El que m’ha mogut, però, a escriure és l’especial que dedica i en primera plana anuncia el diari El Punt Avui. El reportatge, fruit d’un debat organitzat pel director del diari i que va comptar amb els rectors Dídac Ramírez (UB), Josep Joan Moreso (UPF), Francesc Xavier Grau (URV), Anna Maria Geli (UdG) i Roberto Fernández (UdL). L’article principal és La universitat es reivindica i aporta dades sobre el sistema universitari català. Hi ha alguns articles relacionats, part del debat: Les actuals retallades posen en perill l’ascensor social, Institució ben dimensionada però massa poc flexible i Protesta legítima però segrestada per uns quants.
No puc més que estar d’acord amb la majoria de les coses que diuen els rectors, obligats a fer funcionar unes institucions socialment reivindicades i alhora agredides. I això no ho dic per les recents retallades sinó per la incurable imbecil·litat d’uns governants espanyols que encara tenen com a principi que els il·lumina el lema franquista “Spain is different”, que no han sabut adequar la norma universitària als temps actuals. Segurament aquesta és una raó més per exigir la independència de Catalunya.
One thought on “La política universitària és una raó més per voler la independència de Catalunya”