Enric I. Canela
Avui Jordi Matas, Joan Guàrdia, Josep Antoni Bombí, Norbert Bilbeny i Josep Samitier publiquen a La Vanguardia un article d’opinió. Ho fan just el dia que es convoquen les eleccions al rectorat de la UB. L’article el titulen: Una nova consciència universitària.
Guardia i Bombí es perfilen com a candidats.
Aquesta tardor se celebraran eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) en un context convuls. L’equip que guanyi no només haurà de governar la primera institució universitària del país, sinó que també haurà de fer front a un futur molt complex.
En primer lloc, cal ser conscients que en els darrers anys s’ha consolidat una creixent desconfiança cap a la comunitat universitària. El professorat es presenta com un col·lectiu de baix rendiment, el personal administratiu com a treballadors que volen romandre en el seu lloc de treball amb el mínim esforç i els estudiants com uns usuaris que pels serveis que reben han de pagar, sense una política de beques equitativa, preus europeus. Però el principal escull és considerar que la crisi del sistema públic universitari és resultat d’una mala gestió i de la desorganització de les mateixes universitats, i que calen controls externs. Pensem que el que es percep com un mal endèmic universitari s’ha de plantejar com una irrenunciable garantia social d’autonomia universitària. Cal ser responsables i transparents en els objectius, en la gestió, en el rendiment de comptes i en el servei públic que fem al país. Aquesta és la fortalesa de la UB com a principal institució educativa i de recerca del país.
En segon lloc, avui es necessita, sobretot, una visió a llarg termini que requerirà renúncies, sacrificis i generositat. La UB, per mantenir i millorar el nivell de qualitat, ha d’assegurar, en un marc de restriccions econòmiques, el relleu generacional i la promoció en la tasca docent i de recerca. No podem ser simples seguidors del que altres defineixen com a estratègic i si bé avui la nostra veu no s’escolta prou alta ni prou clara, els nous responsables del govern de la UB hauran de reprendre un lideratge basat en actituds fermes.
En tercer lloc, cal assumir que, probablement, el proper equip de govern serà el darrer en ser escollit per sufragi universal ponderat. Si bé sabem que s’han de repensar els mecanismes de presa de decisions i de gestió actuals, això no pot significar la renúncia al principi d’autonomia universitària i de representativitat. La modernització de la gestió i el bon govern de la UB s’han de basar en el binomi autonomia i rendiment de comptes.
Finalment, és fonamental que en aquesta conjuntura de crisi polièdrica plena de dificultats hi hagi un reconeixement de la funció social de les universitats, que ha d’anar més enllà de la formació de noves generacions i de desenvolupament de nou coneixement, i ser eix aglutinador de la cultura, motor d’innovació del nostre teixit econòmic, element de cohesió social i referent d’identitat del nostre país. Darrerament s’ha anat perdent la il·lusió, s’ha afeblit un sentiment de pertinença i s’ha debilitat el principal actiu de qualsevol institució: les persones. El nou equip rectoral haurà de generar una nova consciència universitària i tornar a fer de la UB una institució de referència i socialment reconeguda. Aquesta és la nostra responsabilitat.
Un bon article, que podríem subscriure molts, però no estic del tot d’acord amb la pèrdua d’il·lusió. Jo la conservo i com també molts companys, tot i lamentar les dificultats de l’entorn.
Tampoc estic d’acord en què calgui tornar a fer de la UB una institució de referència i socialment reconeguda. Potser caldrà augmentar aquestes dues coses, ho volem i ho intentarem, però no ha deixat de ser-ho en cap moment. Potser davant unes eleccions es poden dir aquestes coses, però objectivament la UB no ha empitjorat el seus resultats i rendiment malgrat l’ofec econòmic.