Enric I. Canela
Divendres, el rector de la UB, Dídac Ramírez, publicava a La Vanguardia l’article Autonomia i responsabilitat. L’article el reprodueixo més avall. Toca un dels principals problemes que té la universitat catalana en aquests moments.
Diu el rector: La universitat manté un cert corporativisme i anquilosament de les regles de funcionament, i alhora una permanent i acusada necessitat de posar al dia les seves funcions i els seus reglaments per millorar la participació, per aprofundir en la democràcia. En aquest sentit, és desitjable que la societat (directament i a través dels seus representants polítics) no deixi d’exercir pressió crítica davant de la universitat per a la renovació dels estudis superiors. I també: En els moments actuals és més important que mai defensar la legitimitat de l’autoritat de les institucions públiques i la seva solvència, sense que això impedeixi crítiques ni millores en el seu funcionament. La universitat ha de preservar la seva autonomia com el principal valor que l’ha convertit en una institució d’alt prestigi, cosa que també significa assumir una molt alta responsabilitat.
Al meu parer, la reflexió és oportuna en el temps i encertada en el contingut. De forma ben evident posa de manifest un comportament que llasta el funcionament de la universitat i posa en qüestió la seva responsabilitat social i alhora la demana.
A mi, ara que s’acosten eleccions, tant al rectorat de la UB com al Parlament de Catalunya, em fa pensar en la coherència, en l’honradesa i en l’ètica. És correcte prometre allò que se sap que no es podrà complir o allò que va en detriment del conjunt, per guanyar vots? És millor dir exactament la veritat amb el risc de perdre vots? La meva experiència és que dir la veritat quan aquesta no és agradable et fa perdre molts vots.
Em sap greu que sigui així, però més me’n sap que aquells que opten a un càrrec menteixin o es venguin a determinats interessos. Després, o comprometen el futur de la institució que dirigeixen o són esclaus dels seus compromisos. Exemples, n’hem vist molts.
Si a això li sumem l’anquilosament que denúncia Dídac Ramírez, no resulta estrany que alguns, polítics o no, pensin que millor és polititzar la universitat. Jo no confio en els interessos que condueixen a designar determinades comissions. Exemples en tenim molts, Ràdio i televisió, cultura, comissions diverses… Massa sovint les cares que hi veiem no són més que les de persones col·locades amb criteri polític i no de coneixement en la matèria. Que lluny està això del model britànic. Probablement les lleis canviaran, les perspectives no són bones.
Com es pot preservar l’autonomia universitària? Com es pot evitar la politització de la universitat? La fórmula és senzilla: veritat, coherència, responsabilitat i retiment de comptes a la comunitat universitària i a la societat. Senzilla, però que implica una gran força interna i un gran sentit ètic. No sé si serem a temps, però, mentre, hem de fer les coses ben fetes per demostrar que som mereixedors de la nostra autonomia.
L’article:
Les enquestes reflecteixen com els partits polítics, els sindicats, els òrgans representatius i nombroses institucions s’han allunyat de la societat. L’incompliment dels programes electorals, les formes poc sensibles amb què es decideixen les mesures concretes, així com les conseqüències negatives de les decisions, ens obliguen a repensar profundament els mecanismes actuals de la governança.
Les situacions de crisi requereixen un equilibri entre continuïtat i canvi. Al seu torn, les institucions requereixen autoanàlisi i autocrítica per respondre amb eficàcia. A les universitats, el debat sobre la governança és també oportú i necessari. La universitat manté un cert corporativisme i anquilosament de les regles de funcionament, i alhora una permanent i acusada necessitat de posar al dia les seves funcions i els seus reglaments per millorar la participació, per aprofundir en la democràcia. En aquest sentit, és desitjable que la societat (directament i a través dels seus representants polítics) no deixi d’exercir pressió crítica davant de la universitat per a la renovació dels estudis superiors.
Des de la responsabilitat de la Universitat de Barcelona (UB) s’ha realitzat un detallat informe per analitzar la situació i proposar canvis profunds en la governança universitària. Es tracta d’una feina pensada i autocrítica, que busca aportar a les dificultats actuals de les universitats públiques, i en particular de la UB, propostes de llarg termini i que siguin efectives per millorar-ne el funcionament. Una feina orientada a què el debat sobre la governança serveixi per aprofundir en la nostra autonomia, per millorar la gestió interna i el servei públic. La UB ha d’exercir el seu lideratge amb actituds fermes, des de la responsabilitat, remarcant la seva funció social per exercir les seves missions i respondre a la conjuntura. El debat no pot quedar reduït o simbolitzat pel sistema d’elecció del rector.
Els termes en els quals s’ha plantejat l’elecció del rector (publicats en la premsa abans que fossin discutits amb la mateixa universitat), per una comissió mixta, no només no resolen els problemes, sinó que clarament deslegitimen l’autoritat i es pot arribar a polititzar la representativitat d’un càrrec que ha de representar els diversos col·lectius que la integren i responsabilitzar de la gestió de la institució universitària i de la qualitat de la seva aportació a la societat.
La politització de la universitat pot acabar amb la independència acadèmica que assegura la nostra autonomia i portar a una dilució de responsabilitats que acabi embolicada entre dades contradictòries i mancada de clarificació de competències entre la comissió i el màxim responsable que elegeix.
En els moments actuals és més important que mai defensar la legitimitat de l’autoritat de les institucions públiques i la seva solvència, sense que això impedeixi crítiques ni millores en el seu funcionament. La universitat ha de preservar la seva autonomia com el principal valor que l’ha convertit en una institució d’alt prestigi, cosa que també significa assumir una molt alta responsabilitat.