Enric I. Canela
Llegia l’article La universidad que quieren las empreses i no acabo d’estar d’acord amb el seu contingut. Diu que el creixement sostenible només arribarà de la mà del capital humà i la innovació, i que en aquest nou escenari, la universitat és un actor clau. Afegeix que darrerament, en ple debat pel projecte de llei per a la reforma educativa impulsada pel Govern (Lomce), és recurrent l’afirmació que la xifra de titulats superiors ja compleix l’objectiu europeu per al 2020 del 40% dels joves. Fins aquí d’acord.
Més. Diu que els títols no garanteixen que els joves estiguin preparats per inserir-se al mercat laboral, cosa clau en una economia que té a més del 50% dels seus joves en atur. Els professionals, responsables de recursos humans de grans empreses, ha posat èmfasi que les universitats, a més de respondre a la històrica demanda d’un major nivell d’anglès, han d’oferir una formació que apropi més als alumnes a la realitat, per exemple, amb més estudis de casos l’estil de les classes que ofereixen les escoles de negoci.
Demanen intel·ligència emocional, que han d’anar de la teoria al cas, que cal saber que passa al món i treballar amb els casos actuals, que els estudiants haurien d’anar a conèixer els processos d’admissió de les empreses que les pràctiques a les empreses haurien de comptar a la nota final, etc.
A mi em sembla que estan confonen el grau amb el màster. Quan comparen amb escoles de negoci, el que comparen són graduats amb els que van, després, a fer un màster. A més, no m’acabo d’imaginar algunes d’aquestes recomanacions en segons quins ensenyaments. Per altra banda, la capacitat de les empreses per acollir estudiants és baixa.