Enric I. Canela
Ahir llegia amb gust un article del diari El País titulat Un informe de la Sindicatura de Cuentas cuestiona la subida de tasas universitarias. Diu que els universitaris de la UB poden estar pagant per sobre del límit legal.
L’article té una errada important. Diu que la UAB és l’única que té un sistema de càlcul de costos dels ensenyaments. Incorrecte. La UB el té des de l’any 1997 o 1998, no recordo bé. La culpa d’aquesta errada és de l’Observatori del Sistema Universitari. L’autora de l’article, però, podia haver-se informat millor.
Anant al que és important. La Generalitat insisteix en un sistema de càlcul de costos que fins i tot qüestiona la Sindicatura. La Sindicatura és limita a calcular el que s’anomena “cobertura de matrícula” dividint l’ingrés per alumne-que surt de dividir els ingressos per matrícules entre els alumnes equivalents a temps complet-entre la despesa corrent per alumne-que inclou el personal i la despesa en béns corrent i serveis-.
La Generalitat inclou en les seves xifres la despesa de la recerca de les universitats. El Govern català, en canvi, no compta la inversió en infraestructures-tampoc ho fa la Sindicatura-, però sí tota la despesa que impliquen organismes paral·lels a les mateixes universitats, com les biblioteques de la Generalitat o les agències públiques que gestionen les beques o que realitzen estudis sobre l’àmbit universitari.
Evidentment, la despesa en recerca no s’ha de considerar ni tampoc altres despeses del Govern per calcular costos. Si que s’haurien de comptar per determinar el que gasta el país en educació superior.
En tot cas, el Govern hauria de corregir immediatament la injustícia que representa que un estudiant pagui més que un altre sense que això representi després un benefici superior. Aquest sistema és una singularitat espanyola, tret d’Andalusia, a Europa.