Enric I. Canela
Ahir va morir l’historiador i editor Frederic-Pau Verrié i Faget. Tenia 96 anys. Em va entristir la notícia. No parlaré de la seva obra ni de tot el que té a veure amb la seva rica vida professional i en l’àmbit de la cultura. Altres que en saben ho han fet i ho faran.
Jo no faré més que expressar aquest condol i recordar algun moment que vam compartir. Frederic-Pau Verrié i Faget va ser uns anys membre del Consell Social de la Universitat de Barcelona. No recordo quants anys però si crec que ho era l’any 1994 i uns quants més després. Jo el recordo com un home afable, ponderat, expressava la seva opinió sobre els temes universitaris amb molta prudència, no sé si per no ofendre si contradeia o per alguns dubtes que podia tenir per ser una persona externa al dia a dia de la institució. Normalment encertava i ajudava amb la seva opinió.
Passat aquest temps, de tant en tant ens trobàvem casualment. Recordo una vegada, no fa gaire anys, en que ell era al peu de l’enorme magnòlia que hi ha a l’entrada de l’aparcament de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la dreta. M’explicava aquell dia alguna anècdota de la seva joventut, recordava una bomba de la guerra civil espanyola, la que va caure en aquella cantonada. Explicava que ell havia tingut sort de no patir danys. Les seves converses sempre eren riques i agradables.
El recordo com una gran persona. Quan coincidia amb el seu fill, gerent de la Universitat de Barcelona durant el primer mandat del rector Bricall, i li preguntava per ell em deia que estava molt bé. L’edat no perdona.
El meu condol a la seva família.
Una persona realment extraordinària i molt humana. Fa tres mesos vàrem coincidir en un acte públic i com sempre amb la seva afabilitat vaig poder comprovar que es mantenia lúcid parlant sobre el present i el passat. Entre les millors persones que he conegut. El recordaré.